“Què passa quan t'enamores d'un bolso de més de 2.500 euros?” El titular és de la web Passeigdegracia.com, una revista digital dedicada a tot el que passa a l’avinguda del luxe i els seus voltants. Què passa? Doncs que si no ets estranger no el podràs pagar al comptat i això, segons els botiguers del passeig de Gràcia, és un greuge comparatiu que penalitza els compradors residents en relació amb els de fora, que poden arribar als 15.000 euros. “Hem demanat al ministeri d’Hisenda que apugi el límit del pagament en metàl·lic dels 2.500 euros actuals als 10.000 euros, que és el màxim que es pot passar a la frontera, però ens han dit que de moment res de res”. Ho comenta resignat Lluís Sans, president de l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia i gerent de la històrica botiga Santa Eulàlia. “De tota manera, tampoc és una gran reivindicació”, aclareix, conscient que no trobarà gaire suport ciutadà a una proposta que exemplifica molt bé fins a quin punt el passeig és, com ha sigut sempre, el gran aparador del diner de Barcelona.

Des que el 1827 es va inaugurar en el que havia sigut el camí de Jesús -dit així pel convent franciscà que hi va haver fins a la Guerra de la Independència entre Aragó i Consell de Cent-, el passeig que unia la ciutat emmurallada amb la vila de Gràcia es va omplir de jardins, teatres, fonts i cafès fins a convertir-se en el lloc d’esbarjo dels barcelonins, asfixiats per l’amuntegament insalubre de Ciutat Vella. Especialment de la gent benestant, perquè els obrers anaven al Paral·lel. Un cop enderrocada la muralla, cap al 1860, l’elit de l’aristocràcia i la burgesia catalana hi van aixecar les seves residències i van convertir el passeig en l’escenari per lluir el seu poder.

Després de la Guerra Civil, mentre els rics iniciaven l’èxode cap a la part alta de la Diagonal, el capital espanyol lligat al règim i els grans bancs va triar el passeig de Gràcia com a lloc de representació. D’aquell llarg hivern en què l’activitat comercial va quedar ensopida i només donaven vida al passeig cinemes com el Savoy, el Fèmina, el Publi o el Casablanca -avui només hi queda el Comèdia- se’n va sortir cap a finals dels vuitanta. És quan la Barcelona del disseny es posa guapa i comença, amb permís del seu cronista Lluís Permanyer -la seva Biografia del passeig de Gràcia (La Campana, 1995) està malauradament exhaurida-, una reivindicació del Modernisme que va tenir una primera empenta abans dels Jocs, amb la històrica exposició El Quadrat d’Or, i va culminar el 2002, ja en plena època de l’euro, amb la gran operació promocional de l’Any Gaudí. Va tenir èxit, tant que ara els grans grups d’inversió i les marques internacionals han pres possessió del passeig i mostren qui és el nou amo de la ciutat: el turista. I si pot ser de luxe, molt millor.

LA MECA DELS RICS

“El passeig de Gràcia sempre ha sigut el lloc per demostrar que hi ha una ciutat dels afortunats indiferent a la ciutat dels que no ho són”, conclou l’arquitecta i activista Itziar González. És així des de l’inici perquè la seva és una transformació lampedusiana en el qual tot canvia per no canviar res.

“Va néixer com a residència de la burgesia i cap als anys quaranta les botigues de luxe, que inicialment eren a Ciutat Vella, es van anar acostant als seus clients”, explica Sans. Algunes encara hi són, com Furest, Bagués, Gratacós o la Sastreria Bel, que manté els aparadors històrics que formen un conjunt extraordinari amb la Joieria Roca, avui Tous, que té en el disseny racionalista que el 1934 va projectar Josep Lluís Sert la seva gemma més valuosa. Moltes altres botigues i establiments tradicionals, des de la Llibreria Jaimes a la Sastreria Mosella, ja han sucumbit a la pressió immobiliària.

Sans m’atén a la terrassa del cafè privat de la seva botiga del passeig de Gràcia, un oasi de tranquil·litat per als seus clients, principalment de l’alta burgesia barcelonina, que no tenen cap problema a comprar-se unes xancles de 170 euros firmades per Valentino. Es podria donar el cas que per una finestra els guaités el tercer home més ric del món, Amancio Ortega. L’amo d’Inditex ha escollit aquest d’entre els cinc edificis que té al passeig perquè sigui la seva residència privada quan és a Barcelona. Santa Eulàlia encara manté un 70% de la clientela local, però la majoria de les seves veïnes, botigues com Prada, Dolce & Gabbana, Vuitton, Gucci, Stella McCartney, Chanel o Jimmy Choo, només tenen un client local per cada nou d’estrangers, la majoria turistes xinesos i russos.

