No tothom troba lògica quan, de cop i volta, l’acció es deté perquè els actors es posen a cantar o a ballar o, com és el cas dels musicals integrats, que l’acció s’expressi també amb cançons i balls. Quan hi entres, però, s’obre un panorama extens i riquíssim des del punt de vista musical, coreogràfic i teatral. I també argumental: el gènere ha sigut capaç de connectar amb el signe dels temps i d’oferir històries i mirades tan revolucionàries com les del teatre de text o de qualsevol altre tipus d’expressió artística. “Quan arriba a l’excel·lència és una combinació perfecta de teatre, música i dansa, tres disciplines que em fan la vida més feliç”, diu Xavi Casan, actor, director i professor a l’emblemàtica escola barcelonina Memory que s’avé a compartir amb nosaltres la seva passió pel gènere.

El recorregut comença inevitablement a Nova York, en concret a Times Square, a tocar de Broadway, la via de l’espectacle per antonomàsia. Allà hi ha una estàtua que sovint passa desapercebuda per als vianants: és George M. Cohan, pioner a incorporar cançons a les seves obres de teatre. El títol d’una de les més conegudes, Give my regards to Broadway, està esculpit sota el nom del compositor. “El teatre musical va néixer a l’illa de Manhattan, perquè no podia néixer enlloc més. Allà van confluir a finals del segle XIX la música afroamericana, la música klemzer jueva i la tradició clàssica importada d’Europa”, explica Casan.

Noms fonamentals de la cultura popular nord-americana, com Irving Berlin (d’origen rus), es van concentrar en aquell petit espai i van començar a escriure cançons perquè la gent adquirís les partitures i les toqués al piano de casa seva. La pràctica es va anar estenent i els teatres de varietats van començar a reclamar material. El primer a ensumar les possibilitats comercials d’aquell gènere incipient va ser Florenz Ziegfeld, que es va convertir en productor d’espectacles imponents, coneguts com les Ziegfeld follies. Però també tenia olfacte artístic: el 1927 s’alia amb el músic Jerome Kern i el lletrista Oscar Hammerstein II per crear Show boat, el musical que ho va canviar tot a partir d’una trama sòlida amb rerefons de conflicte racial, una qüestió molt sensible en aquell moment. Diu la llegenda que el públic es va quedar tan astorat el dia de l’estrena que no va poder reaccionar i ni tan sols va aplaudir. La crítica, però, el va consagrar el dia següent. Ha passat a la història pel seu caràcter revolucionari i per cançons eternes com Ol’ man river, Can’t help loving o Bill. “Potser la persona més definitiva del musical no és un músic, sinó un dramaturg, Oscar Hammerstein II”, aventura Xavi Casan.

Dos anys després arriba el Crac del 29 i la depressió econòmica posterior. El públic ja no està per obres de profunditat dramàtica. És l’eclosió de Fred Astaire i Ginger Rogers, envoltats de riquesa i luxe en anys de pobresa extrema. Les cançons, escrites per compositors que majoritàriament provenen del teatre, passaran a engrossir el catàleg del que anomenem clàssics americans o simplement estàndards, sotmesos a revisions constants, com la recent de Lady Gaga i Tony Bennett. “No ens podem ni imaginar la quantitat de cançons que coneixem i no sabem que pertanyen a musicals”, assegura Casan.

L’única excepció en aquesta tendència a l’evasió la tornem a trobar a Broadway, on el 1935 s’estrena com a musical Porgy and Bess, l’òpera de George Gershwin que té com a protagonista una dona cocaïnòmana.

L’edat d’or

Coincidint amb la intervenció dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, el 1943 s’estrena Oklahoma, un altre títol essencial, resultat de la primera col·laboració entre l’incombustible Oscar Hammerstein II i el compositor Richard Rodgers. Junts creen el primer musical anomenat integrat, cosa que significa que tant les cançons com els balls tenen funció narrativa. L’inici ja és impactant: sense obertura, un actor canta a cappellaOh, what a beautiful morning, evocant el munt de joves que lluiten al front per retornar a l’essència de la gran Amèrica. Encara més rupturista és el final del primer acte: una dansa d’un quart d’hora en què l’actriu protagonista ens mostra la seva psique i en concret els seus desitjos sexuals. L’autora d’aquesta gran evolució és una dona, la coreògrafa Agnes de Mille. Més tard neix el mite Bob Fosse, que no dirigirà en teatre Cabaret, una altra obra d’alt voltatge, però sí que ho farà amb la seva versió cinematogràfica, amb la qual aconseguirà fama mundial.

