BarcelonaDesprés d’un trajecte de més de 3.396 quilòmetres en avió, l’Ousmane Ba va acabar treballant de lampista a l’aeroport del Prat. “Era un novell! Tot era enorme”, recorda. L’Ousmane té 32 anys i és de Koumpentoum, un poble al centre del Senegal, a pocs quilòmetres de la frontera amb Gàmbia. Va arribar amb 18 anys, gràcies a un procés de reagrupació familiar, per unir-se al seu pare, que treballava a Catalunya. Sense parlar català ni castellà, l’Ousmane va combinar la feina amb estudis de grau mitjà. Ha treballat de lampista, de jardiner i recollint maduixes a Huelva i olives a Jaén. L’any 2016 va decidir canviar de rumb i muntar un restaurant amb la Cristina, la seva dona. El seu ha estat un trajecte llarg, en tots els sentits, potser per això al costat de la porta del seu restaurant de Mataró, el Dem Dikk, hi ha una direcció que assenyala els quilòmetres que el separen del Senegal: 3.294. Allà encara hi viu la seva mare, que mai ha vingut a Catalunya.

El viatge i el moviment estan presents al seu restaurant en tot moment. Dem Dikk vol dir, literalment, anar i tornar en wòlof, i és el nom que reben els autobusos de la xarxa de transport públic de Dakar, la capital del Senegal. Aquest estiu el Dem Dikk ha col·laborat amb l’Hotel Dynamic de Caldes d’Estrac, regentat per Bouba Barrow, un fill de gambians. Ba es traslladava temporalment a Caldes per oferir un menú de plats senegalesos cada dilluns. “Així obrim la porta perquè la gent visiti el país. Molta gent no hi ha anat i no ha tastat el nostre menjar. A través de la cuina podem fer que la gent sàpiga més del Senegal i de l’Àfrica”, diu Ba. Com tants altres aspectes al Senegal, la influència de França ha estat clau per entendre, també, l’evolució de la gastronomia local. Dos dels plats més populars a la carta tenen ingredients que es van implantar durant el colonialisme francès: l’arròs i el cacauet. El mafe és una arròs amb estofat de carn i crema de cacauet. El thieboudienne –del wòlof ceeb au jën, que vol dir arròs amb peix– és el plat nacional del país, fet a base de llobarro, arròs i un acompanyament de verdures. El bissap, una beguda vermella i dolça, està feta amb la flor d’hibiscus. Al Dem Dikk aquests plats estan fets pensant en el paladar occidental, amb molta menys presència del picant, que s'hi pot afegir de manera opcional.

Una altra Barcelona

En Mamadou Saliou, de 30 anys, va venir des de la Casamance –sud de Senegal– a les illes Canàries quan encara no havia fet els 18 anys. Creia que podia arribar a ser futbolista i venia a intentar-ho: després de ser un menor tutelat, va haver de buscar feina i va jugar a futbol al Montbau i al Barceloneta. “Vaig jugar a tot arreu menys de porter”, explica rient. Aquesta capacitat d’adaptació també la va mostrar als negocis. Després de passar per Desigual i fer cursos de formació, Saliou va treballar en una empresa de lloguer de bicicletes durant dos anys. Aleshores ja col·laborava amb entitats solidàries a Barcelona, i va decidir muntar la seva pròpia ONG, Diandé Africa, enfocada a l’educació. Quan es va quedar sense pràcticament diners va tornar, però ja no volia treballar per a ningú. I se li va obrir una oportunitat: l’any 2014 un amic estava a punt de deixar la seva botiga i ell el va substituir. Saliou coneixia el sector del lloguer de bicicletes i va començar a créixer gràcies als turistes: “La transició va ser fàcil perquè jo ja havia treballat al sector abans”, reconeix. Era l’any 2014, i li va anar tan bé que, en el seu punt màxim, va arribar a controlar 5 locals més dedicats al mateix.

