18/02/2022

Leo Messi està trist

4 min
Leo Messi està trist

La meva lady in waiting i jo anem, amb taxi, a veure Demoledora, l’espectacle que ha aconseguit que treballin plegats, sobre l’escenari de la sala Tete Montoliu de l’Auditori, els senyors David Climent i Adriano Galante, que són la prova que es pot ser revolucionari i crític amb el sistema i tal i, al mateix temps, molt simpàtic (“i sexi!”, afegeix la meva lady in waiting )... I sexi.

El taxista escolta la ràdio i ens adonem que entre els experts en la cada cop més rabiosa actualitat s’ha posat de moda, després d’una anàlisi de la situació suposem que profunda, assegurar que, a causa del resultat de les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, el perill de la ultradreta ja és quasi una realitat. Toca’t els collons: quan fou mort el combregaren. Un d’aquests llumeners exclama, donant-se cops de puny al pit, que si l’extrema dreta governa, i cito fil per randa, “les dones, els membres del col·lectiu LGT i no dic més lletres perquè ja m’enteneu i els immigrants [sic] ho passaran molt, però que molt malament, estic molt preocupat...”

¿Quina deu ser la misteriosa raó per la qual alguns homes, pressuposem que blancs i heterosexuals, però clarament optimistes, es pensen que si governen els feixistes, ho passarà bastant malament tothom excepte ells?

A continuació, a la tertúlia radiofònica debaten sobre els problemes de joc que té en Messi al París Saint-Germain. Resulta que l’astre està moix i que no s’adapta a la capital francesa perquè, entre altres coses, té dues hores d’anada amb cotxe i dues de tornada de la seva residència a les instal·lacions del club (ens sembla entendre que viu en un hotel prop de l’Arc de Triomf); que enyora Castelldefels i la casa amb piscina, l’escola dels nanos a cinc minuts i que, per acabar-ho d’adobar, encara no ha entès ben bé per què no el van renovar els del Barça. I és que resulta que ni el seu pare, que es veu que li deu fer de mig mànager, ni per descomptat Laporta, mai l’hi van acabar d’explicar del tot. Amb aquest panorama, creiem que el tertulià que ara tem per la integritat de les dones, dels membres del col·lectiu LGTetcètera i dels migrants en general, hauria d’afegir a la llista d’imminents damnificats pel feixisme el pobre Leo Messi.

Abans d’arribar a l’Auditori, encara a la Diagonal, passem a l’altura del que havia estat Insòlit, la botiga que van obrir en Josep Maria Francisco, Juma, i la Mun Figueres pels volts dels anys olímpics i on es trobaven, d’una banda, objectes irònics i d’inspiració dadà i, de l’altra, objectes que flirtejaven amb el kitsch, però sempre instal·lats en aquell terreny tan fructífer en què el disseny es creua amb l’art. Un dels seus clients habituals va ser el director de cinema Antoni Ribas i Piera, que solia anar-hi quan havia de fer, per exemple, regals de Nadal.

Una tarda de gener, poc després de Reis, amb els papàs vam anar de visita a casa la senyora Montserrat Ribas i Piera, a tocar de rambla Catalunya. Una dona extraordinària, germana del cineasta (també de l’arquitecte) i que, sigui dit de passada, ens fa recordar que en aquesta ciutat es parla molt dels senyors de Barcelona i molt poc de les seves senyores, és a dir, de les senyores de Barcelona. El cas és que la senyora Ribas Piera de Gomà (el seu marit era l’advocat i poeta, el seu fill és el famós escriptor Enric Gomà), tot just al rebedor, ens va ensenyar, completament esglaiada i agafant-lo amb la punta dels dits, com qui agafa un animaló fastigós, un mirall rodó el mànec del qual era un ganivet tacat de sang que el seu germà Antoni (ella li deia Antonio) li havia entregat com a present de Reis. A les meves tres germanes i a mi l’insòlit objecte ens va encantar, naturalment, i vam pensar, a l’uníson un cop més, que aquella família era, tot i la seva aparença clàssica, infinitament més divertida que la nostra. Amb els anys hem sospitat que la senyora Ribas Piera, de natural aventurera i amb un finíssim sentit de l’humor, fingia estar escandalitzada. Feia el seu paper. Per tal de respectar el rol d’enfant terrible que, al llarg dels anys i amb tant d’afany, s’havia construït el seu germà petit i no ferir-lo, feia el que s’esperava d’ella, és a dir, posar en marxa tota la maquinària de la qual disposa una autèntica i ordenada senyora de Barcelona. Aquell dia vam descobrir que, de vegades, sempre que això no comporti renunciar en excés a un mateix, fer el que els altres esperen de nosaltres també pot arribar a ser una bona manera de demostrar afecte.

Arribem a l’Auditori. Han tapat la claraboia de l’edifici del Moneo sobre la qual hi ha impresa l’obra del Palazuelo perquè queien els plafons de vidre i, és clar, començava a ser, conservació del patrimoni a banda, bastant perillós. Però ens asseguren que ja arriben els diners per a la restauració. Val la pena, perquè és una obra que demostra que la subtilesa també pot ser grandiloqüent.

Sobre la rentadora que presideix l’escenari, mentre al fons s’ensorren els edificis, els senyors Climent i Galante es converteixen, diria que sense ser-ne conscients, en una pietà.