Contràriament al que podríem imaginar, Judit Martín no té un talent innat per imitar: s’hi va anar trobant i, a base d’insistir, ha aconseguit l’excel·lència. Era molt bona dibuixant però no va ser mai la graciosa de la classe, ni és especialment extravertida. Es defineix com a més aviat seriosa i observadora. Diu que basa la seva feina en la capacitat de descobrir aquells detalls que singularitzen les persones (o les situacions) i n’incrementen la comicitat. Així és com s’acosta i prepara els personatges que imita: buscant aquella escletxa que sovint volen amagar, intentant detectar el seu esperit per després exagerar-lo. A vegades li ve a la primera, a vegades li costa moltes hores de provar i mirar vídeos. I fins i tot n’hi ha alguns que confessa que se li han resistit.

Té molt clar que és molt més difícil fer riure que fer plorar. Per a ella l’humor també és un misteri. “Crec que no es pot definir el meu tipus d’humor, ni l’humor en general. Sempre que puc llegeixo assajos sobre humor, m’apassionen i m’intriguen molt els seus mecanismes”, explica. Però aventura que té alguna cosa a veure amb la distància amb què s’observa la realitat: “Tinc una visió molt còmica de la vida. Em fa molta gràcia la quotidianitat. Crec que l’humor és observar la vida a través d’un microscopi”. La naturalesa de l’humor és tan complexa que és possible que a dues persones molt afins culturalment no els facin gràcia les mateixes coses. “Quan un humorista no ens fa gràcia, ens molesta, ens pot arribar a indignar. Interpel·la molt a l’intel·lecte i pot arribar a ofendre la nostra intel·ligència. Hi ha molt mal humor”, reflexiona.

És discreta i accessible. Res en ella delata que estem davant de la humorista de moda. No sembla sotmesa als alts i baixos de l’artista i la fama. Ella ho corrobora: “Soc optimista de mena i tinc un ànim força estable. Soc una supervivent. No m’entusiasmo gaire i tampoc m’emporto grans decepcions”. Tampoc sembla cridada a alimentar llegendes de dives histriòniques ni d’ànimes torturades. “Tinc clar que mai més llegiré cap llibre ni veuré cap documental sobre un còmic, perquè sovint hi ha al darrere tragèdies tremendes. No em sento gens identificada amb aquest perfil”, afirma.

Si algú l’atura per expressar-li admiració, somriu; si nota que fa gràcia, també. És generosa amb les bromes dels altres, però no és de riallada fàcil. “Soc dels pitjors públics d’humor que existeixen”, confessa. Alguns dels que ho han aconseguit són els Monty Python, Tricicle, Eugenio o... Mafalda, l’únic referent femení que es cola dins d’aquest magma d’icones de l’humor, tot i que la ploma és masculina: “Curiosament, i això ho he vist amb els anys, i encara que és humor gràfic, Mafalda ha influenciat molt la meva manera d’entendre l’humor. De petita m’encantava! I a mesura que la rellegeixo sempre hi trobo coses noves: és un lloc on sempre torno. Té un ritme, un tempo, una expressivitat que fins i tot m’ha influenciat com a creadora i com a actriu. Amb poquíssims elements, Quino sabia expressar moltes coses. Era un geni absolut de l’humor”. La seva mort, en aquest infaust 2020, li va fer “moltíssima pena”.

Durant la pandèmia no ha deixat de treballar ni un moment, ni tan sols els dies del confinament estricte: “Fer tele i ràdio a casa va ser una bogeria fins que vam agafar la dinàmica”. Se sent molt afortunada però no oblida els companys i companyes que no tenen tanta sort. “N’hi ha molts que ho estan vivint catastròficament. És terrible per a un sector que ja es trobava al límit”, afirma. Recorda que hi ha molta gent que depèn dels bolos, reconeix les ajudes que hi ha hagut de la Generalitat per actuacions anul·lades i s’alegra que s’estiguin mantenint els teatres oberts, encara que no sigui al 100%: “S’ha demostrat que tant el teatre com el cinema són segurs, si es respecten les mesures. S’estan fent les coses bé i això dona els seus fruits. M’inquieta una mica que es pugui consumir mentre mires una pel·lícula o una obra de teatre, però per sort són casos aïllats”.

Acaba de fer 44 anys i la seva trajectòria ja equilibra èxit i prestigi. El 2018 va ser la primera dona a rebre el Premi Internacional d’Humor Gat Perich, creat el 1996 en memòria de l’enyorat humorista gràfic Jaume Perich. Ella encara s’exclama: “Ser la primera, havent-hi la Sardà o la Yolanda Ramos...!” I ho atribueix, en part, a l’onada de nou feminisme que està fent que es revisin moltes coses. “Aquesta consciència col·lectiva recuperada m’ha beneficiat. Estava en el lloc correcte en el moment adequat”, declara. No es refereix només al premi, sinó també al fet que les contractacions d’humoristes dones s’han incrementat en els últims anys. Però considera que la societat encara no veu amb bons ulls que la dona no ofereixi sempre una imatge ideal: “A mi posar-me en risc no m’ha importat mai, però sí que he vist moltes dones a les quals els costa exposar-se a fer el ridícul. És una qüestió cultural: se’ns educa per estar impecables i l’humor no va precisament d’això”.

