Julia Roberts: "No llegeixo res del que escriuen sobre mi"

Nova YorkLuca Guadagnino, el director que ha dirigit Julia Roberts a la seva última pel·lícula, After the hunt (estrenada a Catalunya amb el títol Caza de brujas), té una bona manera de definir el primer moment en què et trobes amb l’actriu. És un rostre tan familiar que sembla que la coneguis de tota la vida. Tinguis al cap la Julia Roberts de Pretty Woman, Notting Hill o Erin Brockovich, títol que la va fer guanyar el seu únic Oscar, l'actriu que entra per la porta es converteix en un astre magnètic que arrossega a tothom en una òrbita al seu voltant. Els ulls denoten que ho ha vist tot de la indústria de Hollywood i la seva conversa, que té lloc durant la promoció de la seva última pel·lícula durant el Festival de Cine de Nova York, és sincera i reflexiva sense deixar de banda una ironia força punyent. 

Si costa veure Roberts a la pantalla gran és perquè ha decidit prioritzar la seva família i ser més selectiva amb qui treballa. Amb Guadagnino va ser amor a primera vista, i la va seduir un paper, el de l’Alma, més arriscat i amb molts punts foscos, la cara oposada de la seva personalitat. La protagonista es troba al mig de les acusacions d’abús sexual d’una estudiant per part d’un company del departament de filosofia de la Universitat Yale en una història ambiciosa que toca temes espinosos com la cultura de la cancel·lació.

Caza de brujas és molt hàbil a l’hora de jugar amb la veritat i deixar que sigui l’espectador qui tregui les seves pròpies conclusions. Durant la preparació de la pel·lícula, van determinar qui dels tres personatges té la veritat absoluta?

— No la trobaràs, aquí. I estic d’acord amb tu. Fa poc vaig llegir un article molt interessant a la secció de ciència del New York Times sobre la memòria i la nostra cultura d’autodocumentació. Posem per cas que faig un recital, cosa que podria passar, sense voler presumir, i marxo amb la meva experiència d’aquell moment. Si després algú me n’ensenya un vídeo, el meu record del recital ja no serà mai més el que realment va passar. A partir d’aquell moment, es convertirà en aquell vídeo. I no hi ha res que el meu cervell pugui fer per canviar-ho. Així que, quan dic que no trobaràs respostes en mi, és perquè tu tens aquesta experiència que vas viure, i això és genial. Això és el que fa tan divertides les pel·lícules. De vegades ens oblidem de divertir-nos, fins i tot quan toquen temes seriosos, perquè hi ha tantíssimes coses sucoses de què parlar, disseccionar, desmuntar, tornar a muntar... És com un jenga.

Amb tantes lectures possibles, quin tipus de reflexions desitja que la pel·lícula provoqui en els espectadors?

— La veritat és que estem tenint converses molt bones amb la gent durant la promoció de la pel·lícula, i crec que, en part, és el que dius: potser la gent hi entra pensant que és una pel·lícula sobre això o allò i després en surt dient: “Ostres, és molt més del que m’esperava”. Hi ha una mena d’emoció inherent, quan veus una pel·lícula que penses que serà una cosa i t’adones que és més que la suma de les seves parts, de moltes maneres. El públic hi afegeix capes i més capes. Per a mi ha estat emocionant veure-ho. M’encanta parlar, com pots veure, m’encanta comunicar-me. M’encanten les converses de sobretaula, i m’encanta que la pel·lícula faci emergir aquest tipus de converses.

En un món crispat, en què sembla que si no estàs d’acord amb mi estàs en contra meva, creu que la pel·lícula pot contribuir a fer que hi hagi menys divisió?

— Suposo que l’art existeix per això, no? Per provocar, inspirar, guarir, fer-nos mal, i totes aquestes coses. T’asseus en una sala fosca amb altres persones i tens la sensació que t’està a punt de passar alguna cosa. Crec que és molt bonic, ara mateix, en aquest món caòtic en què vivim, asseure’s, que es faci silenci i s’enfosqueixi la sala i sentir que desconnectes del món per unes hores. El que passi allà dins serà diferent per a cadascú i dependrà de la nostra pròpia experiència vital. Però crec que aquest petit moment de silenci, de calma i de foscor, abans que tot comenci a passar, és un veritable elixir, ara mateix.

Vostè ha dit que seguia la pista de Luca Guadagnino de fa temps i que una de les seves pel·lícules favorites és A bigger splash (2015). Què la va atraure de treballar amb ell?

— És genial poder estar a l’òrbita d’algú que té tant d’interès en les persones, que és tan curiós i enamorat de per què fem o no fem les coses que fem. Discutir-hi sobre l’Alma, que per a mi era tan estranya, complicada i desafiant, em va fer sentir entusiasmada per les possibilitats del paper, i també vaig sentir que el Luca m’encoratjava i em donava suport. Ell ja confiava en mi fins i tot abans que sabéssim què estàvem fent. Ha estat una de les experiències més frenètiques de la meva vida, i en el moment en què ell veia que jo tenia por o dubtava, em deia: “Vinga, seguim”. I seguíem. I després, a mesura que el repartiment s’anava desenvolupant i anava evolucionant, tot plegat es va convertir en un veritable somni. I es va mantenir així fins a l’últim dia de rodatge.

