És primavera i Martina Navratilova és a Florida, en un restaurant a prop d’un moll. Porta uns texans gastats, una camisa blava folgada a la cintura i una gorra del Projecte 1619 rosegada per un dels seus cinc gossos. El projecte rememora l’arribada dels primers esclaus negres als EUA fa 400 anys. En aquests moments és el seu barret preferit.

Porta el polze i l’índex embolicats amb una bena inelàstica, no per protegir-se d’una raqueta de tenis sinó per tapar la decoloració causada per una malaltia de la pell. Fa temps que no juga: la pandèmia, les articulacions que li fan mal, les excuses habituals.

Una dona de l’edat de Navratilova, que té 64 anys, surt del restaurant i diu un “Hola” enlluernat al veure-la. Però la cambrera jove no té ni idea que ha servit una amanida de tonyina amb guarnició d’espàrrecs a una dona que, fa quatre dècades, lluitava per convertir-se en el model de l’esportista moderna i amb consciència social.

Als anys vuitanta, el millor moment de la seva trajectòria esportiva, el món no mostrava gaire interès per una dona sense pèls a la llengua i homosexual declarada que dominava el seu esport com ningú, mentre les seves companyes sentimentals seien al costat de la pista: ha guanyat 18 títols de Grand Slam en individuals i 59 en total, l’últim el 2006, quan tenia 49 anys.

Actualment, aquesta combinació d’èxit i valentia pot convertir una persona en una icona. N’és una prova l’empatia suscitada últimament per Naomi Osaka, guanyadora quatre vegades del Grand Slam, que es va retirar del Roland Garros al·legant problemes de salut mental després que els organitzadors del torneig l’amenacessin amb desqualificar-la si no compareixia a les conferències de premsa.

Potser el que li passa a Navratilova -seguidora entusiasta d’Osaka i defensora activa de causes com la lluita contra el canvi climàtic i el benestar animal-és que va néixer massa aviat. Pionera del concepte modern d’esportista, encara té molt a dir, i ara el món sembla més predisposat a escoltar-la, per bé que no tothom hi està d’acord.

Va ser objecte d’una violenta reacció per part dels defensors del col·lectiu LGBTQ quan, al Sunday Times de Londres, es va declarar partidària d’una normativa per a les esportistes transgènere que competeixen amb altres dones. Per aquest motiu la van apartar del consell assessor d’Athlete Ally, una organització que té com a objectiu ajudar els esportistes LGBTQ. I, tot i així, a Navratilova li hauria agradat que Twitter i Instagram ja haguessin existit a la seva època de jugadora; les conseqüències li rellisquen.

De petita, a Praga, Navratilova llegia el diari cada dia. Estudiava l’atles, imaginant on la portaria la vida. Ara creu que viure plenament i sense por la va ajudar a convertir-se en la millor tenista del planeta. Desertar de Txecoslovàquia als 18 anys li va salvar l’ànima, diu, i viure com una superestrella obertament homosexual la va alliberar.

No li falten idees ni opinions, que generalment expressa a les xarxes socials, encara que l’endemà intervingui com a comentarista esportiva en el canal de televisió The Tenis Channel des del Roland Garros.

“He viscut a l’altra banda del Teló d’Acer”, diu, amb aquella mirada encara fulminant que aterria les seves adversàries a la pista. “¿De debò es pensa que em mossegaré la llengua?”

Siguin quins siguin els temes d’actualitat al món polític i social, Navratilova vol dir-hi la seva. A Twitter dispara granades per l’esquerra, sense preocupar-se gens pels danys col·laterals i, de vegades, autoinfligits. No la feu parlar de les teories de la conspiració contra les vacunes perquè no para. ¿Canvien les persones amb el pas del temps o cada vegada s’assemblen més a elles mateixes? Del que no hi ha dubte és que Navratilova -que viu a Miami amb la seva dona, la model russa Julia Lemigova, les seves dues filles, cinc gossos belgues malinois, unes tortugues i un gat- no ha canviat tant com el món.

