BarcelonaA vegades l’infern i el paradís conviuen en el mateix espai. Mirant la porta del Palazzo Margherita, un dels hotels més luxosos i bonics del sud d’Itàlia, es fa difícil saber com es vivia a la vila de Bernalda fa un segle, quan la regió de la Basilicata era de les més pobres d'Europa. Ara, per aquí desfilen famosos convidats pel propietari de l’hotel, el director de cinema Francis Ford Coppola. El seu avi, l’Agostino, era nascut aquí. Un home que va fugir de la pobresa, però que sempre explicava anècdotes de la seva terra natal amb nostàlgia. Així que el 1962 el director va visitar la vila per primer cop. Li va semblar un lloc pobre, però bell. I el 2005 va comprar el palau més bonic de Bernalda, encarregat per la família Margherita el 1892, per convertir-lo en un hotel de luxe que sempre té un bar obert per als veïns del poble. El bar es diu Cinecittà en honor als estudis de cine italians més famosos i mentre prens un cafè es projecten clàssics del cinema italià que ha col·leccionat el director nord-americà.

Gràcies a Francis Ford Coppola, Bernalda rep molts turistes, quan fa unes dècades era una regió deixada de la mà de Déu. "Aquesta era una regió assolada per la pobresa", diu l’actor Michele Russo, que ha investigat les arrels italianes de Ford Coppola. Russo creu que si Ford Coppola és artista és gràcies a la seva família italiana. De l’avi Agostino li venia la vena artística, ja que havia estat músic i un gran explicador d’històries. Com aquelles de quan la Basilicata era plena de bandits, coneguda com a era del brigantaggio. Grups de lladres nostàlgics de l’era en què el sud d’Itàlia era un regne borbònic, gent contrària a la unificació d’Itàlia del 1861 que gaudia del suport de part de la població. El 1862, el capità de la guàrdia Luigi Franchi va considerar que uns camperols ajudaven els bandits i buscant revenja, va fer tancar dotze pagesos, entre ells dones i nens, a un paller als afores de Bernalda, i li va calar foc. Tots van morir. D’aquesta crueltat, fugia Agostino Coppola quan el 1904 va marxar a Nova York amb una maleta de fusta.

El 1895, unes 15.000 persones morien cada any de malària a la Basilicata, una malaltia que encara existia a la zona els anys 30. Era una regió amb pocs metges, fet que provocava un munt de problemes com el de la modista Filomena Coppola, la besàvia del director, que per una infecció que avui en dia es curaria fàcilment, va perdre el nas. Així doncs, era coneguda com la sense nas a Bernalda, on es va casar amb el seu cosí germà, el Carmine, que va morir de grip amb 25 anys. La Filomena va exigir a tots els seus fills que emigressin, que fugissin d'aquella terra maleïda on el 90% de la gent era analfabeta. L’Agostino va marxar i mai va tornar. Mai més va veure la mare. Quan el director de cinema va visitar per primer cop Bernalda, va trobar avis que recordaven haver conegut la dona sense nas. I li van parlar de Donato Carella, el músic cec que tocava l’orgue a l’església i que havia ensenyat a tocar la mandolina al seu avi. Els personatges dels quals li parlaven semblaven sorgits de llegendes populars, com el seu avi, conegut al poble com Zumbabalcone. És a dir, persona que salta pels balcons –perquè ho feia per visitar amants.

La Basilicata és plena de llegendes. Una terra ignorada fins que la va posar al mapa l’escriptor i pintor Carlo Levi. El torinès, activista contra Mussolini, va ser condemnat el 1935 a patir l’exili interior, una política del feixisme que enviava els opositors als pobles més perduts d’Itàlia, on havien de viure sense poder sortir dels límits de la vila. A Levi el van enviar a la Basilicata. Tan pobre era aquesta terra, que el govern hi enviava els enemics. Carlo Levi va enamorar-se de la Basilicata i la seva gent, i la va fer famosa amb el seu llibre Crist s’ha aturat a Èboli, en el qual escrivia: "El tren surt de la costa de Salern, i s'endinsa a les desolades terres de la Lucània. Aquí mai va arribar Crist, ni va arribar el temps". Levi va descobrir una Itàlia oblidada, dura i màgica, on el temps realment semblava no passar. Per això es deia que Jesús s'havia parat a la ciutat d'Èboli, la darrera abans d'entrar a la Lucània, i que no havia seguit terra endins, cap a la Basilicata, regió on seguien vius rituals precristians –per exemple, gent posant monedes d'or al front dels malalts.