La mili de l’humor

Un estereotip femení que, segons Martín, s’hauria de trencar fins i tot en el món del clown, on predomina una visió molt poètica de la dona. Ella, que es defineix com a actriu i pallassa, va voler aprendre’n les tècniques perquè les considera la base de la comèdia, l’essència de l’humor. “El model més pur seria un Charlie Rivel, però aquestes tècniques, transformades, es poden trobar encara en molts gags del Polònia ”, explica.

Així va arribar a Pallapupas, el grup de pallassos d’hospital que té com a objectiu rebaixar l’angoixa, el dolor i la por de les persones ingressades, en especial els nens. “Vaig entrar-hi per aprendre l’ofici de clown. I no ho vaig aconseguir a la primera. Hi ha una selecció molt exigent. No és gens fàcil fer riure els nens. Com més grans són més els agrada posar en ridícul un pallasso”, relata. Contràriament al que es creu, no es basa en el voluntariat: és una professió i, per tant, es cobra. Els bolos són de quatre hores i d’una intensitat enorme: “Volia aprendre a contactar amb nens. I posar-me a prova emocionalment. És el més complicat que he fet, de llarg, una mena de mili de l’humor. Van ser uns anys molt durs i vaig aprendre moltíssim”.

En total s’hi va dedicar durant 12 anys, compatibilitzant-ho amb altres feines, entre les quals la de teleoperadora. S’avorria tant que es va inventar un personatge: el de venedora “encantadora”, que li va funcionar estupendament per captar clients. També va bregar en el teatre amateur i en espectacles d’improvisació en locals com el Teatreneu. Va ser allà on la va descobrir un dia Adrià Cuatrecases, guionista de l’Alguna pregunta més? d’El Matí de Catalunya Ràdio, a l’època d’Antoni Bassas. Buscaven veus femenines i li va proposar fer una prova. Superat el càsting entra en “una altra gran escola”, on aprèn a transformar-se en qüestió de segons a partir d’un exercici extrem de concentració: “El micròfon és molt exigent: ho capta i ho amplifica tot. I no tens el suport de la imatge, ni maquillatge, ni perruqueria, ni escenografia que t’ajudi a col·locar-te físicament i psicològicament”. Té bona oïda per reproduir accents i registres, però reconeix que li va portar un cert temps dominar-ho. “A la ràdio només tens la veu per jugar. Jo al principi ho vaig passar molt malament”, diu, rememorant els seus inicis als mitjans de comunicació.

Un ascens imparable

Però amb la feina del dia a dia i la seva sòlida base com a actriu, pallassa i improvisadora ha anat guanyant confiança i espais, fins a fer-se imprescindible a la ràdio i la televisió catalanes. Forma part de l’equip del Versió RAC1 que pilota Toni Clapés, un altre gran improvisador: “La ràdio és més immediata i pot passar que em proposin coses amb poc marge: jo m’hi atreveixo, abans em costava més però ara ho faig. També s’ha de dir que l’actualitat està per sobre de si m’hi assemblo més o menys”. D’un repte que li va llançar Clapés en directe va néixer la seva famosíssima Vane. “De cop i volta sento que diu: «Avui tenim aquí una perruquera...» Ivaig haver d’inventar-me el personatge del no res, en zero coma”, recorda. És un dels seus personatges preferits juntament amb la Marta Giner, poetessa octogenària i solidària (sempre ha de tenir una causa al darrere), que també va sorgir de manera improvisada: “També s’ha convertit en un personatge fix i també m’agrada molt”. Per crear-la es va inspirar en una poetessa coneguda però també en la seva àvia, una dona culta de l’Hospitalet a qui li agradava recitar poemes “amb aquella solemnitat del rapsode català”.

Dos personatges extrems, als antípodes, que ens parlen de la versatilitat de Judit Martín. D’una banda, la tendència reconeguda a portar al límit les possibilitat còmiques del caràcter que interpreta, per acumulació, en una mena d’escalada delirant cap a l’absurd. Per l’altra, l’humor que juga amb la lentitud i els silencis, en la línia del seu admiradíssim Eugenio.

És de llançar-se amb facilitat a la piscina i dir quasi sempre que sí. Tot just ara comença a plantejar-se si hauria de reflexionar sobre cap a on vol anar. Mai ha dissenyat la seva carrera. Ha fet les coses perquè s’ho passava bé fins que es va adonar que podia viure del que més li agradava. No amaga a dins un actriu dramàtica, com podria ser el cas de Rosa Maria Sardà: “No, no tinc aquesta inquietud. Vaig començar en teatre amateur fent obres molt serioses, La casa de Bernarda Alba i coses així, però el drama no és el meu terreny”. Tampoc el cinema, perquè sospita que té una dinàmica “una mica encotillada”. Reconeix, però, haver rigut molt amb Woody Allen, Blake Edwards, les comèdies clàssiques nord-americanes dels anys 40 i alguna de contemporània fora del circuit comercial. Si mai li proposessin un paper per a la gran pantalla li encantaria que fos de zombi en una pel·lícula de terror.

El que més li agrada del món és construir històries en equip des del no res. Continua treballant amb la seva companyia DeJabugo, un duet còmic que forma amb Emma Bassas, que és, alhora, qui l’ajuda a preparar els seus monòlegs. Té claríssim que vol fer un espectacle en solitari de petit format “quan hi hagi immunitat de grup”. Sola amb els seus personatges, s’entén.