BarcelonaLes fonts han tingut un paper clau en la història de Barcelona, com a garantia de la necessària aigua de boca o com a espai social i de relació. Al seu voltant i al llarg dels segles, els barcelonins hi han fet vida, hi han fet petar la xerrada, hi han fet negocis, hi han fet àpats o hi han celebrat festes. Unes fonts que han estat una representació dels gustos arquitectònics i estètics i de les possibilitats tècniques i industrials de cada moment. En aquesta història de la relació de la ciutat amb l’aigua, Montjuïc i Collserola hi han tingut un paper protagonista.

La fortuna i la saviesa d’una ciutat

“Barcelona està condicionada i afavorida, alhora, per l’aigua. És on és pràcticament pel fet de tenir port i tenir aigua, però també pel fet de ser al pla, sota Collserola i voltada de rieres”, explica l’historiador Xavier Cazeneuve, que té cura de la web dedicada a la història de la ciutat Barchinona.cat.

El mont Tàber, on va néixer la ciutat romana de Bàrcino, es troba situat en una plana entre dos rius, el Besòs i el Llobregat, amb una serra que la tanca per dalt, Collserola, un conjunt de turons que la circumden i una muntanya com Montjuïc, arran de mar. Alhora, rieres i torrents -encara ben presents en el nomenclàtor de la ciutat- acabaven de conformar la geografia d’aquesta ciutat que va ser lloada pels savis de l’antiguitat per la seva situació estratègica en relació amb l’aigua. Gràcies a la seva particular situació i a les bosses d’aigua de la seva capa freàtica, abans de tenir una canalització i distribució de l’aigua a través de fonts ja era possible treure-la dels pous que tenien algunes de les cases.

Al segle I, els romans van portar l’aigua del Besòs a la ciutat a través d’un aqüeducte que servia per alimentar les cases, les indústries i, especialment, les termes i els banys de Bàrcino. “La ciutat romana tenia una relació molt fluida amb l’aigua”, assenyala fent un joc de paraules Cazeneuve, que recorda l’ús lúdic i higiènic que els romans feien de l’aigua.

Desapareguts els coneixements i les obres romanes en l’època altmedieval, la ciutat va haver de proveir-se d’aigua a través de pous -en queden vestigis en alguns noms de carrers i places, i en senyalitzacions històriques, com a la façana de la capella de Santa Llúcia de la catedral-, fins que, a partir del segle XIII, el Consell de Cent va plantejar-se l’opció de fer portar l’aigua de Montjuïc i, especialment, de Collserola a la ciutat. El rec Comtal, una obra d’enginyeria medieval que va substituir a partir del segle X l’antic aqüeducte, portava aigua sobretot destinada a l’agricultura i al moviment de les moles dels molins fariners, però no servia per a l’aigua de boca.

Les obres de canalització de les deus de la serralada de Collserola van permetre la construcció de les primeres fonts gòtiques, algunes de les quals encara es conserven, com la font de Santa Anna, construïda i documentada ja l’any 1356; la de Sant Just, de l’any 1367, i la de Santa Maria del Mar, del 1403.

De fet, diu la llegenda que va ser el conseller en cap de Barcelona Joan Fiveller qui un dia que era de cacera a Collserola va descobrir una deu d’aigua magnífica que, convenientment canalitzada, va servir per alimentar la font de Sant Just, una de les més antigues de la ciutat, situada ben a prop del casal familiar de Fiveller i de l’església dels Sants Just i Pastor, on tenien la seva pròpia capella. Llegenda o realitat, aquesta història demostra l’estret vincle entre Collserola i les fonts de la ciutat i la preocupació del Consell de Cent per poder tenir prou aigua per als barcelonins.

