Aquest estiu, al qual ja només li queden les últimes fuetades i escasses ocasions de bany, ens ha deixat, en platges i piscines, una gran varietat de possibilitats vestimentàries per a les dones, que van del banyador sencer al de dues peces, passant pel triquini, el tanga, la calça brasilera, el burquini i el pantaló curt, entre un llarg etcètera. Però, quan parlem d’homes, les possibilitats són molt més limitades. Si bé la proposta que domina de manera clara és el pantalonet folgat fins a mitja cuixa, hi ha un espècimen tèxtil que, malgrat que mai s’ha imposat a les nostres costes, tampoc ha acabat de marxar del tot. Em refereixo a l’eslip de bany, el qual no permet mitges tintes en la seva apreciació: o l’estimes o l’odies. Cal esmentar, però, que en alguns països, com la veïna França, per exemple, l’ús de l’eslip és obligat per qüestions d’higiene.

Aquesta peça ens planteja una qüestió important, la del paquet; és a dir, si s’han d’evidenciar més o menys els genitals de l’home. Mentre que a l’hora d’expressar-nos verbalment estan ben presents en el nostre vocabulari, ja que sembla que els collons serveixen per a una infinitat de possibilitats expressives, a l’hora de mostrar-los físicament la cosa ja es torna més peluda. En ple segle XVI, mostrar ufanós en públic el volum de l’entrecuix era una qüestió important, i no ens ha de sorprendre veure retrats de Carles I o Felip II amb una bragueta ben protuberant i erecta obrint-se pas entre les calces i el gipó. Deixar descendència era una de les tasques principals del monarca per assegurar la seva posició i atorgar estabilitat al país. D’aquest fet es desprèn la moda de lluir la bragueta (derivada de la paraula braga) en erecció i engruixida amb un farcit, com si fos un mascaró de proa, sota la falsa creença que la mida dels genitals té relació amb la fertilitat i, aquesta, amb la masculinitat i, de retruc, amb el poder.

La roba de bany masculina va originar-se després que, durant la segona meitat del segle XIX, es comencés a normalitzar aquesta pràctica. Si bé en un primer moment el banyador cobria bona part del cos, la necessitat d’estalvi de la Segona Guerra Mundial va portar l’home a prescindir de força tela i deixar el seu pit al descobert. Aquí va ser quan va instaurar-se el pantalonet, que comptava, en un primer moment, amb un cinturó que el mantenia subjecte –encara no s’havien generalitzat els teixits elàstics– i que actuava com a element decoratiu protagonista. Amb el temps, el cinturó va derivar en un cordill que acabaria integrant-se amb el banyador. El següent canvi important va donar-se a mitjan anys 60, quan la revolució sexual va reclamar amb contundència una sexualitat més lliure i una nova concepció del cos. Un terreny perfectament adobat per a l’aparició de l’eslip, que ja mostrava el cos amb total franquesa i traduïa sense embuts els genitals. El toc de gràcia el va donar el nadador olímpic Mark Spitz, coronat com a heroi mundial després de guanyar set medalles d’or i batre set rècords mundials enfundat en un eslip de bany diminut. L’efervescència d’aquesta moda no va durar gaire temps, ja que la passió pel surf va recuperar el pantalonet gairebé com a única opció.

En l'actualitat hi ha marques especialitzades en eslips, però està més aviat absent en botigues físiques. Es tracta d'una peça normalitzada en piscines esportives, però quan es fa el salt a les d’oci o platges la seva presència descendeix ostensiblement. En aquests àmbits, l’eslip perd la màgia de l’aerodinàmica esportiva i entra en el terreny del landisme a Torremolinos, amb noms com fardaous, fardapolles, turbopaquet o marcapaquets. I és que l’eslip té un component irrefutable: la sexualització del cos de l’home. Un fet que, al contrari del que es pot pensar, pot amenaçar socialment la seva virilitat, ja que, d'una banda, són únicament les dones les que han estat sistemàticament sexualitzades sota la mirada patriarcal i, de l’altra, l’home amb eslip també pot quedar associat al món homosexual, en el qual la sexualització i l’evidència dels genitals es dona de manera molt freqüent.