Una rosa és una rosa és una rosa. Mecano van manllevar aquest aforisme del poema Sacred Emily de Gertrude Stein per bastir una rumba en què la madrilenya Ana Torroja imitava algun accent andalús el 1991. I sí, una rosa és una rosa, però també altres coses. Simbologies sagrades i profanes, amor i dolor, acompanyen la flor vermella en la música. La rosa és vida i mort, i una esperança, potser l’última de totes, com passa a When the roses bloom again, un clàssic del cançoner nord-americà escrit per Will D. Cobb i Gus Edwards que han cantat Harry MacDonough, Billy Bragg & Wilco i la Carter Family amb Johnny Cash, entre d’altres. Al soldat l’esperaran quan les roses tornin a florir.

En altres casos, al voltant de la rosa es construeixen metàfores de devastació. És l’amor romàntic dut a l’extrem, a la destrucció de la bellesa, i expressat mitjançant una murder ballad com Where the wild roses grow, cantada a duo pels australians Nick Cave i Kylie Minogue. “Tota la bellesa ha de morir”, canta Cave mentre el piano remata aquesta tragèdia masclista en tres actes: la mata perquè ningú, ni tan sols ell, pugui tenir la bellesa. I el fatalisme serà etern: tornaran a créixer les roses salvatges que novament seran assassinades.

La rosa és amor, com el de La rosa als llavis de Salvat-Papasseit que Eduard Toldrà va convertir en un cicle de cançons. O el de l’òpera El cavaller de la rosa de Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal. Però també pot amarar-se de rancúnia, que és el que va fer Pau Riba a Rosa d’abril (L’amor s’hi posa), una de les joies de Dioptria : “No et mereixes tu la rosa / princeseta del meu cor”. La rosa és pètal i espina, i aquesta dualitat ha donat molt de joc musical. El simbolisme sobre la fi de l’amor és tan obvi com imbatible. “Cada rosa té la seva espina”, cantava Bret Michaels, el vocalista de la banda de heavy glam Poison, coetània d’un grup que jugava la carta de contraposar conceptes: Guns N’ Roses (liderat per Axl Rose). Per a Poison, l’espina és el dolor per la ruptura, i ho explica a la cançó Every rose has its thorn, que s’inflama amb el foc de la balada acústica, parla de cowboys tristos i s’enfila al melodrama amb un solo de guitarra elèctrica. A finals dels anys 80 els homes que cremaven la nit i les habitacions dels hotels també podien tenir un cor afligit. Més de vint anys després, Miley Cyrus en va fer una versió en el disc Can’t be tamed (2010), i més endavant va arribar a cantar-la en directe amb el mateix Bret Michaels.

Els madrilenys Gabinete Caligari no en tenien prou, amb una rosa, i per això van fer Cuatro rosas, un clàssic amb doble dedicatòria: a una marca de bourbon i a Janis Joplin. Curiosament, Joplin s’ha associat a la rosa per raons molt poc poètiques. La família de la cantant texana va desentrendre’s de la idea de convertir la seva vida en una pel·lícula. El film, protagonitzat per Bette Midler, havia de titular-se Pearl, com el disc pòstum de Joplin publicat el 1971, però, en no tenir els drets de la història, els productors van decidir anomenar-lo The rose. Sempre hi ha una rosa a punt per a qualsevol imprevist.