Tot i que va créixer fent cine -és a dir, en públic-, Jodie Foster sempre ha sigut un enigma. Com a actriu infantil, era capaç de mostrar una extraordinària intel·ligència emocional que no sabies on havia après. Ja d’adulta, va decidir interpretar dones -com Clarice Starling a El silenci dels anyells i Sarah Tobias a Acusats - difícils de classificar. (Va guanyar dos Oscars de l’Acadèmia per aquests dos papers.) La negativa de Foster a adaptar-se als estereotips de l’actriu famosa va unida a la seva reticència de tota la vida a no deixar entreveure ni el més mínim indici del seu món fora de la pantalla. Per això moltes vegades l’han qualificat de “força reservada”. Però es podria definir amb més precisió com una resposta racional a circumstàncies irracionals. “La cultura del famoseig és la gran culpable: no la suportava”, diu Jodie Foster, de 58 anys, que comenta per què últimament la veiem menys. “El fet és que només volia treballar quan hi trobava un sentit especial”. Exemple: The Mauritanian, que avui s'estrena a Espanya en sales i també en plataformes. La pel·lícula, dirigida per Kevin Macdonald, explica la història de Mohamedou Ould Salahi, tancat sense càrrecs a la presó de Guantánamo durant 14 anys fins que el van deixar anar el 2016. Foster hi interpreta el paper de Nancy Hollander, la tenaç advocada defensora de Salahi. “Tinc l’esperança que, de la dissecció d’aquests moments vergonyosos de la història nord-americana, en surti una sensació de recuperació i comprensió”, diu Foster. “És el que, com a cineastes, procurem oferir”.

Va començar com a actriu professional de petita i després, durant gairebé tota una vida, va anar actuant amb regularitat. Però ara no s’hi dedica gaire. Com ha influït això en el concepte que té de vostè mateixa?

— Hi penso molt, en aquestes coses. Vaig créixer al món del cinema i pensava que fer pel·lícules era el que tenia més sentit. Més que ser soldat. Més que ser metge. I el món que m’envoltava no parava de confirmar-m’ho. Aquesta confirmació era una mica com aquell esteroide que et vas prenent perquè penses: “M’agrada la pinta que faig”. Aleshores prens la decisió de deixar els esteroides i ja no et reconeixes. Vaig introduir aquest canvi a la meva vida, i va ser dur perquè ja no sabia qui era. Però resulta que hi ha altres coses que tenen tant de sentit com fer pel·lícules.

¿I, per a vostè, quines són aquestes coses?

— Faig coses. No en parlo, però sí que faig coses, de la mateixa manera que Daniel Day-Lewis fa sabates. Jo no faig sabates, però em dedico a altres coses. M’agrada aprendre. M’agrada l’ensenyament. Tinc un compromís amb el saber que no té res a veure amb el negoci del cinema.

Vista la seva ambivalència respecte a la interpretació, per què ha volgut fer ‘The Mauritanian’?

— Va haver-hi una confluència meravellosa. Kevin Macdonald és el director perfecte. Té la perspectiva i l’estil cru dels documentals, però també és capaç de treure una pel·lícula de ficció de qualsevol tema. També em cau molt bé Nancy Hollander. És un personatge increïble. Però sobretot el que volem és explicar la història de Mohamedou. Després de tot el que va haver de suportar -tortura, crueltat-, ara és més bona persona que quan va arribar a Guantánamo. És més vulnerable, més comprensiu i humà. En lloc d’escollir el camí de la venjança o l’ira, ha sabut aconseguir un creixement espiritual. És admirable.

Per què hi ha persones que viuen una experiència traumàtica -una cosa que vostè ja coneix-i en surten incapacitades emocionalment, mentre que d’altres, com Mohamedou, en surten més fortes?

— He fet unes 25 pel·lícules que fan la mateixa pregunta. Què fem amb les nostres emocions i experiències? En qui ens convertim? Són preguntes interessants. No tinc la resposta.

Nancy Hollander és una més de les professionals hipercompetents que ha interpretat sovint durant aquesta part de la seva carrera professional, dones que intenten projectar una imatge de control. M’he adonat que potser l’última vegada que va interpretar un personatge clarament vulnerable va ser a ‘Nell’, fa més de 25 anys. Aquest paper la fer canviar d’alguna manera?