Hi ha una part del món, aquest 1% a qui Thomas Piketty ha posat el dit a l’ull, que ha convertit el luxe en una religió i el passeig de Gràcia en un dels seus llocs de peregrinació. “No tenim fet un estudi de l’impacte del passeig de Gràcia en l’economia de la ciutat, però sí que sabem que és on es fa el percentatge més alt d’operacions amb Visa i altres targetes de crèdit”, reconeix Gerard Ardanuy, regidor de l’Eixample. L’índex The Global Shopper Europa del 2011 situava al passeig el 24% del total de les compres que fan els turistes extracomunitaris a Espanya. És el segon carrer més car de Barcelona després del Portal de l’Àngel, “que com que és més curt i té poca rotació de locals és el més demanat”, aclareix Rob Travers, expert en operacions immobiliàries de Cushman & Wakefield. Al Portal de l’Àngel es paguen fins a 265 euros per metre quadrat al mes i al passeig de Gràcia només 220. “Tot el carrer té molta demanda, però les botigues de mercat massiu com Zara, H&M o Mango se situen en general a la part baixa, com a continuació natural del Portal de l’Àngel, i les marques de luxe a la part alta, del carrer València cap amunt”, explica. De fet, últimament algunes botigues, com Cartier o Vuitton, han emigrat de la part baixa a la part alta per acostar-se més a la zona cool i, de passada, guanyar més espai. Dior, una de les que faltaven, finalment té previst situar-se al local que ara ocupa Pronovias, que es trasllada a la rambla Catalunya.

UNA CURSA QUE GUANYEN ELS DE FORA

Tothom vol ser al passeig de Gràcia en una competència ferotge pels locals, i la seva influència s’escampa als carrers del costat, cosa que amenaça ja molt seriosament la rambla Catalunya. “Cada vegada comptem menys els d’aquí i més els de fora, hi falta més ADN català”, comenta Javier Pereda, director de Passeigdegracia.com, que reclama una oferta cultural i d’espectacles més àmplia al passeig. També Lluís Sans, tot i expressar l’orgull que Barcelona tingui “un carrer internacional que competeix amb els Camps Elisis o la Cinquena Avinguda”, lamenta la pèrdua d’identitat. “Tots els carrers internacionals s’assemblen perquè les marques i els aparadors són iguals arreu”, diu, i es queixa que les firmes internacionals no vulguin participar en cap de les activitat que organitza l’associació, que té 150 membres, la majoria botigues, que paguen una quota de 35 euros al mes. “Així i tot passen d’integrar-se”, confessa. “Algunes aconseguim que almenys paguin l’enllumenat de Nadal, però d’altres ni això”.

Sembla que el luxe ja no és exclusiu. “El que ofereixen aquestes botigues no és alta costura, és prêt-à-porter de luxe”, aclareix Josep Casamartina, especialista en art i en moda. Em detalla la geografia històrica de la moda a Barcelona -Pedro Rodríguez, el 1923, va ser el primer modista d’alta costura que va tenir casa al passeig- mentre prenem un cafè a la Cafeteria Samoa. El seu propietari, Conceso González, explica que va obrir l’establiment el 1961 i encara la majoria de la clientela és local. Al passeig també hi havia tingut el Kansas i el Tropeziens, que estava situat on hi ha la façana ondulada de Toyo Ito que embolica apartaments de luxe.

La restauració, més enllà de la que hi ha als establiments dels hotels, no és el seu punt fort. A finals d’any s’ampliarà l’oferta amb El Nacional, un espai gastronòmic dedicat a la cuina ibèrica que ocuparà els més de 2.600 metres quadrats de l’antic garatge situat al passatge privat que hi ha entre Gran Via i Diputació. Al sostre del que havia estat el Teatro Español s’hi habilitarà un espai públic.

UNA POMA AMB GUST DE CAFÈ I BOMBES

Les capes d’història i de simbolisme dels diferents trams del passeig maregen. Vaig al principi. Al número 1, avui ocupat per l’Apple Store. “Aquest és un lloc emblemàtic”, confirma Marc Antoni Peris, guia turístic i un entusiasta de la història passada i recent de la ciutat que em fica a la màquina del temps. “Aquí hi havia l’Hotel Colón, que el 1902, quan es va aixecar amb un cafè emblemàtic als baixos, va simbolitzar l’inici del passeig de Gràcia burgès”, explica. Durant els Fets de Maig del 37, ja requisat pel PSUC, des de la seva terrassa els militants comunistes es disparaven trets fratricides amb els milicians anarquistes que havien ocupat l’edifici de Telefónica, a l’altra banda de la plaça Catalunya. Les bombes el van fer malbé i a la immediata postguerra l’arquitecte Eusebi Bona hi va aixecar el Banco Español de Crédito en un estil monumentalista molt del gust del feixisme imperant. El trobarem també en altres edificis del passeig, com el veí Banc Vitalici, avui Generali, que ocupa el solar a tocar de Gran Via on hi havia hagut el palau del marquès de Marianao, un negrer indià que va ser alcalde de Barcelona.