Levi parlava de la Lucània per referir-se al seu exili al poble d'Aliano. Perquè aquesta regió al sud d'Itàlia, entre la bota i el taló, té dos noms. Històricament, era coneguda com a Lucània, nom ja fet servir pels grecs quan van rondar per la zona. Però a la zona de la ciutat de Matera consideraven que el terme no els representava. Així que amb la unificació italiana es va crear el terme Basilicata en honor de Basili II, un emperador bizantí que havia controlat la zona. A ciutats com Potenza o Aliano encara prefereixen el terme Lucània, que el feixisme va recuperar fins el 1947, quan es va tornar a fer servir el nom de Basilicata, tal com agrada a Matera.

Quan Levi va viure aquí, aquesta era una terra tan crua i ancorada al passat que els morts s’aixecaven al seu pas. Literalment, gairebé. Aquí els pobles són tots a dalt dels turons perquè es poguessin defensar millor dels exèrcits, bandits i pirates que havien fet córrer sang per la zona durant segles. Però com la terra és seca i plou poc, a vegades els pobles com Aliano pateixen esfondraments que fan sorgir vells cementiris del fons de la terra. Levi va veure com els nens i els gossos jugaven amb les tíbies i calaveres que tornaven a la llum després d'haver estat durant segles sota terra, símbol d’un passat que mai marxa del tot, com les supersticions. Tot era brutal i cruel, però a la vegada era bonic, com les cançons en dialecte que Levi no comprenia.

En un país com Itàlia amb algunes de les esglésies més famoses del món, a la Basilicata els temples també són sota terra. Fins ben entrat el segle X, aquí s’excavava sota terra i s’aprofitaven coves per fer-hi missa o construir-hi monestirs. Es pintaven les parets amb murals que han sobreviscut i que van ser redescoberts segles més tard, com ara la preciosa cripta del pecat original excavada a la roca d'un congost a prop de Matera, amb pintures del segle VIII de l'època longobarda. El visitant, després d'unes escales situades en el barranc, entra a la cova i quan el guia encén els llums, queda fascinat pel cicle de frescos datats entre els segles VIII i IX, obra de l'artista conegut com el Pintor de les Flors. No es pot visitar sol, per protegir un tresor fràgil.

A tot just trenta minuts de la cripta, es troba la ciutat més visitada de la Basilicata, Matera. El seu centre històric el formen els Sassi, cases excavades a la pedra calcària durant segles. Un laberint gegant de cases i barris que s’enfilen per turons i baixen sota terra. Quan de nit els carrers s’il·luminen, l’espectacle emociona. Quan Levi va visitar aquesta ciutat, les més de 15.000 persones que hi habitaven vivien en condicions molt dures. Ara a les coves dormen els turistes, però llavors es malvivia sense llum, aigua i amb una humitat que provocava malalties. La mortalitat infantil a Matera era quatre vegades superior a la mitjana italiana encara el 1955, quan els veïns van ser traslladats a barris moderns dins d'un procés de remodelació dels Sassi, que queien a trossos. Algunes cases han quedat conservades tal com eren llavors per explicar el passat d’una ciutat que s’ha convertit en una gran atracció turística i en l’escenari de molts films, ja que aquí els directors troben una ciutat de pedra ideal per gravar films històrics, especialment religiosos. Als 60, Pier Paolo Pasolini va rodar aquí el seu Evangeli segons sant Mateu, ja que imaginava que la vella Palestina dels Evangelis devia ser una cosa semblant a Matera. Anys més tard, Mel Gibson va fer el mateix amb La passió de Crist. Quan el director de cinema Francesco Rossi va decidir portar a les pantalles el llibre de Carlo Levi, també va ser seduït per aquesta regió. Així que va tornar per rodar dues pel·lícules més.

