19/11/2021

‘Not talent’

4 min
Judit Martín

Després de sopar a Ca l’Estevet (35 euros per barba, propina inclosa) amb la lady in waiting que m’acompanya, perquè a la mamà no li sembla decorós que surti tot sol al carrer i encara menys si és per sota de plaça Universitat, ens encaminem cap a la Rambla de les Flors. Gràcies a la seva perícia fent drecera -perquè jo, amb franquesa, hauria agafat (igualment com la mamà) un taxi, que és la millor manera de suplir la dislèxia urbanística i la desorientació-, la meva lady in waiting i servidor de vostès arribem a lloc. Anem a veure Not talent, el nou espectacle que la Judit Martín, amb la inestimable assistència de l’Emma Bassas, té la ferma intenció d’oferir cada primer divendres de mes al Poliorama.

No passa un dia que no et creues amb algú que et digui que ara el que necessitem és riure “després de tot això”, referint-se a la pandèmia, com si ja s’hagués esfumat. Ho diuen dissimulant un cert fastigueig i com si recordessin, nostàlgics, que no fa pas tant riure era sinònim d’evasió. Si vostè és dels que volen riure i passar, de retruc, allò tan vague que anomenem una bona estona, vagi a veure Not talent. Però si, pel mateix preu -que em sembla que ronda els 20 euros-, vol evadir-se, llavors no hi vagi perquè l’espectacle, sobretot si vostè és dels que ho tenen per costum i no ho poden evitar, fa rumiar.

Nosaltres hi anem gratis perquè, com tothom sap, faltada com està Barcelona de vel·leïtats, convidar dues cariàtides, sofisticades, d’ameníssim small talk i acostumades a l’antic i cada cop més escàs art de l’alterne, fa lluir la platea. Si no arriba a ser per les galants invitacions, entre l’espectacle i el sopar, la nit se’ns hauria enfilat als 57 euros per cap, i això perquè tant la meva lady in waiting com jo hem deixat momentàniament els espirituosos. Perquè, si no, sortint-ne ens hauríem estavellat, com Odisseu atret pel cant de les sirenes, a l’interior del Boadas i llavors, ai las!, entre pitos i flautes (probablement més pitos que flautes, i parlo per mi, perquè la meva lady in waiting és una dona orquestra que pot amb tot, és moderna), el balanç final se’ns hauria disparat, com a mínim, fins als 150 per càpita, la qual cosa ens hauria obligat, l’endemà, a tornar a quedar al Calabria Oro per empenyorar alguna joieta heretada.

Biblioteca Secreta de l’Ajuntament de Barcelona

Exceptuant el senyor Toni Clapés, que sempre surt de casa tot empolainat i que va comparèixer a l’estrena amb un abric creuat de llana diví, comprovem amb certa estupor que la resta de barcelonins ja no es vesteixen per anar al teatre ni, sigui dit de passada, per anar enlloc. Tothom s’hi presenta de carrer (passa el mateix, exceptuant-ne el mort, als enterraments), i això no creiem que sigui perquè anar al teatre hagi deixat de ser excepcional, sinó que més aviat és perquè el respectable no té temps de passar per casa a fer la toilette a causa d’una jornada laboral que s’eternitza, si vols que et surti a compte, pels segles dels segles, amén. Només apuntaré, a tall d’exemple, que el senyor Jaume Buixó, que és directiu a l’Està passant de TV3 i pare de família, es va presentar al teatre arrossegant una bicicleta plegable i, cosa encara més astorant, amb bermudes! Oh, sí! Aquelles mítiques bermudes que els mascles graciencs, en plena crisi dels quaranta, no es treuen de sobre fins a Sant Nicolau.

El not talent, que, segons aprenem a la funció, resulta que és una de les principals característiques de l’ésser humà, és per tot arreu. La resta d’organismes, del nyu fins al xampinyó, no la presenten... Tots ells tenen talent per ser el que els ha tocat ser. Els humans no. Un pollancre mai no falla; nosaltres, es veu que constantment. Aquesta insistència maldestra de voler comportar-nos com a humans sense acabar-ho d’aconseguir és el que ens fa irritants i, alhora, definitivament encantadors. Si vostè volgués triomfar i no tingués el més mínim talent, la qual cosa -ja l’hi avanço-és molt probable, vagi a veure l’obra. Allà la còmica posa el focus en el món de l’art (què és art?, per què collons insistim en fer art?, quin és el preu de l’art?), però els consells que dona sobre aquest particular també serveixen per a tots aquells que, en lloc de l’art, el que voldrien és dedicar-se, posem per cas, a la política.

A nosaltres ens ve al cap la dissortada i salvatge Paca la Tomate, tan ben recordada pel Nazario al seu últim llibre El bar Kike y Paca la Tomate (Biblioteca Secreta de l’Ajuntament de Barcelona), l’exòtic talent de la qual va desaparèixer a la mateixa velocitat que desapareixia el seu hàbitat natural: el bar Kike del carrer Rauric i la Barcelona preolímpica, i amb ell la parròquia que l’aclamava. Que no sigui que el talent consisteixi, al capdavall, en l’encuriosida i amable mirada dels altres.

stats