Aquesta plaça sempre ha estat una incògnita, un espai de resultat inesperat que mai no ha estat del gust dels barcelonins. Des que tinc ús de raó, l’he vista en obres, mai definitiva, sempre en un procés enervant que no semblava tenir fi. Potser per aquest motiu, avui he vingut a la plaça de les Glòries, a veure la Gran Clariana, que és com han batejat el parc que ha de ser la nova imatge d’aquest perenne no-lloc.

Estem en un punt que sempre ha estat un encreuament de camins, al qual, a mitjans del segle XIX, es van afegir les vies del tren. Una condició que va recollir Ildefons Cerdà, quan hi feia confluir les tres avingudes principals del seu projecte d’Eixample: la Gran Via, la Diagonal i la Meridiana. Però a Cerdà li va fallar el nas, ja que preveia que aquesta seria la plaça central de la Barcelona futura, mentre que la futura plaça Catalunya ni tan sols sortia en els seus plans. El mateix sentit profètic va tenir l’urbanista francès Léon Jaussely, que en el seu pla d’ordenament municipal de 1905 va proposar traslladar-hi l’Ajuntament, monumentalitzar-la i convertir-la en la plaça principal de la ciutat.

El 1915 les Glòries es va proposar com a seu d’una exposició d’indústries elèctriques que no es va arribar a celebrar, i que amb el temps seria reconvertida en l’Exposició Internacional del 29. En aquells anys, concretament el 13 de maig de 1919, la plaça va ser oficialment inaugurada. I el 1928 s’hi van traslladar els Encants Vells. Posteriorment, durant els anys de la Segona República, s’hi va fer arribar el tramvia, i el 1935 es va aprovar el soterrament de les vies del tren. Però les obres van quedar a mitges, per culpa de la Guerra Civil. I aquell gran projecte de fer-ne el punt central de Barcelona es va descartar definitivament.

Durant la postguerra, les Glòries es va convertir en una barriada llunyana, on van proliferar les barraques. Als anys cinquanta es va aprovar una nova remodelació de la plaça, a la qual es va donar la seva forma circular, i es va inaugurar la parada de metro de Glòries. En la dècada següent, es va construir un anell enlairat per damunt de les vies fèrries, batejat popularment com l’Scalextric. I la Gran Via es va connectar amb l’autopista de Mataró, cosa que va transformar aquest indret en el principal nus viari de la ciutat i en va foragitar els vianants. I als anys setanta s’hi va fer un parc públic, l’accés al qual es feia mitjançant un laberint de rampes i túnels, als quals van afegir una cridanera passarel·la de color taronja.

Amb la designació de Barcelona com a seu olímpica, les Glòries va ser l’objectiu de diversos projectes. Finalment, s’hi va fer una doble anella per a la circulació d’automòbils, amb un parc a l’interior, coneguda com el Tambor. Al mateix temps, la plaça va viure un període de gran activitat, amb l’obertura de la Diagonal, el pas del nou tramvia, la conversió de La Farinera en un centre cívic, la construcció del centre comercial Glòries, l’Auditori, el Teatre Nacional de Catalunya, el Museu del Disseny o la Torre Glòries en la seva rodalia. I el trasllat dels Encants a la seva actual ubicació. No obstant, la sensació de provisionalitat seguia perseguint la plaça, que va iniciar un procés participatiu per decidir el seu futur. Des de llavors, hem vist com enderrocaven el Tambor i començaven a soterrar el trànsit rodat. Al mateix temps, hi feia aparició un gran parc urbà, del qual la Gran Clariana forma part. Tot apunta que, amb els nous túnels i l’espai guanyat per a la ciutadania, podríem estar al final d’un llarg període d’obres faraòniques, que s’endarrerien, es modificaven o s’abandonaven cíclicament, sempre amb sobrecost. A veure si és veritat.