El negoci és, fins a cert punt, una eina per finançar els seus projectes al Senegal. “Un dia vaig somiar amb retornar tot allò que les organitzacions socials de Barcelona em van donar a mi quan vaig arribar del Senegal, amb molts somnis però també amb moltes dificultats”, diu la presentació de la web de Diandé Africa. L’organització treballa al Senegal i a Guinea Conakry, centrada en aspectes educatius i sanitaris: han fet una escola i paguen les matrícules i el material escolar d’alguns nens. Abans de la pandèmia van construir una clínica de tres plantes i ara, per falta de mitjans, han hagut d’aturar la compra de material. La pandèmia va afectar greument el negoci, i això es va traduir en una manca de recursos per completar el projecte sanitari.

L’arribada de la pandèmia a Catalunya va desinflar el sector turístic, motiu pel qual el lloguer de bicicletes va caure considerablement. Saliou va passar de cinc botigues a una, i el tancament de fronteres també li va ensorrar un negoci de venda de melmelada de mango feta al Senegal: “Vam contractar dones al Senegal per produir melmelada de mango. Primer ens van retornar el contenidor per un tema burocràtic amb la UE. Quan va entrar, a principis de febrer... pocs dies després es van començar a tancar els llocs per la pandèmia. Vam haver de regalar els pots del contenidor als nostres amics”.

Recentment ha posat en marxa altres projectes, com el restaurant Begge, que fusiona la cuina mediterrània i senegalesa. El local, a més, acull de tant en tant música en directe amb estils que van des del flamenc fins a la kora –un instrument de corda molt popular a l’Àfrica occidental–. Saliou vol posar en marxa, juntament amb la CASC (Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya), classes de cuina i cursos d’orientació laboral per als senegalesos que arribin a la zona.

La seva experiència al sector turístic li ha facilitat aprendre idiomes i practicar-los, i des de fa temps programa un tour, La Barcelona de Mamadou, on ensenya als turistes la Barcelona que ell ha conegut. Mostra espais com El Chiringuito de Dios, al Raval, un lloc on cada dia serveixen menjar per a un centenar de persones que viuen al carrer. “Col·laboro amb l’Acadèmia Guiu, Sant Ignasi, Sagrat Cor. Jo faig la meva ruta i vull ensenyar als visitants les parts que desconeixen d’aquesta ciutat. Jo vaig ser usuari d’algunes d’aquestes entitats”, explica.

“A França em va impactar veure que el director d'un banc podia ser una persona negra”

La Maimuna Camara va néixer a Catalunya fa 29 anys. Filla de migrants gambians a Tremp, al Pallars Jussà, forma part d’una població creixent a Catalunya: la dels catalans d’origen senegalès o gambià. Malgrat que sovint se’ls identifiqui així, ells no són immigrants. Segons l’Idescat, 25.000 senegalesos i 15.000 gambians viuen a Catalunya. Molts dels seus fills –si els seus pares tenen la nacionalitat espanyola– ja tenen un passaport espanyol, i amb prou feines han viatjat a l’Àfrica, però això no impedeix que s'identifiquin molt amb el país dels seus pares i amb el continent. Alguns, fins i tot, se senten més africans que europeus i formen part del que denominen com “la diàspora”: els gambians i senegalesos i els seus descendents que es troben repartits pel món.

El negoci de la Maimuna, el Dinnasire –cara bonica en soninké– fusiona aquestes identitats en disputa i les converteix en roba. La venda és online i els productes són bolsos fets amb teles africanes de colors amb un tall més occidental. L’octubre del 2021 el seu negoci incipient va rebre el premi a millor emprenedora jove de l’Associació Professional d’Empresàries de Lleida. “Treballem amb 5 persones repartides pel món, i el 90% dels nostres proveïdors són del continent africà”, expliquen a la web de Dinnasire. Cada producte té noms en swahili com karibu (benvingut), furaha (felicitat) o amani (pau). La majoria d’aquestes peces estan destinades a un públic femení, si bé aclareixen que també poden fer, de forma puntual, peces per a homes.