— Per a mi va ser un punt d’inflexió, era el paper més complicat que mai havia fet. No sabia si hi estava capacitada. Vaig fer una mica de recerca. La recerca no va funcionar. El que fas normalment per preparar-te no em servia de res. Però va ser fantàstic, perquè em vaig adonar que ja sabia tot el que necessitava saber. No era conscient que tenia això a dintre. Vaig haver d’obrir-me i ser vulnerable. I jo pensava: “No sé si seré capaç de fer-ho”. Si m’he fet actriu no és perquè sigui una persona vulnerable i sensible en tot moment. No soc així. I tenia por. Reconec que aquest és el meu defecte com a ésser humà.

Per què creu que és un defecte?

— Quan tenia 18 anys no m’hauria semblat un defecte, però ja de més gran em vaig adonar que tenia a veure amb una part trista de la meva infància. No em sentia còmoda expressant les meves emocions. Era recelosa i desconfiada. Hi havia una innocència que no sabia trobar dintre meu per la manera com em vaig criar. Vaig haver de superar-ho. Encara m’hi he d’esforçar. Ho puc transmetre en una pel·lícula, però a la meva vida em resulta difícil.

El que més cridava l’atenció de les seves primeres interpretacions, sobretot a ‘Taxi driver’, era la seva capacitat d’entendre, sent tan joveneta, la dinàmica emocional de persones ja madures. D’on li va venir, això?

— Com a jove actriu, actuava instintivament, però crec que tenia una penetració psicològica preternatural per entendre com és la gent. Igual que el nen d’El petit Tate. En part, a ell li passa perquè viu amb la seva mare, una dona que està sola, en una casa on hi ha un drama i s’han de fer molts esforços per tirar endavant. Però la penetració psicològica em ve de naixement. No sé de què serveix. A mi no m’ajuda gaire.

Sembla una bona habilitat.

— De vegades preferiria saber tocar el piano.

I l’altra cosa és ...

— Podria parlar-ne més si li interessa.

Sí, sisplau.

— També tenia la capacitat natural de compartimentar, de prendre decisions sobre quan havia de ser sensible i quan no. N’hi ha que d’això en diuen una ment malaltissa. Diguéssim que estic tan compartimentada que puc decidir quan dono i quan em continc. Però això era útil per planificar les interpretacions; mantenir-se dintre i fora de la situació. També és una bona habilitat per dirigir.

Què aprèn com a directora quan treballa per a altres directors?

— Cada vegada aprenc alguna cosa nova. He après de directors que fan coses que jo mai faria. David Fincher és un cineasta extraordinari, i també està boig i és obsessiu, però és per la seva atenció als detalls, el seu sentit de la tècnica. I a Robert Zemeckis li agrada buscar-se problemes que no es poden resoldre a la pel·lícula. Per tant, s’ha d’inventar coses per resoldre’ls. És d’allò més sorprenent. Neil Jordan no planeja quin caire ha d’agafar tot plegat fins que no arriba al moment i té totes les peces al davant. Aleshores se li acudeixen coses que només poden passar en aquell mateix instant. O Spike Lee, que és molt impacient. No vol fer més d’una o dues preses i no vol tornar al principi d’una escena. O sigui que, si t’oblides d’una part del text, et diu: “És igual, continua”. Com a actriu és frustrant perquè vols que et quedi perfecte, però la seva obra desprèn una sensació que no trobes enlloc més. Cada director té alguna característica inusual a l’hora de plantejar-se la feina. És la seva psicologia. Estic segura que l’Spike té una història de quan era petit relacionada amb la impaciència. David Fincher és un cas evident de problemes per trastorn obsessiu compulsiu: arribàvem a la presa 85, jo era darrere seu i em deia: “Quina és la millor?” I jo li contestava: “Sincerament, estàs molt malalt. No hi ha cap diferència entre aquestes tres últimes preses”.

Quines conclusions psicològiques es podrien treure de la seva manera de dirigir?

— De vegades soc massa tossuda i controladora.

¿Seria massa simplista suggerir que potser vol compensar així la sensació que de jove no controlava prou la seva vida?

— No ho sé, potser sí.

Em sembla que abans ha sigut una mica vaga expressament, però...