L'Alma és professora de filosofia, i durant les escenes de classe té molts debats amb els alumnes. Com va portar haver de dominar conceptes tan profunds? 

— Els conceptes filosòfics eren densos, sens dubte. Vaig llegir molts llibres. N’hi ha un que es diu Filosofia per a dummies. Sí, sí, existeix! En tinc una versió amb infinitat de pàgines marcades que et puc deixar, si el necessites. És molt interessant. I després simplement fas el que pots. T’has de deixar anar i abocar-te plenament en el text i en els objectius que estàs intentant aconseguir en aquell moment. Confesso que estar davant de tots aquells estudiants m’intimidava molt. No vaig gaudir gens d’aquelles escenes a l’aula. Tots aquells ulls joves i plens de desig mirant-te, mentre tu et preguntes: “Com es pronuncia panòptic?” Va ser un bon repte, però també és gratificant i divertit, interpretar papers tan diferents.

Tot i tractar temes delicats la pel·lícula no abandona l’humor i Michael Stuhlbarg, que interpreta el seu marit, Frederik, s’emporta algunes de les millors escenes, especialment, durant el sopar a la cuina en què s’enfada i marxa de taula. Com va ser l’experiència de rodar aquella escena?

— El que fa el Michael és donar una autèntica lliçó magistral sobre l’art de ser un marit emprenyat. Va ser increïble de veure. Com era d’esperar, va agafar el seu paper, que d’entrada ja era molt bo, i va fer una cosa que ningú, excepte nosaltres, no podrà apreciar mai del tot. El va fer completament real, complex, detallat i interessant. Em va ajudar molt a comprendre el Frederick i l’Alma, i em va fer més fàcil la meva feina. Cada dia arribava al rodatge pensant: “Què farà avui?” Perquè mai feia només el que hi havia al guió. Ser-ne testimoni va ser un regal. Ningú no ho havia vist a venir.

Amb Ayo Edebiri té algunes de les escenes més tenses de la pel·lícula. És una relació que passa de l’admiració a l’enveja i odi de seguida. Costa més actuar en aquest context?

— Quan ens vam conèixer vaig sentir una afinitat instantània. A les dues ens agrada molt fer el burro, tenim el mateix sentit de l’humor, i això em va donar una gran sensació de seguretat. Em sento molt compresa amb ella, i sento que jo també la veig d’una manera molt bonica. De seguida vam sentir-nos còmodes, l’una amb l’altra, i això ens va ajudar a viure moments realment difícils, sobretot quan les situacions es tornen físiques. Has de conèixer molt bé la gent amb la qual treballes, perquè he vist com escenes d’aquest tipus acabaven algunes relacions en sec.

A la pel·lícula també té una relació tortuosa amb el personatge d’Andrew Garfield, que no té res a veure amb la realitat. Ell l’ha descrita com un tresor nacional. Com la fa sentir?

— L’Andrew és increïble. No he conegut mai cap persona tan profundament introspectiva. És un cercador, un explorador. És tan bonic escoltar-lo parlar sobre la vida, les persones, les nostres necessitats i els nostres cors... És realment emocionant. Té un lloc molt especial en el meu món, i és molt commovedor. Crec que diu aquestes coses per fer-me sentir incòmoda. Sap exactament on tinc les meves parts més sensibles, així que li agrada una mica jugar amb això. Va ser molt dolç per part seva que parlés així de mi.

¿Les pel·lícules en què participa l'enriqueixen d'alguna manera? Hi ha cap lliçó que s’endugui de Caza de brujas?

— Crec que el que he après té menys a veure amb cap part psicològica interna meva i més amb el fet de creure en mi mateixa, tenir confiança i posar tanta fe en mi com ha posat el Luca, perquè el meu personatge és difícil i exigent. Quan treballo poc, a l’hora de tornar-m’hi a posar, totes les pors que tinc cada vegada que faig una pel·lícula tornen encara més fortes. Sobretot perquè soc molt selectiva i busco papers més difícils. I després arribes al plató i t’adones que has d’estar a l’altura. El moment més dolç el situaria entre el moment que acceptes el paper i el moment que l’interpretes. Però no et pots quedar aquí i t’has d’implicar fins al final. Així que crec que del que es tracta és simplement d’adonar-me que tot això ja és dins meu i que només he de creure en mi mateixa.

Pel mateix Festival de Cinema de Nova York ha passat Daniel Day-Lewis, que ha dit que un dels motius que el van portar a deixar de fer cinema és tot el que ve després d’acabar el rodatge: la promoció i l’escrutini dels mitjans i el públic. Vostè com porta aquesta pressió?

— Doncs amb un sorprenent sentiment de pau, perquè és el que és. Tothom té dret a pensar el que vulgui, i crec que, mentre no intentis ser intencionadament cruel, pot agradar-te o no el que faig, i ja està bé que sigui així. Jo no llegeixo res del que escriuen sobre mi. De tant en tant ensopego amb coses, esclar, però no les busco. Per a mi, el valor d’una pel·lícula, el que en trec, acaba l’últim dia de rodatge. I aquest és el meu valor. I més enllà d’això hi ha el valor afegit quan la gent la veu, la gaudeix, l’aprecia o s’emociona al veure-la. És la cirereta del pastís. Però el pastís és tot per a mi, independentment del que pensi la gent.