Quan Navratilova va criticar el govern del seu país d’adopció en una entrevista a la CNN, Connie Chung li va insinuar que tornés a Txecoslovàquia. “Sempre ha sigut tossuda i molt recta”, diu Pam Shriver, íntima amiga seva i companya de dobles de tota la vida.

L’evolució

Enumereu les qualitats que porten un atleta professional a transcendir l’àmbit de l’esport. ¿Desafiar públicament les autoritats? ¿Ser una superestrella que es declara obertament homosexual? Transformar la manera de jugar i entrenar-se? Navratilova complia tots els requisits.

L’estiu del 1975, quan va arribar a quarts de final a Wimbledon, el govern comunista del seu país sospesava si li permetria participar en l’Open dels Estats Units aquell mateix any a Nova York. Navratilova estava tipa de no poder expressar les seves opinions ni parlar amb ningú sobre la seva atracció sexual per les dones.

Quan va rebre l’autorització per viatjar i participar en el torneig, li va dir al seu pare, que també era el seu entrenador, que no tornaria. No li va dir res a la seva mare.

Després de perdre les semifinals contra Chris Evert, es va dirigir a una oficina d’immigració de Manhattan per demanar asil. Tres hores després ja era lliure. Quan l’endemà al matí es va despertar a l’Hotel Roosevelt, la notícia de la seva deserció ja sortia al Washington Post.

Navratilova va mantenir en secret la seva orientació sexual sis anys més, perquè podia impedir-li convertir-se en ciutadana dels Estats Units. Quan ja havia obtingut la nacionalització, un periodista esportiu la va localitzar després d’un partit de demostració a Montecarlo i li va dir que tenia previst publicar una conversa que havien mantingut a micròfon tancat sobre el seu lesbianisme.

Ella li va demanar que no publiqués res. Li havien dit que seria perjudicial per al tenis femení. Durant aquella gira es parlava contínuament d’una polèmica recent amb Billie Jean King, a qui havia demandat una antiga amant per exigir-li una pensió compensatòria. Al principi, King va negar l’afer, però després va reconèixer que era veritat en una roda de premsa amb el seu marit al costat.

El periodista va rebutjar la petició de Navratilova, que després d’anys de silenci es va trobar de cop i volta fora de l’armari. A partir d’aquell moment, però, Navratilova va començar a aparèixer amb les seves parelles i a fer la vida que sempre havia desitjat.

Com ella mateixa diu: “Ja no calia que patís per res. No havia d’autocensurar-me”.

Aquell setembre, a la final de l’Open dels Estats Units, va perdre un desempat al tercer set contra Tracy Austin i va plorar durant l’entrega de premis. Aquell dia la multitud va aclamar Navratilova, però no ho van fer gaires vegades més, ni tan sols quan va guanyar els següents tres títols d’individuals del Grand Slam i després 13 més. Al llarg de la seva trajectòria Navratilova no va canviar només la manera de jugar, sinó també la manera com els tenistes -homes i dones- es plantegen la seva professió.

No us ho creieu? Doneu una ullada al físic dels jugadors de tenis abans que Navratilova es convertís en Navratilova.

Aquesta evolució va començar la primavera del 1981, quan era a Virginia Beach (Virgínia), a casa de l’estrella del bàsquet Nancy Lieberman. La Nancy la va acusar de gandula i li va dir que podia entrenar-se amb molta més intensitat.

Aleshores l’entrenament interdisciplinari era només un concepte, però aviat Navratilova va començar a jugar una hora de bàsquet amb Lieberman unes quantes vegades a la setmana. Jugava a tenis fins a quatre hores al dia, aixecava pesos amb una culturista i corria cada dia per una pista local d’atletisme.

Un nutricionista va imposar a Navratilova una dieta rica en carbohidrats complexos i baixa en proteïnes grasses. Va passar així d’estar gairebé grassoneta a tenir un cos esculpit.

Amb l’ajuda de Renée Richards, una nova entrenadora que va jugar a tenis professional als 70 després de sotmetre’s a una operació de reassignació de sexe, Navratilova va aprendre un revés amb efecte liftat i una volea de dreta demolidora. El seu joc, potenciat pel seu servei amb la mà l’esquerra, absolutament letal, es va tornar més agressiu, centrat en l’atac a l’adversari des de qualsevol lloc de la pista.