Oklahoma marca l’inici de l’edat d’or del musicals, que durarà fins a la meitat dels anys 60. Altres fites del tàndem format per Rogers i Hammerstein II són Carousel, South Pacific oThe sound of music, amb la temàtica del nazisme de rerefons. Noms fonamentals són també els de Jerome Robbins i Leonard Bernstein, que tenen en West Side story la seva obra essencial. I títols com Guys and dolls de Frank Loesser o My fair lady, d’un altre equip guanyador, Frederic Loewe i Alan Jay Lerner. Fiddler on the roof i Hello Dolly, el 1964, marquen el final d’una època.

La majoria d’aquests grans èxits de Broadway passaran a Hollywood en les versions amb les quals el públic majoritari va prendre contacte amb el gènere. Xavi Casan adverteix que sovint al cinema s’alteren parts de l’argument per afavorir-ne la comercialitat.

De la revolució ‘hippy’ a la sida

Quan el gènere ja havia donat mostres d’esgotament s’encomana de l’esperit trencador dels nous temps i el 1968 arriba Hair, impulsada per un parell d’actors de text contraris a la Guerra del Vietnam. Estrenada en una discoteca i amb la participació d’actors amateurs, trastoca totes les regles conegudes fins llavors i desafia la moral imperant amb nus integrals en algunes escenes. “La meravella dels americans és que algú és capaç de posar diners per portar-ho a Broadway i generar un èxit. Val a dir que llavors ni les produccions ni les entrades eren tan cares com ara”, reflexiona Xavi Casan.

A chorus line, el 1975, marca un abans i un després i consagra el coreògraf Michael Bennett, deixeble de Fosse. És aparentment una història senzilla, la d’un càsting, sense decorat ni entreacte, que posa el ballarí al centre de l’espectacle. I amb una línia temàtica molt potent: “L’examant del director es rebaixa a fer el càsting de corista i en la primera versió el director no l’agafava, però les prèvies van demostrar que el públic això no ho tolerava, perquè ho trobava injust. Ho van canviar i a partir de llavors cada nit el públic aplaudia dempeus”, explica Casan. Va resultar un èxit comercial mastodòntic. Però Michael Bennett, el gran renovador del musical durant els anys 70, mor de sida als 44 anys, el 1987. L’epidèmia causa estralls en els cercles artístics de Nova York i la ciutat mare dels musicals entra en una llarga letargia creativa.

És el moment del desembarcament britànic, capitanejat pel compositor Andrew Lloyd Webber, un imparable fabricant de grans obres, entre les quals destaquen Jesucrist Superstar i Evita, al principi, i posteriorment tòtems com Cats iEl fantasma de l’òpera. Neixen els espectacles amb escenografies monumentals produïdes per Cameron Mackintosh, un altre nom clau. Els puristes consideren que converteix el musical en un circ, quan abans no calia “tanta parafernàlia”. Exemples clars són la barricada d’Els miserables, l’helicòpter de Miss Saigon o la casa de la protagonista de Sunset Boulevard. El punt més àlgid de la crisi de Broadway el marca el fet que l’any 1995 només hi havia nominada als Tony aquesta obra (britànica) i una altra que no era estrictament un musical.

Broadway ressuscita

I el 1996 Rent ho torna a canviar tot. Jonathan Larsson, un compositor que adora els musicals clàssics, n’escriu un per vincular la seva generació al gènere. Inspirat en La Bohème de Puccini, canvia la tuberculosi per la sida, la malaltia que pateixen gairebé tots els personatges de l’obra. És un èxit incontestable, però el seu artífex no se n’assabentarà. Larsson mor el dia abans de la primera prèvia a l’Off-Broadway d’un aneurisma, però aquest musical d’estrictes pautes clàssiques però visió contemporània li garanteix la immortalitat.

L’últim gran musical renovador el signa el compositor, lletrista, director, actor i gran improvisador Lin-Manuel Miranda. A Hamilton, del 2015, explica la història d’un dels polítics que van signar la Constitució dels Estats Units amb la introducció del hip-hop i un repartiment multiracial. Ell mateix, d’origen hispà, es reserva el paper protagonista i l’actor que interpreta George Washington és negre. Teatralment espectacular, és encara un dels títols més destacats de la cartellera de Nova York.

La gran sensació de la temporada és, però, Moulin Rouge, basat en la pel·lícula del mateix títol, amb cançons de Lady Gaga, Madonna o Elton John. Altres estrenes són The Music Man, amb Hugh Jackman, o una versió de Company, de Sondheim, amb protagonista femenina. També s’hi poden veure obres amb temàtiques incòmodes, com Dear Evan Hansen, que parla del bullying i del suïcidi adolescent; Flying over sunset, que es deté en els flirtejos amb LSD de Cary Grant, Clare Boothe i Adolf Huxley, o The Book of Mormon, un musical còmic i irreverent.