Ni Salvador ni Raimon: Mercè Pàniker. Ara és el seu torn. Una dona que es podia haver quedat a casa fent de mestressa, tal com dictava el règim franquista. Però, en canvi, va optar per ser lliure, i no només d’esperit, sinó també econòmicament. Vestida amb sari, presidia reunions o negocis en un sector liderat per homes, i amb 34 anys es va fer càrrec de l’empresa familiar dedicada a l’encolatge del cuir. Empresària i mestissa -filla de pare indi i mare catalana-, les seves paraules van obrir una escletxa al món i van servir de mirall a moltes dones de l’època, a qui animava a dirigir-se sense por a la conquesta del poder i a incorporar-se als centres de decisió. Tot i ser innovadora, ha estat invisibilitzada en una societat que no l’ha estudiat ni valorat de la mateixa manera que als seus dos germans. De moment, a Catalunya se la rescata de l’anonimat, però Bollywood va més enllà: una productora està preparant una pel·lícula basada en la seva història.

A la Mercè no li importava què en deien ni què en pensaven els altres, d’ella. Un factor clau per esdevenir un referent en tants sentits. “Ella anava fent i no es doblegava a les consideracions dels altres”, assegura Carla Gracia, autora del llibre Amb ulls de dona. Una biografia de Mercè Pàniker (Ed. Univers). “Quantes coses deixem de fer pel què pensaran? Ella trencava esquemes. Si ho veia clar, tirava endavant. Vencia les dificultats. Tenia força de voluntat i cap sentit del ridícul”, descriu Albert Pèlach, fill de la Mercè. Ella se sentia amb tot el poder, com un home, perquè a casa, de fet, el seu pare, Ramuni Pàniker, i la seva mare, Carme Alemany, l’encoratjaven a aprendre, estudiar, viatjar i treballar, igual que als seus germans. La Carme, a més, deia que anhelava dues coses: un escriptori propi per obrir-se al món a través de les cartes i una bicicleta com a transport per moure’s lliure. Hereva d’aquest llinatge, la Mercè va passar uns anys d’internament en una escola de monges de Pützchen (Alemanya) quan la família -excepte el pare, que va tornar a Barcelona per recuperar la fàbrica i protegir casa seva- va haver de fugir a causa de la Guerra Civil. A la tornada, va entrar a estudiar química a la universitat i va ser una de les poques dones en aquests estudis, dels quals es va llicenciar el 1943. I després va marxar cap a Leeds (Anglaterra) a cursar un màster, tot i que el seu pare, que acabava de tenir un atac d’apoplexia i s’havia quedat paralític, li va demanar que s’incorporés a l’empresa de manera urgent i a temps complet. Ella volia estar preparada. Vivències com aquestes la van fer transgressora i avançada al seu temps, però de fet es tractava de la seva personalitat perseverant i amb empenta. “No només porta el coneixement des de Londres -quan aquí, en la indústria del cuir, encara es feien tractaments amb excrements de gallines-, sinó que també promou que les empreses del sector s’associïn i comparteixin aquest saber”, exposa Gracia, doctora en escriptura i professora de la UIC Barcelona (Universitat Internacional de Catalunya).

“La dona no es pot quedar a casa”

Tot i que ja treballava a la fàbrica, la incorporació de la Mercè com a directora a Pàniker SA, l’empresa de tints i coles fundada pel seu pare, va ser una realitat l’any 1954. A partir d’aleshores, va esdevenir cofundadora i presidenta de l’Associació Química Espanyola de la Indústria del Cuir, presidenta de l’Associació de Químics de Catalunya, membre de la junta directiva de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (Pimec) i membre de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial (ONUDI). Van ser anys de viatges, en què les seves intervencions públiques clamaven a favor que les dones s’apropiessin d’un espai que els havia estat negat. “El món actual està molt malament, així que la dona no es pot quedar a casa, té l’obligació com a ciutadana del món d’accedir als centres de decisió en un món globalitzat”, proclamava.