Seguim al número 1. El 25 de setembre del 2010 un grup d’indignats avant la lettre el va ocupar per preparar la vaga general del dia 29, una de les més convulses dels últims anys. Les imatges encara són vives a la xarxa. Els okupes que els Mossos, llavors a les ordres de Joan Saura, van fer fora a cops el dia de la vaga sabien què deien quan parlaven d’especulació. En aquell moment l’edifici ja s’havia venut cinc vegades a diverses immobiliàries, la primera el 2003 per 61 milions d’euros, l’última, el 2006, per 110 milions. Al final, però, l’edifici va acabar en mans del Sareb, el banc dolent, que aquest gener l’ha venut per 44 milions a la immobiliària d’Amancio Ortega.

“L’especulació del passeig no és nova”, comenta Peris. “Es va construir només amb inversió privada dels burgesos i la primera bombolla immobiliària ja és d’abans del 1880”. De fet, els burgesos barcelonins, molt seus, es van passar pel forro la utòpica idea de Cerdà de fer un passeig amb palauets amb jardins davanters i posteriors de baixa altura. Volien treure més suc dels solars, i els jardins van anar caient un darrere l’altre per fer cases de pisos. Això sí, afortunadament la seva urbanització va coincidir amb el Modernisme, una espècie de malaltia de beneïda extravagància que la burgesia catalana va contreure de manera sobtada un curt període de temps.

EL NEGOCI DE LES CASES

Poc es podien imaginar les famílies Batlló-Godó o Milà-Segimon que els edificis de Gaudí que tant havien escandalitzat els benpensants burgesos de la seva època, i de la següent, acabarien sent un gran negoci. La Casa Batlló, que va estar a punt de ser subhastada per Sotheby’s, és ara propietat de la família Bernat, la dels Chupa Chups, que la va comprar el 1992 per 21,6 milions d’euros i deu anys més tard es va anar obrint al públic fins a convertir-se en una mina d’or que l’any passat van visitar unes 800.000 persones (21 euros l’entrada per al turista i 15 per als barcelonins). Aquest últim també és el preu de l’entrada des d’aquest any a la Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, propietat de Núñez i Navarro des del 2006, quan la va comprar per 26 milions d’euros al poderós editor de Planeta José Manuel Lara, que el 2003 hi va tenir instal·lada a la planta noble la capella ardent.

Segons l’Enquesta de Turisme de Barcelona del 2012, el passeig de Gràcia va ser visitat per la meitat dels 7,4 milions de turistes allotjats en hotels. Les Rambles el guanyen per golejada, hi van gairebé tots, però amb els efectes col·laterals que denuncien vídeos com Bye Bye Barcelona (163.755 visualitzacions a YouTube en tres mesos). Al passeig de Gràcia, més espaiós, aquesta sensació d’aclaparament turístic només es té en llocs puntuals, com l’Illa de la Discòrdia -el tram entre Consell de Cent i Aragó on hi ha la Casa Lleó Morera, la Casa Amatller i la Casa Batlló- i als voltants de la Pedrera, ara en obres de restauració fins a finals d’any i salvada in extremis de la fallida de Caixa Catalunya perquè pertanyia a l’Obra Social i perquè es va crear una fundació que, precisament, el 2013 va finançar el 70% dels seus 25 milions de pressupost amb els ingressos turístics de l’emblemàtica Casa Milà.

HABITATGE, OFICINA, HOTEL

Gaudí, i de retruc tota l’arquitectura modernista, és un dels principals negocis de la Barcelona turística, que es com dir de Barcelona. Una manera de treure’n rendiment és transformar els edificis en hotels, com ha passat amb la Casa Fuster, de Domènech i Montaner, que ha allargat la vida de l’avinguda del luxe fins als Jardinets de Gràcia. Aviat estarà acompanyada. Si es tanca l’operació, la cadena Four Seasons gestionarà en el futur un hotel situat a la torre del Deutsche Bank, a la confluència amb Diagonal, després que el fons de capital Emin Capital, que gestiona l’andorrà Jordi Badia, el comprés fa poc per 90 milions d’euros. Però les reformes no poden començar fins com a mínim el 2016, que és quan s’ha pactat que deixi les oficines el despatx d’advocats Cuatrecases, que ocupa la major part de l’edifici. El poderós bufet d’advocats començarà enguany les obres de la seva nova seu, dues torres de 10 i 17 plantes d’altura, que es construirà també a la Diagonal, però al districte 22@. És un èxode que han fet altres firmes, petites i grans, els últims anys.