El 1983, Navratilova va jugar 87 partits i només en va perdre un. En tres finals del Grand Slam va perdre només 15 jocs i cap set. Aviat Chris Evert va començar a entrenar-se com ella, practicant altres esports, i la següent generació d’estrelles del tenis ja s’assemblava molt més a Navratilova. Van adoptar la ferocitat del seu estil a la pista. En aquella època els tenistes solien acabar la seva trajectòria al voltant dels 30 anys. Navratilova, que el 1990 va obtenir el títol d’individuals de Wimbledon als 34 anys, va continuar guanyant campionats de dobles fins al 2006, amb la qual cosa va batre el record de longevitat en aquest esport.

Navratilova està convençuda que el seu domini del joc a la pista i la seva capacitat de fer soroll fora del terreny de joc es complementaven perfectament: “Et treu pressió. És com si visquessis una experiència pròxima a la mort. Un cop l’has passat, t’aferres a la vida”.

Els comentaris

Els comentaris socials i polítics, i les corresponents reaccions en contra, van arribar amb el temps i van començar gairebé per casualitat.

El 1991, quan Magic Johnson va fer públic que li havien diagnosticat el virus de la sida i va dir que s’havia contagiat al tenir relacions sexuals amb dones, a Navratilova li van preguntar què en pensava. No entenia per què els homosexuals amb sida no rebien tantes mostres de solidaritat, i va afegir que si una dona agafés la malaltia per haver estat amb centenars d’homes “li dirien puta i porca, i les empreses la deixarien caure com si fos una empestada”.

Imagineu-vos deixar anar una cosa així en un compte de Twitter.

El 1992 va fer campanya contra una proposta de llei de Colorado que hauria declarat il·legal qualsevol mesura que prohibís en aquell estat la discriminació per motius d’orientació sexual. Va afirmar que el president Bill Clinton no havia tingut prou valor amb la seva política del Don’t ask, don’t tell [No preguntis, no diguis res] per als homosexuals a les forces armades. Va exigir la igualtat salarial per a les dones i va criticar durament els pares de tenistes que no actuaven correctament.

Les reaccions en contra seva van arribar al punt àlgid el 2002, quan va declarar en un diari alemany que als Estats Units les decisions polítiques donen prioritat als diners i no “al que pateixen la salut, la moral o el medi ambient”.

Quan Chung li va picar la cresta a la CNN, Navratilova li va engaltar: “Quan vegi una cosa que no m’agrada, la denunciaré perquè aquí això es pot fer”.

Ara els ulls li brillen quan parla de Coco Gauff, la prometedora estrella de tenis de 17 anys que, després de l’assassinat de George Floyd, va alçar enèrgicament la veu en un míting de Black Lives Matter que es va celebrar l’any passat prop de la casa de Navratilova, a Florida. I quan pensa en Osaka -que l’any passat, abans dels partits de l’Open dels Estats Units, portava una mascareta amb el nom d’una víctima negra de la violència racial-, Navratilova està segura que aquestes mascaretes, i el fet fer sentir la seva veu, la van ajudar a guanyar el campionat. Protestar no et treu energia, explica Navratilova, ben al contrari.

Mai sap d’on li arribarà el cop, però sap que no vindrà sempre de la dreta. Continuarà escrivint i publicant tuits sobre el seu convenciment que les esportistes d’elit transgènere s’han de sotmetre a una operació de reassignació de sexe abans de rebre l’autorització per participar en competicions femenines.

“No pot ser això de declarar que tens una identitat i que ja n’hi hagi prou”, diu. Opina el mateix sobre els esportistes intersexuals que s’identifiquen com a dones.

L’adhesiu de Black Lives Matter que porta al cotxe és objecte d’algun atac ocasional. Navratilova explica que un home va veure fa poc una foto seva amb la gorra del Projecte 1619 i va anunciar que es donaria de baixa del curs de tenis en què ella havia d’intervenir.

“Perfecte”, diu. Continuarà portant aquesta gorra.

© The New York Times