Dinnasire fusiona, fins a cert punt, la trajectòria vital de Camara. Segons explica a l’ARA, la idea de pensar que els fills d’immigrants no poden aspirar a massa està molt estesa en el sistema educatiu català: “Els orientadors socials tenen tendència a recomanar que els fills dels immigrants fem un cicle de grau mitjà per acabar ràpid i «portar diners a casa». Potser no s’han plantejat que ens surt més a compte tenir estudis superiors i, a llarg termini, guanyar més diners”. La Maimuna, més que veure-hi una confusió innocent, dona una explicació més política a aquesta mirada: “Fins a cert punt és reservar les feines dolentes per als immigrants i les bones per als fills dels blancs. Així ens poden seguir dominant, tant aquí com a l’Àfrica”. Tan bon punt va poder va marxar a França “amb 250 euros a la butxaca” per fer-hi d’au pair. És allà on, a partir del contacte amb altres descendents d’africans, va començar a interessar-se per les seves arrels. De França recorda que la va sorprendre trobar que alguns negres podien tenir bones feines: “A França em va impactar veure que el director del banc podia ser una persona negra. Aquí això no passa”, lamenta.

La venda de bolsos és, per ara, un negoci bastant estacional: “Treballem més a l’estiu, quan generalment la gent s’anima a portar roba amb més colors. La nostra principal via per fer màrqueting és el boca-orella i les xarxes socials”, apunta Camara. Tal com pretén Mamadou Saliou amb la seva feina, aquest negoci també té una vocació social: vol repartir beneficis per donar un cop de mà als immigrants de la zona, i ja ha treballat amb sastres senegalesos que estaven en una situació vulnerable. Camara explica que aquesta vocació de connectar amb les arrels cada cop té més presència: “Molts influencers de la diàspora estan demanant que la gent torni a l’Àfrica a fer-hi negocis”.

Un camí d’anada i tornada

“Si tingués més diners m’encantaria muntar una cadena de restaurants al Senegal que s’associés al turisme”, diu l’Ousmane Ba, del restaurant Dem Dikk. Ell, Saliou i Camara tenen molt al cap Gàmbia i el Senegal. La diàspora cada cop té més importància als països africans. El cas de Gàmbia, un petit país de 2,6 milions d’habitants situat sobre la franja del riu homònim, és segurament un dels més simptomàtics: malgrat que la població migrada només representa el 4% dels habitants del país, els seus enviaments periòdics de diners aporten un 27% del seu PIB. Al Senegal, la xifra frega el 10% del PIB. El pes de la diàspora als dos països és la diferència entre que les coses funcionin o no. El progrés d’aquesta diàspora a Catalunya és, també, la millora de la vida dels seus familiars en terres africanes. “Jo al final el que vull és el desenvolupament de l’Àfrica, especialment de Gàmbia”, diu la Maimuna Camara.

Per això molts es donen suport mutu, segons explica Ba: “Cada cop més gent d’origen africà munta coses. A mi em deixen fullets al restaurant fent-se propaganda d’allò que fan. La gent crea negocis per enviar remeses a l’Àfrica o tira endavant agències de viatge. D’altres fan empreses de lampisteria, botigues d’alimentació, s’especialitzen en el menjar africà o gestionen hotels, com en Bouba, que és a Caldes d’Estrac”. Ba destaca el canvi de mentalitat de la generació que ve després de la dels que són estrictament immigrants: “Els nostres pares han vingut més grans i no van tenir tantes oportunitats, no han dominat tant l’idioma. En canvi tots els joves hem anat a l’escola i hem pogut estudiar més. Hem viscut un món diferent”.

La situació econòmica i la distància creen, però, diferències entre la diàspora i els senegalesos i gambians que s’han quedat als seus països. Quan tornen, molts dels migrants que s’han guanyat la vida a Europa són admirats, però també criticats si se’ls considera desarrelats de la realitat local. En algunes ocasions, fins i tot, són acusats de tenir mentalitat de blancs. “Hi ha persones que marxen i tornen pensant que són els millors”, diu l’Ousmane Ba. Ell nega que això li hagi passat quan torna al seu poble: “Que et percebin com a europeu depèn de la teva actitud quan vas al poble. Jo sóc de Kompentoum, jo hi vaig i saludo a tothom tal com feia quan era petit. Trobo a faltar la meva mare, les germanes i els amics que viuen allà. La manera de viure d’allà, on ningú té pressa, és una altra història. Aquí tots tenim pressa sempre i trobo a faltar la manera de ser d’allà, per això hi vull tornar de vacances!”