Les fonts medievals van esdevenir llocs i espais de trobada, on es barrejaven els càntirs i gerros de les dones que anaven a buscar aigua amb els jocs de la canalla i les converses de joves i vells, i que en algun cas, com en el de la font de Santa Anna, també marcaven el punt de sortida de carros i carretes. S’alimentaven a través d’una canalització única que baixava l’actual passeig de Gràcia, entrava a la ciutat emmurallada pel Portal de l’Àngel i tombava fins a la plaça Nova - pla de la Catedral fins a la plaça Sant Jaume, on se situava la caseta de les fonts que repartia l’aigua a les diferents fonts. De tota manera, abans d’aquesta caseta hi havia altres ramals que alimentaven fonts i edificis emblemàtics, com la catedral, la Casa de la Ciutat, el Palau de la Diputació General, l’hospital, el Palau Reial i alguns monestirs i convents de frares i monges, que tenien aigua directa i que encara avui conserven fonts als seus patis i claustres on va néixer la tradició de Corpus de l’Ou com Balla.

Com explica Cazeneuve, per gestionar aquesta aigua el Consell de Cent va crear una figura clau: el mestre de les mines i fonts de la ciutat, responsable de vetllar pel correcte estat, manteniment, conservació i millora de les fonts. D’entre aquests mestres de les fonts, un càrrec que va existir des del segle XIV fins a l’abolició del Consell de Cent pel Decret de Nova Planta, va destacar Francesc Socias, que va exercir el càrrec durant més de trenta anys (1620-1653) i que l’any 1648 va rebre l’encàrrec de recollir en un llibre tots els seus coneixements, el conegut com a Llibre de les fonts. Cazenueve és un apassionat d’aquest volum del 1650, que continua inèdit avui dia, tot i que hi ha la previsió d’editar-lo l’any vinent.

Quan Socias escriu el Llibre de les fonts es viu un període marcat pel context bèl·lic -s’ha acabat la Guerra dels Segadors i falten poc més de cinquanta anys per a la Guerra de Successió-, en què l’aigua és un element estratègic en cas de setge i el mestre de les fonts és l’únic que té coneixement sobre la qüestió de les fonts, i cal assegurar-ne la transmissió. El mestre Socias escriu un document apassionant i ple de detalls i informació, que Cazeneuve considera una de les meravelles de la ciutat de Barcelona. En ell hi ha una descripció minuciosa de tot el sistema hidràulic, des de les mines de Collserola -on estaven situades, com eren i per on anaven les canonades- fins a arribar a les fonts de l’antiga ciutat emmurallada. De fet, el Llibre de les fonts de Socias és tot un recorregut per la Barcelona del segle XVII. Cazenueve explica algunes de les anècdotes viscudes pel mestre de les fonts, com els seus enfrontaments amb els convents que feien un ús fraudulent de l’aigua privada de què disposaven o amb els bidells de l’Estudi General, que es lucraven venent aigua, o el tancament de l’aigua de la catedral, que li va suposar un procés d’excomunió. Per a l’historiador, això demostra la seva gran preocupació pel bé públic i l’interès general “d’un bé escàs i preciós”.

El sistema de fonts de Collserola també va anar entrant en decadència. Al segle XVIII es va canalitzar part del rec Comtal per usar-lo per a aigua de boca, amb una conducció que arribava fins a la font de la Porta Ferrissa, però aviat es va veure que aquella solució no només no era suficient, sinó que, a més, solia ser insalubre. De fet, tot va canviar definitivament amb la revolució en el subministrament d’aigua necessària en un moment de creixement demogràfic i desenvolupament industrial de la ciutat. És llavors quan apareixen diverses companyies que abasteixen la ciutat d’aigua de Montcada, del Ter, del Llobregat, de Dosrius o de les capes freàtiques del Besòs. L’aigua esdevé també un negoci.

“Baixant de la font del Gat...”

Però el creixement de la ciutat, amb l’arribada de multitud d’homes i dones a treballar a les noves fàbriques, també va comportar uns nous usos per a les muntanyes proveïdores d’aigua de la ciutat. Les llargues jornades laborals dels obrers, la insalubritat dels habitatges dins d’una ciutat encotillada per les muralles i la manca d’aire pur i d’aigua sanitosa van convertir les fonts de Montjuïc en un lloc de contacte amb la natura, d’esbarjo i celebració, especialment per a les classes populars, que no disposaven ni de temps lliure ni de mitjans de transport per anar més lluny. Les fontades, que tenen el seu origen en les devocions populars ancestrals vinculades a les ermites de la muntanya, van ser la forma més representativa i genuïna de l’oci popular vuitcentista barceloní.