Viatjar per la Basilicata seguint el rastre de Levi és emocionant, tot i que molts locals ja no ho valoren. L'escriptora nascuda a Nova York però criada a la Basilicata, Claudia Durastanti, escriu que "fins i tot quan me n'anava de vacances a l'estranger em deien «Ah, la Basilicata! Christ stopped at Eboli» com si encara anéssim al llom d'una mula i destil·lésim sang menstrual al cafè d'una víctima desventurada per fer-lo enamorar". Però la realitat és que Levi encara és el gran ambaixador de la regió, tot i que va explicar una realitat que ha canviat. A Matera hi ha la principal exhibició dels seus quadres, molts dels quals estan pintats durant l’exili. S’exposen al Palazzo Lanfranchi, un edifici barroc on l’obra més destacada és la monumental Lucània 61, un quadre gegant que Levi va fer en motiu del centenari de la unificació d'Itàlia per retre homenatge a una terra on va tornar molts cops, a vegades amb el fotògraf Mario Carbone. Les seves fotos també es poden veure al Palazzo Lanfranchi. "La Lucania em sembla, més que qualsevol altre, un lloc veritable, un dels llocs més veritables del món. Aquí les coses són veritables. El pa que falta és pa de veritat, la casa que falta és una llar de veritat, el dolor que ningú entén és dolor de veritat. Història i mitologia, actualitat i eternitat” escriuria Levi, que va prometre que tornaria quan va acabar el seu exili. Tot el poble d’Aliano va sortir al carrer per acomiadar-se'n el dia que marxava, amb avis i àvies plorant. Donaven per fet que com la major part d’emigrants, Levi deia que tornaria i no ho faria. Gairebé ningú tornava. Però el pintor sí que va fer-ho. I molts cops. Tants, que va decidir quedar-s’hi per sempre i, fins i tot, es va fer enterrar al cementiri d’Aliano, en una preciosa tomba amb vistes a la vall, on la gent deixa pedretes sobre la làpida per recordar-lo, seguint la tradició jueva, ja que Levi era de família jueva, encara que no era religiós.

Escenari de films i de casaments cinematogràfics

Aliano encara rep milers de turistes cada any per veure el poble on va viure Levi. No deixa de ser poètic: des de ser considerat una presó perquè està ben allunyat de tot fins a tenir un lloc al mapa gràcies a un dels presoners que hi va ser. La zona és bonica. Seca, però amb màgia. Amb pobles com Draco, un poble fantasma abandonat després d’un terratrèmol. És ple d’oliveres i de vinyes, ja que la indústria del vi s’ha potenciat molt els darrers anys. Ford Coppola, que produeix vi a Califòrnia, també ha comprat vinyes aquí. “M'agradaria ajudar aquesta regió que prefereixo anomenar Lucània amb un nou tipus de turisme, que combini la bellesa dels llocs amb la seva història, cultura i delícies gastronòmiques”, va dir fa anys el director, que recordava que quan era petit no havia vist mai "una taula que no tingués a sobre una ampolla de vi. Durant la llei seca als Estats Units les famílies italianes tenien permís per fer i tenir vi, si no feien negoci. Tenia clar que si un dia pogués, compraria vinyes". Dit i fet. El vi de la Lucània es va servir al Palazzio Margherita quan l’hotel va servir d’escenari pel casament de la Sofia, la filla del Francis, la directora de Lost in translation. Es va casar a la vila del seu besavi amb el músic francès Thomas Mars, cantant del grup Phoenix. A la Lucània, tot té sentit. També que la besneta d’un músic local es casés amb un cantant. Aquell dia els veïns de Bernalda van ser convidats a brindar amb estrelles de Hollywood a les portes d’un hotel en què cada habitació porta el nom d’un membre de la família Coppola: Sofia i Francis inclosos. La cambra amb el nom del director té tocs àrabs, en homenatge a la seva àvia, Maria Zasa, nascuda en una família italiana de Tunísia. L’Àfrica no queda tan lluny, de fet. Bernalda és a deu minuts del mar, on trobes les ruïnes de la vella Metapont, on es conserven ruïnes de temples d'estil dòric dels segles VI i V aC, port per on va passar Aníbal amb el seus elefants i on va morir Pitàgores.

Les històries del passat i les del present es barregen a la Basilicata. O la Lucània, com es prefereixi. Una regió d’on fugia la gent i que ara és visitada per persones amb morro fi que volen descobrir els vins locals i menjar en una masseria: els complexos agrícoles típics de la zona, una mena de masies fortificades imponents convertides en molts casos en restaurants o en hotels. O els restaurants que treballen els productes locals que abans menjaven camperols pobres, i que ara tenen una estrella Michelin, com el Vitantonio Lombardo de Matera. Un restaurant dins d’una casa dels sassi, dins de la pedra, com no. Com deia el periodista i viatger Guido Piovene, "aquesta és una terra ingrata. Nombrosos pobles no van rebre aigua ni electricitat fins el 1945. Tot i això, la regió posseeix en abundància les virtuts que anomenarem antigues, sent gent laboriosa, tossuda, tranquil·la, amb un profund sentiment de família”. Famílies que ni creuant oceans, guanyant Òscars ni passant dècades lluny, van oblidar Bernalda, com els Coppola.