Dona en un món d’homes, dominava mitja dotzena d’idiomes: el català, el castellà, l’anglès, el francès, l’alemany i també es defensava en italià. La seva visió feminista de l’economia sorprenia a les assemblees dels empresaris i polítics a qui es dirigia. “Hem de parlar de la microeconomia, que és l’economia de les famílies, la que fa funcionar el món; deixeu de focalitzar-vos només en la macroeconomia, que no aporta res. Tot s’ha de mirar amb ulls de dona”, recorda la seva amiga Anna Mercadé, cofundadora juntament amb la Mercè de l’associació internacional Fem Visió per donar poder a les dones. “Una de les màximes d’aquesta revolucionària, que anava a contracorrent, era que la dona per ser lliure havia de ser independent econòmicament”, recorda Mercadé. “El seu feminisme, a més, no era des de l’enuig, la ràbia o la lluita. Davant les situacions injustes viscudes durant segles, ella proposava un feminisme en què les dones han de caminar cap a la conquesta del poder i els homes ja ho acabaran acceptant”, comenta Gracia, que afegeix que la Mercè insistia que “les dones tenen una visió diferent de veure el món: sense conflicte ni violència, amb més comunicació i empatia”.

Només hi va haver un moment en què la Mercè va tenir ganes de fugir. D’anar-se’n ben lluny de casa per poder respirar, tot i saber que deixava momentàniament quatre fills, de 10 anys a 6 mesos. Però aquest pensament va quedar només en això. Va ser quan va perdre el marit, mort sobtadament el 1962 arran d’un ictus en un semàfor del carrer Calvet amb la Diagonal de Barcelona. Tot i que la ferida era molt profunda, finalment va considerar que “tant els fills com l’empresa la necessitaven massa” i sabia que, “per molt lluny que anés, el buit continuaria dins seu”, segons relata el llibre. Amb tot, se’n va anar amb la seva mare i dos dels seus fills, els més grans, a Roma a veure uns dies el seu germà gran, en Raimon, que era sacerdot i amb qui s’havia sentit sempre molt propera. Tampoc va ser un bon moment per a ella el temps de desavinences amb el seu germà Salvador, que també estava implicat en l’empresa. Mentre en Salvador volia una estructura més clàssica i una gestió amb capes de poder, la Mercè, com a directora, apostava més per fer-hi participar tothom, perquè tots eren part de la fàbrica. El xoc i les desavinences entre aquests dos lideratges es van saldar amb la marxa de la Mercè. Va sentir que la feien fora i en Salvador es va quedar amb Pàniker SA, després de veure’s obligat a comprar la part dels seus germans. “Malgrat tot, la mare sempre va intentar tornar-se a aproximar a en Salvador”, recorda Pèlach. I és que ella valorava molt els lligams familiars i predicava l’espiritualitat a partir de l’amor que sentia per les persones. I no es va aturar: l’any 1974 va fundar la seva pròpia empresa d’encolatge del cuir a Villena (Alt Vinalopó) i el 1980 va esdevenir directiva a l’empresa de fabricació de filferros i cordons d’acer Tycsa. “És un referent. La seva figura ajuda al fet que homes i dones vegin en la Mercè que és possible ser i fer el que la Mercè va ser o va fer. Trenca el cànon universal sobre el qual s’ha construït la masculinitat blanca i fa de pont entre dos mons: Catalunya i l’Índia”, explica Meritxell Benedí, presidenta de l’Institut Català de les Dones, un organisme en què també va es va implicar en la creació i que el 2020 ha celebrat el centenari del seu naixement amb actes i exposicions.

Tancar el cercle

Però el propòsit de la Mercè -reconeguda, entre altres, amb la medalla President Macià o pel Lobby Europeu de Dones- era tancar el cercle: si el seu pare no hagués aconseguit una beca per estudiar a Anglaterra, no hauria sortit de l’Índia ni hauria conegut la seva mare, ni tampoc hauria nascut ella ni els seus germans. Així que va crear la Fundació Ramuni Pàniker Trust el 1998, que assisteix estudiants amb talent sense recursos econòmics -sobretot amb beques per a dones- en zones rurals de l’estat indi de Kerala. Les seves visites periòdiques van reforçar el vincle amb la zona i ara el llegat és ben visible. Per això, Platoon One Films està desenvolupant el guió d’una ficció, que probablement es dirà The spanish aunty, sobre l’exemple poderós i visionari de la Mercè: aquesta empresària i feminista, de mirada convincent i inconformista, tal com ja transmetia aquella nena que surt en una fotografia del 1941 a Blanes recolzada en un pi davant la platja i amb una cinta amb un llaç als cabells i unes espardenyes lligades als turmells. Hi va anar d’excursió amb bicicleta, la bicicleta que mai va poder tenir la seva mare.