Reportatge
Diumenge 20/05/2021

La mirada ètica

La cooperativa Drac Màgic compleix 50 anys mantenint l’objectiu inicial de treballar per transformar la societat des de les imatges. Va començar reivindicant el català al cinema infantil i ha sigut pionera a l’hora de reivindicar el film fet per dones. En parlem amb Marga Almirall i Marta Nieto, representants de la generació actual, tan compromesa i combativa com les seves predecessores

Mar Cortés Ruiz
5 min
Marga Almirall i Marta Nieto

“Generem comunitat, regenerem imaginaris”. Aquest és el lema de Drac Màgic, la cooperativa que des de fa 50 anys es dedica a l’estudi i la divulgació de la cultura audiovisual amb l’objectiu de fer reflexionar l’espectador sobre el procés que segueixen les imatges que ens travessen fins a impregnar-nos i posseir-nos. Una trajectòria marcada per aquest rigor analític i pel compromís de donar a conèixer propostes audiovisuals que es mouen pels marges de la societat. Aquesta tasca, nascuda al voltant del cineclubisme i les sales d’art i assaig, els ha valgut diversos reconeixements institucionals, des del premi Sant Jordi l’any 1980 fins a la Placa de Treball Francesc Macià el 2016.

Marta Nieto i Marga Almirall són les joves responsables de continguts d’un equip format per entre dotze i quinze persones. Han pres el relleu del grup de pioners que en aquell llunyà 1971 es va organitzar en forma de cooperativa, una de les primeres de l’àmbit cultural, per pal·liar l’absència del català al cinema infantil. Des de llavors Drac Màgic ha crescut i s’ha adaptat als signes dels temps, fins a abastar totes les formes de diversitat. L’esperit inicial es manté: transformar la societat des de les imatges. “Els objectius s’han hagut d’anar reescrivint sense oblidar l’eix bàsic, que és posar la cultura audiovisual al centre del pensament, l’estudi i l’acció”, resumeix Almirall. Els setze socis inicials s’han reduït a quatre. “Estem en un moment d’impàs, de reescriure el futur en funció de com el volem i l’imaginem tant les sòcies com les treballadores. No fem distincions”, afirma Nieto.

Incidint des de l’escola

La relació amb les escoles és a la mateixa gènesi de Drac Màgic, que va néixer vinculada als moviments de renovació pedagògica de finals dels anys 60 i principis dels 70. Els agradaria que fos encara més intensa del que és per poder-hi establir lligams més profunds. No és un problema de falta de demanda, sinó de recursos, perquè quan el tema econòmic està cobert tenen llista d’espera.

Per col·locar les seves propostes, Drac Màgic ha de buscar “forats, esquerdes”, per on colar-se. Des de la cooperativa defensen que les activitats que proposen (visionat i tallers) no han de formar part necessàriament de l’àrea d’educació visual i plàstica. “S’hi hauria de poder accedir des de qualsevol altra àrea, fins i tot física, química o biologia. Els estudis humanístics i els llenguatges artístics estan perdent paper en l’educació i, igualment preocupant, en l’estatus social. La cultura visual està tota l’estona amb nosaltres, configura imaginaris i expectatives entre els joves sobre l’amistat, l’amor, el sexe, la feina...”, diu Nieto. Almirall, per la seva banda, alerta sobre la responsabilitat excessiva que sovint recau en l’escola: “Els problemes estructurals de la societat, com el masclisme, el racisme o el canvi climàtic, no es poden arreglar fent tallers a les escoles com sovint es pretén: cal canviar el sistema”.

Totes dues opinen que la capacitat d’anàlisi de les criatures és molt diversa i que pensar que, pel fet de ser nadius digitals, ja en saben prou és una creença errònia. “Utilitzar amb competència l’eina tecnològica no significa que estiguis entenent els seus mecanismes de significació o descodificant bé les imatges”, diu Almirall. Perquè la reflexió no es fa només sobre l’argument, puntualitza Nieto: “Estudiem què significa jugar al pla/contraplà entre els personatges o per què s’ha decidit filmar un camp de refugiats des d’un dron”.

Les dues entrevistades a l’interior de la seu de Drac Màgic, al carrer Sant Pere Mitjà de Barcelona

La feina de tants anys i la mateixa evolució de la societat conviden a l’esperança, com explica Nieto a partir d’un exemple concret: “En relació amb els estereotips de gènere crec que sí que hi ha hagut un canvi en els últims anys: no colen, sobretot entre els joves. Les noies detecten de seguida on estan els petits i grans masclismes, i saben explicar als seus companys d’aula per què allò els resulta tan violent. Hi ha molta maduresa en relació amb això. I els nois també ho noten, l’armadura els comença a molestar. En discurs de gènere hi ha capacitat de lectura, anàlisi, rebuig i reacció”.

Però, sempre amatents al matís i a la veritat, no se’ls escapen reaccions dictades per la correcció política. “Val a dir que a vegades, en alguns grups, percebem que ho diuen perquè «sé que he de dir això» o «sé que s’espera això de mi». Veus que allò no està integrat”, diu Almirall.

Un llegat a consolidar

La Mostra Internacional de Cinema de Dones, nascuda el 1993, és un projecte propi i pioner fruit de la presa de compromís de Drac Màgic amb les dones i la cultura de les dones i de la relació de la cooperativa amb un magma d’associacions i iniciatives feministes de Barcelona. “Si ara el percentatge de films dirigits per dones que arriben a les pantalles generalistes és d’un 15%, imaginem-nos llavors”, diuen les entrevistades. Totes dues celebren que vivim un moment propici, ja que fins i tot les produccionsmainstream es preocupen per tenir personatges menys normatius, però saben que a vegades això pot resultar lucratiu i, per tant, oportunista. Reiteren que estan “alerta per mostrar el cartró quan es veu i per picar la cresta quan cal” i que vetllen “perquè les decisions siguin integrals i estiguin integrades en el relat”. I és que l’audiència és real i autèntica i, per tant, demana realitat i autenticitat a la diversitat. “Volem detectar si hi ha trampa, fer un mapa gairebé ètic”, diu Nieto. “Cal anar a la base de l’esperit crític. Com a públic exigim responsabilitat als creadors i creadores”, afegeix Almirall.