Per la seva situació geogràfica, entre el Llobregat i el Besòs, Montjuïc havia estat una muntanya rica en aigua i en fonts. Ja el 1263, els frares dominics van construir, gràcies a un privilegi reial, una canalització de la muntanya cap al convent de Santa Caterina, tot i que només la podien usar per a aigua de boca. La font de Sant Julià i la de Santa Madrona, situades a prop de les ermites del mateix nom, donen testimoni d’aquesta presència d’aigua des de temps immemorials.

Però va ser el segle XIX, com dèiem, l’època daurada de les fonts de Montjuïc, el tros de verd més proper als veïns de la Barcelona vella. Coronada pel castell del segle XVIII, des del qual es va reprimir i bombardejar aquells mateixos barcelonins que buscaven respirar, que hi pujaven a celebrar revetlles, balls i fontades, i on les parelles trobaven la intimitat bosquetana necessària per a les seves cites romàntiques, llavors encara no era la muntanya convertida en parc arran de l’Exposició Universal del 1929.

Una de les fonts més conegudes de Montjuïc és la font del Gat. La llegenda popular diu que va ser localitzada per un felí, cap a mitjans del segle XIX, i d’aquí en vindria el nom. El cert és que, com explica Enric H. March, l’any 1776 ja està documentada. Podria ser que fos anterior i tot. La font formava part de l’extensa propietat del periodista i polític republicà Josep Laribal, director d’ElDiluvio, i en el mateix recinte, a l’anomenada Casa Balaguer, s’hi reunia la popular Colla de l’Arròs, penya gastronòmica i política fundada l’any 1856, amb una notable influència en el govern de la ciutat. De fet, a la mort de Laribal els terrenys van ser comprats per l’Ajuntament de Barcelona i convertits en un parc públic que avui porta el seu nom i que anys més tard redissenyarien el paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier i el seu ajudant, Nicolau M. Rubió i Tudurí.

Malgrat el gran nombre de fonts -la font d’en Pessetes, on la llegenda diu que s’hi va trobar una olla plena de monedes d’or; la font Trobada, la font d’en Conna, la font dels Tres Pins, la font de la Satalia o la font de la Guatlla-, moltes d’elles conegudes pels seus balls, pels restaurants, berenadors i guinguetes de refrescos que s’hi van obrir, la més famosa era la del Gat, reformada i adequada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que hi va construir l’edifici del restaurant, avui tancat i que actualment acull el Centre d’Estudis Olímpics Joan Antoni Samaranch. La seva popularitat va transcendir a la música, al teatre i al cinema a través de la història de la Marieta de l’Ull Viu, una tonada popular adaptada al cuplet i a la sardana, i que va donar nom a una obra de teatre i, fins i tot, a una pel·lícula. Avui dia, malauradament, l’aigua de les fonts de Montjuïc ja no prové de la pròpia muntanya, sinó de la canalització pública.

Collserola, el gran pulmó

A mesura que la ciutat creixia i Montjuïc s’urbanitzava, els barcelonins van anar girant els ulls cap a la muntanya de Collserola, situada dins la serralada Litoral i que s’estén de Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac fins a Molins de Rei i el Papiol a través de nou municipis de tres comarques diferents. Collserola és una muntanya rica en aigua -l’any 1865 s’hi va inaugurar el pantà de Vallvidrera, obra d’Elies Rogent, que abastia d’aigua el poble de Sarrià- i poblada de masies, ermites i petits nuclis de població. Una vida estretament vinculada a l’aigua, gràcies a la seva particular geologia de pedra sedimentària i amb gran quantitat de mines d’on podien sorgir fonts.

Amb l’arribada dels mitjans de transport públic -com el ferrocarril de Sarrià fins a les Planes, inaugurat l’any 1916-, el que fins llavors havia estat una zona essencialment agrícola es va convertir en el lloc predilecte per a celebracions de tota mena i, en el cas dels més afortunats, per a segones residències. Són d’aquella època tant els hotels i restaurants luxosos com els humils berenadors.