— És probable! [Riu.] M’han acusat d’això moltes vegades.

Però abans, quan ha dit “per la manera com em vaig criar”, ¿es refereix al fet que va créixer fent cine? ¿O al fet que, quan es va fer gran, es va adonar que era homosexual, una cosa que en aquella època no era gens fàcil, sobretot per a una estrella de Hollywood? ¿Es refereix al trauma que va patir?

— Hi ha moltes coses, i sí, seré vaga expressament. Però, sens dubte, em refereixo al fet que em vaig criar com a filla d’una mare que estava sola i que mantenia tota la família; al fet que jo no podia cometre cap error perquè estava exposada a la mirada pública des dels 3 anys. Però ¿que no és humà, això? ¿Oi que ens fa por ensenyar els secrets vergonyosos perquè no volem que ens descobreixin? No és que no accepti els meus sentiments. És que tinc por del que passa quan els mostro. És una bogeria per a un actor! És una professió molt cruel per a gent com jo. No la vaig triar. Tenia 3 anys. Em van seleccionar perquè estava disposada a fer-ho. Molta gent porta l’ofici d’actor a la sang. Es moren de ganes de plorar a llàgrima viva davant de tothom. Jo no. Però fer d’actriu m’ha convertit en una persona millor. Perquè si no explorava coses d’aquelles que fan por, la meva interpretació seria dolenta, i no estava disposada a actuar malament. O sigui que pensava: “M’hi he de submergir emocionalment”. Si hagués sigut advocada o auditora financera, hauria passat per la vida sense conèixer de prop res de tot això.

¿Conèixer de prop aquests problemes equival a solucionar-los?

— No. Vol dir treure’ls a la llum, i aleshores probablement en faràs una pel·lícula. Gairebé totes les meves pel·lícules són sobre el mateix. Al final, tot va de la mort i la soledat. És existencialisme. El significat de la vida. Tots aquests grans temes que resultarien odiosos si en continués parlant sense parar. I molts dels meus personatges passen aquesta experiència: a la vida es produeix un fet desencadenant que ens mostra qui som i qui hem sigut sempre, i és emocionant i repulsiu alhora adonar-nos-en i veure que estem totalment sols.

Fa més de cinquanta anys que treballa en el món de l’espectacle. Les qüestions morals estan impulsant tot de debats sobre un canvi a Hollywood. Què li sembla? L’hi pregunto perquè en el passat va participar en pel·lícules, com ‘El silenci dels anyells’, que van donar peu a debats sobre la moralitat i, per això, no sé si aquestes discussions contemporànies li semblen tan noves.

— Aquestes noves discussions tracten sobre una cultura que s’està desenvolupant. Per exemple, hi ha els temes relacionats amb El silenci dels anyells : les protestes van ser útils perquè van suscitar uns debats que es plantejaven per primera vegada. Fixi’s en tot el que hem evolucionat pel que fa a visibilitat i comprensió dels trans. Aleshores els trans no tenien cap visibilitat. En part aquest és el problema que la gent tenia amb el personatge de Buffalo Bill: hi volien veure la representació positiva d’un personatge trans, però no era un personatge trans. Era un psicòpata que volia canviar perquè s’odiava a ell mateix. O sigui que sí, aquests debats són importants i els veig amb bons ulls. Hi crec.

¿I què passa quan les crítiques morals no s’apliquen a les pel·lícules sinó als que les han fet? Penso en gent com Woody Allen i Roman Polanski. I també en Mel Gibson. ¿També valen la pena, aquests debats? ¿O li sembla que és diferent?

— Em sembla diferent, però són debats que valen la pena. Tot plegat és un procés per esbrinar com fer les coses com cal. Estic convençuda que es poden mirar les pel·lícules de Polanski i les de Woody Allen i admirar tot aquell talent. Això no vol pas dir que les persones que les han fet no hagin d’afrontar les conseqüències dels seus actes. Deixi’m dir-li una cosa: fa trenta anys vaig fer una pel·lícula de Woody Allen. Potser en total hi surto tres minuts i mig. Per tant, no tinc gran cosa a dir-ne. Pel que fa a Polanski, sí, és una opció que m’agradaria poder replantejar-me. Crec, i segurament vostè hi estarà d’acord, que si algú comet un delicte i compleix una pena, mereix que li donin la possibilitat de treballar. Si una persona actua d’acord amb la llei, al marge del que hagi pogut fer en el passat, si ha seguit el procés de redempció, tot això s’ha de tenir en compte. No estic segura que aquest sigui el cas de Polanski. Però no tinc res més a dir sobre aquest tema.

