En parlar de Ca na Mari, els responsables d’Aulets Arquitectes recorden Alison i Peter Smithson quan afirmaven que “la tasca dels arquitectes és intentar proporcionar un context a l’interior del qual l’individu s’identifiqui, i la tasca dels artistes és oferir signes i imatges als escenaris d’aquesta identificació”. Ca na Mari és avui un habitatge que deixa a la seva propietària un gran espai per identificar-se: un cartell de Matisse, un de Hannah Höch, alguns exemplars de la revista Cahiers d’Art, vinils, llibres, referents cinematogràfics, dibuixos i pintures que segurament han anat sempre amb ella.

Això després de la reforma i el canvi d’ús que es va fer al que era una oficina de 150 m situada en un segon pis d’un edifici dels anys 60 a Palma. Als arquitectes Francisco Cifuentes, Sebastià Martorell i Tomeu Riutort -els Aulets, un estudi mallorquí que reivindica les relacions entre l’arquitectura i el territori, i l’ús dels materials i dels oficis d’aquest territori- els agrada deixar llibertat al client perquè es manifesti de la manera que se senti més a gust. És el que van fer: tomar tota la distribució interior d’aquella oficina tan i tan compartimentada, obrir per aconseguir un habitatge lluminós, espaiós i agradable, un lloc diàfan que ofereix molta llibertat de moviments i també d’espais per a tots aquells objectes que qualsevol sap que allà on es troben és la casa pròpia.

Una qüestió de confort

Confessa l’arquitecte Francisco Cifuentes que, en la reforma de Ca na Mari, “tres quartes parts del pressupost ajustadíssim que hi havia es van destinar a desfer la vella oficina i a aconseguir un confort real al nou habitatge”. “La quarta part restant es va fer servir per a la fusteria i la construcció de la cuina”, afegeix. L’habitatge està en un carrer renouer de Palma, de manera que resoldre l’aïllament acústic, a més del tèrmic, era una de les grans prioritats. S’hauria pogut resoldre amb pladur, però es va preferir aïllar el mur exterior per l’interior aixecant una doble paret de maons i morter de calç que, encara que minva un poc l’espai, resulta molt més eficient com a aïllant, i més natural. També es van recuperar les velles finestres, adequant-les perquè donin millors prestacions. Tot i que el cost d’insonoritzar-les és una mica més elevat que fer-ne unes de noves, mantenen el caràcter de l’edifici alhora que es reutilitzen en comptes de llançar-les. Igualment es van mantenir el trispol, el sostre i l’estructura de formigó de l’edifici, que es despulla perquè es faci ben present a la quotidianitat d’aquest habitatge.

Ara bé, si hi ha un element arquitectònic que marqui la vida a Ca na Mari és el mur-moble de fusta que es va dissenyar per distribuir un espai que havia quedat buit d’envans i, així, poder separar les estances tancades de les obertes. Aquest mur de fusta és el que a vegades serveix de llibreria i d’altres és un armari on guardar roba i estris de la casa. Així, el trobem com a llibreria dividida en dos, i una de les dues parts lleugerament endarrerida per donar entrada a una de les habitacions, a una de les cantonades de la casa, o el trobem marcant la distribució en ela que ajunta la sala amb el llarg espai de la cuina, feta d’obra i oberta a la terrassa. No només serveix de prestatgeria per als llibres i tots els objectes amb els quals conviu i se sent identificada la propietària, sinó que s’obre amb dues portes per allotjar, d’una banda, el dormitori principal i, de l’altra, el bany.

Aquesta peça, el bany, és un altre exercici de reutilització. Els arquitectes i la propietària van optar per aprofitar restes de prototips i altres peces hidràuliques de la fàbrica Huguet, amb la qual cosa s’aconsegueix una simfonia de grisos i crus que es complementa amb una pica de terratzo de la mateixa empresa de Campos. És l’esperit de Ca na Mari, un escenari tranquil, senzill, agradable, diàfan i lluminós; un lloc perquè qui l’habiti se’l vagi fent seu dia rere dia, lliure i sense complicacions.