Indiscutiblement, el mullet és un dels pentinats d’home més controvertits de la història, catalogat com un dels més lletjos de tots els temps. La mala fama rau en el fet que trenca la lògica i les proporcions clàssiques dels pentinats: curt pels laterals i el front i llarg a la resta del cap, especialment al clatell. Però, malgrat les seves crítiques, el mullet ha tornat amb força entre els joves, els quals, creient que abracen la més rabiosa modernitat, estan revifant un pentinat mil·lenari. Homer a la Ilíada ja parla de la practicitat dels "flocs tallats i els cabells llargs al clatell", per oferir visibilitat gràcies al serrell curt, mentre protegia la nuca de possibles fregades del casc i esmorteïa l’impacte d’atacs en la zona.

El moment més àlgid del mullet va ser durant la dècada del 1970 gràcies a figures com David Bowie, que el va adoptar durant la seva era glam de Ziggy Stardust.

Un pentinat contestatari que desafiava les normes de gènere al fusionar l’estil masculí (curt) i el femení (llarg). Per aquest mateix motiu, dones com Joan Jett (The Runaways), Cher, Patti Smith o Chrissie Hynde (The Pretenders), totes properes a l’escena glam i punk, van apropiar-se’l com a símbol de ruptura i rebel·lia estètica, dins d’un context contracultural, feminista i queer.

Als anys 80 el pentinat va esdevenir un signe de virilitat, gràcies a actors que interpretaven antiherois d'acció com Richard Dean Anderson a MacGyver, Mel Gibson a Arma letal, Kurt Russell a Fuga de Nova York o Chuck Norris a Walker, Texas Ranger. A més a més, com oblidar personatges irònics i autoparòdics com Joe Dirt o Mike Myers a Dos bojos amb sort (Wayne’s world), que van alimentar la mofa que acompanya indefectiblement el pentinat. Però cal tenir en compte que les crítiques al mullet no parteixen simplement de la seva asimetria, sinó del fet que tradicionalment ha servit com a marca estètica de col·lectius rudes i rurals, com l’esfera country nord-americana amb cantants com Toby Keith o Billy Ray Cyrus. El mullet també ha estigmatitzat persones marginals i desobedients de classe baixa de subcultures com la quinqui, molt present en personatges de pel·lícules com El pico o Perros callejeros. A l’ètnia gitana, el mullet de figures com Camarón de la Isla o Los Chichos, a més de rebel·lia i autenticitat, també ha connotat falta de sofisticació i mancances formatives i culturals. Arran d’aquesta càrrega cultural, el mullet ha acabat prohibint-se per llei en països com l'Iran o Corea del Nord, per considerar que encarna la degeneració occidental contrària als valors islàmics en el primer cas i a l’esperit socialista en el segon.

Però, si hem de reconstruir la història del mullet, el tenista Andre Agassi es mereix un capítol a part. Entre finals dels anys 80 i principis dels 90, Agassi va irrompre en el món del tenis desafiant-ne la impol·luta estètica elitista, a través d'una indumentària de colors cridaners i referències urbanes, amb texans retallats i ulleres de sol. La pedra angular del seu estilisme era un mullet lleoní, voluminós, tenyit i salvatge que desafiava l’establishment conservador d’aquest esport. Però una alopècia prematura va amenaçar la força d’aquell símbol capil·lar. Víctima de la pressió estètica que li conferia el personatge que ell mateix havia creat, va acabar recorrent primer a extensions i després a perruques per seguir donant-li vida. El problema va esclatar durant la final del torneig de Roland Garros del 1990, quan Agassi va aferrar-se a les oracions (tal com ell ha narrat en les seves memòries), ja no per guanyar el torneig sinó perquè la perruca no li caigués en plena pista. Un patiment que li va acabar afectant la concentració, fins a fer-li perdre el partit. El 1995 Andre Agassi va decidir desfer-se d'aquest llast i va rapar-se els cabells ben curts, la qual cosa li va permetre gaudir amb tranquil·litat d'una de les etapes més sòlides de la seva carrera, durant la qual va guanyar 8 Grand Slams.