Els alts preus de les oficines del passeig de Gràcia, tot i que han baixat per la crisi, només compensen els que busquen el valor afegit de la representativitat. “Ser al centre en un lloc estratègic com aquest és una operació d’imatge que a més et fa veure les coses amb més perspectiva”, explica la consultora Esperanza Sáenz, d’Axis, que té les oficines precisament a l’emblemàtic edifici de La Unión y el Fénix de la cantonada de Diputació.

Ara s’ha produït el fenomen contrari que als anys seixanta i moltes oficines s’han tornat a reconvertir en habitatges de luxe. Però avui la majoria de compradors són estrangers. Carlos Ferrater, un dels pocs arquitectes contemporanis que ha construït al passeig -hi té cinc projectes-, comenta que si abans el millor pis era el principal, ara el més cobejat són els àtics. En el mercat residencial és el segon lloc més car de Barcelona després del passeig de Garcia Faria, a Diagonal Mar, segons Idealista.com. El metre quadrat val uns 6.500 euros.

Tot canvia al passeig, però en la mateixa direcció. Si on abans hi havia bancs ara hi ha botigues i hotels, la Borsa de Barcelona, un dels símbols econòmics del carrer, podria seguir el mateix camí. La Generalitat, propietària de l’edifici, està negociant amb la Borsa el seu trasllat a un altre edifici -fins i tot es va parlar del Palau Robert- fins que el 2030 acabi el seu dret d’usdefruit. L’objectiu seria vendre l’edifici buit, cosa que sembla que interessa als inversors hotelers, ja que el primer intent de fa dos anys de vendre’l amb els llogaters inclosos per uns 54 milions d’euros no va reeixir. “Aquesta operació està en standby, però la intenció hi és”, explica la portaveu del departament d’Economia i Finances.

ESTRENA DE L’URBANISME CONVERGENT

Si tira endavant deixarà de ser l’objectiu prioritari dels participants en els centenars de manifestacions que es convoquen al passeig, un espai emblemàtic de la protesta ciutadana per tot tipus de causes. L’Ajuntament, diu Gerard Ardanuy, no té previst restringir les manifestacions malgrat les queixes d’alguns comerciants. “Aquest és un espai que els ciutadans se senten molt seu, és un espai públic molt apreciat i no acceptarem canvis”, comenta.

El que sí que han posat en marxa són les obres de reforma que reclamaven els botiguers. Ja estan gairebé enllestides entre Diagonal i Mallorca i es preveu que cap al novembre finalitzi aquest lífting de luxe que millora la il·luminació, renova el paviment, ordena el caos de mobiliari urbà i, cosa més significativa, elimina els carrils laterals -que queden només per a la càrrega i descàrrega i l’accés als pàrquings-, de manera que es crea una plataforma única amb la vorera ampliada que millora la circulació dels vianants. “La reforma més gran des que fa 40 anys Porcioles va eixamplar les voreres. La inversió, de 7,4 milions d’euros, també inclou les instal·lacions per convertir el passeig en el prototip de l’ smart city del futur, una de les obsessions de l’actual equip municipal, ja que hi haurà sensors per regular la llum, panells informatius i wifi gratuït en molts trams. Igual que amb la reforma de la Diagonal, Xavier Trias ha tirat endavant els canvis -prova de foc per a l’urbanisme convergent, fins ara verge a la capital- amb el suport del Partit Popular i l’oposició unànime dels partits d’esquerres, que ho veien necessari però no prioritari.

“No volem que tot l’Eixample es converteixi en el passeig de Gràcia”, diu Ardanuy, que assegura que s’hi destina un percentatge mínim dels 69 milions que es dediquen a tot el districte, que és molt gran i té problemàtiques diverses. “La reforma no la fem per als turistes, que ja hi anaven, sinó per als ciutadans. El passeig de Gràcia té un ús intensíssim i l’hem de tenir en les millors condicions”.

UN FUTUR INCERT

“Val la pena que el passeig de Gràcia sigui una referència al món, i així com la Rambla es degrada amb el turisme, el passeig de Gràcia aguanta bé i es manté”, assegura Carlos Ferrater. Els comerciants hi estan d’acord, han aconseguit busos turístics per anar a buscar a peu de vaixell els creuristes i Sans reclama que hi hagi panells amb senyalització de la ubicació de les botigues al carrer, “per poder competir amb els centres comercials tancats”. L’exregidora de Ciutat Vella Itziar González no ho té tan clar: “El passeig de Gràcia que s’està configurant és la prova que les Rambles ja no agraden a ningú, ni als turistes. Però en poc temps veurem com la maledicció de la banalització de Ciutat Vella recorrerà l’Eixample, a través del passeig de Gràcia, la rambla Catalunya i finalment la Diagonal”. A partir de l’any que ve, quan s’acabin les obres, la Pedrera torni lluir façana i es calmi una mica el ball de canvi de comerços continuat d’aquests anys, es veurà quina de les dues prediccions es compleix. S’accepten apostes.