A tot nostàlgic d’èpoques pretèrites i amb tendència a dir “qualsevol temps passat va ser millor”, tan sols li cal asseure’s en un banc del carrer i gaudir del gran desplegament de vambes històriques que podem trobar avui dia. Ara mateix s’ha fet habitual veure gent jove que, podent escollir-ne d’última generació i tecnologia puntera, opten per rescatar de l’oblit models dels anys 70, 80 i 90. Models que, paradoxalment, van protagonitzar la joventut d’aquells boomers de qui tant es mofen i s’escarrassen en distanciar-s’hi estèticament.

Entre les més antigues i que resisteixen en plena forma el pas del temps hi ha les Converse Chuck Taylor All Star (1921) que, durant els 60, van poblar amb unanimitat les pistes de bàsquet.

Ara fa unes temporades també van reaparèixer les Vans Sk8-HI, de 1978, les quals, amb la franja lateral i el turmell encoixinat, van convertir-se en les primeres vambes altes per a practicar skate. Adidas també participa amb delit d’aquest festival del vintage, amb el reviscolament de models com les Campus (1981), no pensades per a l’esport si no directament colonitzades per la cultura hip-hop, de la mà de grups com els Beastie Boys. Un calçat, d’altra banda, molt similars a les Gazelle (1966) o les Samba, les tres recuperades pel Brit Pop dels 90 i totalment en tendència avui dia. D’Adidas tampoc poden faltar les Stan Smith (1971), amb un accentuat aire pijo que traspua l’esport pel qual van ser pensades, el tenis, i que han esdevingut un dels majors èxits de vendes de tots els temps. Tampoc podríem deixar aquesta marca sense mencionar les Superstar (1969), grans icones del moment, fetes de pell i acabades amb la mítica puntera de goma que, durant els 80, van transcendir el món de l’esport per a dominar el del hip-hop.

Canviant de marca, però continuant amb la corrua de vambes nostàlgiques que integren la nostra indumentària actual, tenim les Puma Clyde (1972), les quals van provocar un gran impacte per ser les primeres de camussa, i també diversos models històrics de New Balance com les 990 (1982), 574 (1988) o les 530 (1992). El nom Mexico 66 de Onitsuka Tiger potser no ens diu res, però si pensem en les vambes grogues que va calçar Bruce Lee al final d’Operación dragón (1973), sabrem que estem davant d’un clàssic pop indiscutible.

Nike tampoc podia deixar passar l’oportunitat de treure la pols als seus dissenys més emblemàtics, com les Air Max 90 (1990) o les Air Jordan (1984), amb les quals va canviar de soca-rel el món del bàsquet i el de la moda urbana, sense oblidar les Dunk (1984), cosines germanes de les anteriors. Les darreres que Nike ha fet reviscolar són les Cortez, que compten amb l’aval de l’actor del moment, Jeremy Allen White. Pel seu innovador amortiment, van ser ideals per practicar jòguing, així com, per la lleugeresa, també van ser adoptades per a fer breakdance. I finalment les Nike Blazer (1973), les primeres vambes altes que va fer Nike per jugar a bàsquet, que ja estan escalfant motors per a ser les properes a reaparèixer.

Aquest desplegament incessant de calçat esportiu històric respon totalment al gust de la moda per recuperar referents antics, des que està sota el paraigua postmodern. Un marc cultural molt donat a l’apropiació tant cultural com històrica, la majoria de vegades com a mer joc estilístic i sense una profunditat reflexiva al darrere. I sota la creença també postmoderna que les identitats d’un individu són múltiples i canviants, la moda ofereix infinites possibilitats de jugar a ser qui no som. També és cert que les peces vintage aporten la idea d’autenticitat, impossible d’aconseguir amb l’efecte igualador i massiu del fast fashion. Però, en tot cas, una autenticitat, la d’aquestes vambes, construïda a la perfecció per unes multinacionals expertes en màrqueting emocional, que treballa amb precisió el sentiment de nostàlgia i pertinença, i en crear necessitats innecessàries en els consumidors.