Les fonts de Collserola, tant a Barcelona com a Sant Cugat del Vallès, no només van despertar l’interès i atracció dels barcelonins que hi anaven a passar el diumenge i a fer-hi fontades, sinó que, veient que l’aigua de la ciutat tenia mala fama i que els que pujaven a la muntanya se n’enduien garrafes plenes, alguns emprenedors de l’època van embotellar i distribuir l’aigua d’algunes de les fonts, especialment aquelles més apreciades per les seves bondats minerals. A la font Petita de Can Pasqual, per exemple, s’hi embotellava l’Aigua Sterling, de la qual el màrqueting de l’època deia que tenia propietats “radio-actives”.

Els excursionistes també van sentir-se atrets per aquella gran profusió de deus d’aigua naturals, que en alguns casos van ser urbanitzades amb caràcter monumental. La mítica editorial Alpina va publicar l’any 1964 un volum titulat Las fuentes en las montañas de Barcelona, escrit per un dels fundadors de l’editorial, Xavier Coll -autor també del mapa de Collserola de la mateixa editorial-, on deixava constància de més d’un centenar de fonts en aquesta muntanya. Aquell mapa va ser una de les primeres aproximacions a les fonts de la serralada barcelonina d’un grup d’excursionistes i amants de la muntanya que van fundar l’any 2012 l’associació Fes Fonts Fent Fonting, que té per objectiu geolocalitzar, fotografiar i documentar les fonts de Collserola, a més de difondre’n els aspectes històrics i culturals i treballar activament per la seva conservació. Ho explica Marcel Oliveres: “Quan en vam tenir dues-centes cinquanta de localitzades ens vam posar en contacte amb Alpina i les van introduir al mapa”. Des de llavors, però, i gràcies a les seves descobertes i la col·laboració d’altres excursionistes i les converses amb veïns de les masies, han pogut localitzar fins a tres-centes cinquanta fonts, que es poden descobrir al web Fontsdecollserola.com, tota una guia per acostar-se a Collserola.

Com explica Oliveres, els membres de Fes Fonts Fent Fonting han sigut voluntaris del Parc Natural de Collserola, que comprèn més de vuit mil hectàrees de les onze mil totals de la serralada, que han treballat per mantenir els ecosistemes d’aquestes fonts cuidant les molses, les plantes aquàtiques que creixen al voltant de les fonts i els animals que hi viuen, i aprenent com netejar l’entorn per no malmetre-hi res. Des de llavors han arreglat unes deu fonts a l’any, a raó d’una al mes. Com explica Oliveres, “el risc d’arreglar massa una font i donar-la a conèixer és la popularització i, per tant, la massificació d’excursionistes, que creen nous camins i malmeten l’espai natural”. Per això, aquelles que no tenen una tradició popular i familiar d’antics usos les intenten mantenir tan feréstegues com sigui possible. Trobar-les no és una tasca fàcil: les torrentades que les malmeten i les plantes invasores que les camuflen sovint compliquen la tasca de localitzar aquests punts d’aigua.

Com detalla Oliveres, a Collserola hi ha fonts de tota mena: de monumentals, de revestides de mosaics, de totxo o de pedra, o de perdudes enmig del bosc, de molt amagades i de ben accessibles. D’algunes només es té constància documental de la seva antiga existència, mentre que en d’altres continua rajant aigua fresca. Fins i tot especula que una setantena de fonts pot ser que siguin dins de cases i finques particulars.

Tot i que les masies del segle XIV ja donen testimoni de l’existència de fonts -com la del Mas Gumbau, del 1313-, la majoria de les fonts que trobem avui a Collserola són del segle XIX o principis del segle XX, i estan associades bé als usos agrícoles de les masies, bé a l’incipient turisme i als establiments d’oci i restauració de la muntanya. De fet, el Gran Hotel de la Rabassada, conegut pel seu casino, tenia la seva pròpia font, que permetia fer un passeig pel bosc als seus hostes.

Avui, les fonts de Collserola són part de l’atractiu d’un parc natural que atrau cada setmana milers de visitants, tant excursionistes amants de la natura com ciclistes i corredors de muntanya que hi van a fer esport. L’aigua de Collserola, doncs, continua donant vida a Barcelona.