En les últimes desfilades, les cases de moda han deixat un missatge clar: la jaqueta napoleònica ha tornat i ho ha fet amb una força que costa d’ignorar. No és una anècdota ni un caprici puntual, sinó una autèntica onada. Firmes com Ann Demeulemeester, Alexander McQueen, Isabel Marant, Kenzo, Comme des Garçons, Louis Vuitton, Balmain, Wales Bonner, Dior Homme (en el debut de Jonathan Anderson), Valentino, Armani, Dilara Findikoglu, Burberry, Loro Piana o Saint Laurent, per citar només les més visibles, han revisitat, de manera més o menys literal, la iconografia militar de les tropes de Napoleó Bonaparte. A això s’hi suma la presència massiva d’aquestes peces en plataformes de segona mà i en el mercat vintage, on s’han convertit en objectes de desig. Però a què es deu aquest reviscolament tan generalitzat i insòlitament pretèrit?
Malgrat que aquesta peça rep el nom de jaqueta napoleònica, val a dir que el seu origen data d’èpoques anteriors. Concretament, el trobem al segle XVII amb el dòlman, pertanyent a la indumentària dels hússars d’origen hongarès. Curta i ajustada per facilitar la mobilitat, amb el tancament a la Brandenburg: múltiples fileres de nusos decoratius i llaçades, que combinen la funció de tancament amb la decorativa. Els hússars, originaris de la plana hongaresa entre els segles XV i XVI, van esdevenir una de les forces de cavalleria lleugera més prestigioses d’Europa. La seva velocitat, destresa a cavall i eficàcia en tasques de reconeixement els van convertir en un model imitat per tots els exèrcits europeus, i la seva indumentària, especialment el dòlman, en un símbol d’elegància i heroisme militar. Posteriorment, Napoleó el va incorporar perquè projectava eficiència, disciplina i un exotisme militar molt atractiu: una silueta convertida en un emblema del seu projecte imperial. Aquesta estètica militar, tan ben dissenyada en la seva combinació d’inspiracions, colors i formes, va resultar del tot efectiva per causar impacte visual, disciplina, cohesió i orgull de cos.
Des dels anys 80 fins a l’actualitat, moltes estrelles de la música pop han adoptat la jaqueta napoleònica, precisament quan la tendència del moment ha estat teatral, irònica i maximalista, com una manera de jugar estèticament i simbòlicament amb el poder. Entre ells podem trobar les jaquetes militars de Michael Jackson com a símbol de majestat pop o la icònica jaqueta groga que Freddie Mercury va lluir a la gira Magic Tour de 1986. The Beatles, a la coberta del Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, la van portar parodiant la pompositat d'una banda militar fictícia, i s'hi van afegir també Jimi Hendrix, Adam Ant, Beyoncé i Harry Styles, entre molts d’altres. Els uniformes militars tenen una gran força simbòlica perquè codifiquen poder i, en el cas d’aquests artistes, més que reivindicar autoritat, la subvertien i la teatralitzaven, ubicant-se, a la vegada, dins i fora del poder.
Aquesta moda actual pot ser la prova visual que vivim una crisi política, amb l’auge d’un militarisme d’extrema dreta i un autoritarisme que, dia a dia, guanya terreny a la democràcia. I, de la mateixa manera que van fer moviments com el punk o el glam, és essencial descontextualitzar peces altament simbòliques com la indumentària de guerra fins a buidar-les de contingut per manifestar el desacord. Però, alhora, aquesta jaqueta pot ser també el símptoma que la història es repeteix sense haver après dels errors. L’essència autoritària i megalòmana, l’ambició personal, la concentració de poder, la manipulació i l’exaltació militar que van caracteritzar Napoleó són les mateixes que defineixen líders actuals com Donald Trump o Vladímir Putin. I, mentrestant, nosaltres, passius i sense comprendre la gravetat dels temps que ens envolten, ens limitem a exhibir una jaqueta que celebra allò mateix que estem permetent que avanci, sense consciència ni oposició.