¿Creu que aquest escrutini moral cada vegada més estès té inconvenients artístics? Durant un temps va intentar fer una pel·lícula sobre Leni Riefenstahl. Tinc la sensació que actualment ningú voldria ni tan sols reunir-se amb vostè per parlar-ne.

— Si fos David Fincher, segurament sí que s’hi reunirien. Miri, la manera de buscar un al·licient per ser millors persones és fixar-nos en històries que ens motivin i fer-les servir per ensenyar als altres. Leni Riefenstahl té molt a ensenyar-nos: tenia un talent prodigiós i, tot i així, com a dona, no li haurien donat cap oportunitat. Però vet aquí que, als anys 30, a Alemanya, un líder despòtic li va donar suport i va creure en ella. I ella va optar per la seva carrera professional per damunt del que era correcte i va glorificar aquesta persona. Ara és el moment perfecte per preguntar-nos: “¿Ha de retre comptes un artista si fa bé la seva feina?”. Però sempre ensopeguem amb els problemes d’un sector que té aversió al risc. Reduir els riscos de vegades vol dir: “No agafem cap dona com a directora perquè són massa arriscades”. No sé ben bé per què són arriscades.

Per què creu que no donaven oportunitats a les dones?

— Crec que no es feia d’una manera conscient. Recordo que durant molts anys al plató de cinema només hi havia la maquilladora i, de vegades, la supervisora del guió, però a part d’això mai hi havia cap altra dona, a menys que fes el paper de la meva mare. Després les coses van començar a canviar. Els homes es van despertar i es van adonar que havien viscut sense veure la meitat del planeta. He sigut testimoni del moment en què els directius van exclamar: “Mer..! Les dones! Ens n’hem oblidat!” ¿Hi ha una mica de sexisme en això? Sí. ¿Tenim interioritzat el sexisme? Sí. Fins i tot jo. Ho hem de reconèixer i començar a prendre mesures per arreglar-ho. Sembla que ja s’està fent. ¿S’està fent tan de pressa com caldria? ¿Amb prou generositat? No ho sé, però el cert és que s’està fent.

¿Em pot explicar algun exemple d’un moment en què un directiu s’adonés de les idees que tenia sobre les dones?

— Vaig estar en una reunió amb els directius d’un estudi cinematogràfic en què parlaven de la meva pel·lícula; una dona va fer un comentari interessant però un home la va tallar, li va prendre la idea i va fer veure que era seva. Tots els paios parlaven, i pensaves “microagressió, microagressió, microagressió, microagressió”. Aleshores en un moment donat algú va dir: “No entenc per què ens ha de preocupar qui és l’actriu de la pel·lícula” o “No necessito saber què li passa al seu personatge”. Potser em vaig girar i vaig dir: “En realitat, sí que és un problema”. “Per què és un problema, Jodie?” “Perquè heu agafat el personatge més important de la pel·lícula, que casualment és una dona, i heu dit que no té importància, i el motiu és que, com que és una dona, no us importa la seva història”. I deien: “De debò?” Es nota que les coses canvien. Es veu que la gent n’està aprenent.

He tornat a veure el discurs que va pronunciar quan li van donar el Globus d’Or en reconeixement a tota la seva trajectòria. Va ser tan personal que està lluny del seu personatge públic. Per què va decidir fer servir així aquesta plataforma del premi?

— Sí, no vull tornar-ho a discutir. Tinc les meves raons. Quan m’ho pregunten els dic: “Per què no entres a internet, et descarregues el discurs i te’l llegeixes com si estigués escrit en una pàgina impresa? Després podrem parlar de què vaig dir i què volia dir. Estic segura que hi trobaràs un sentit”.

Volia preguntar-li pel final d’aquest discurs. Llegiré el que va dir: “Vull que em vegin, que m’entenguin a fons i no estar tan sola”. Encara està sola?

— Soc una persona solitària i abocada a l’interior amb una professió extravertida i abocada a l’exterior. Crec que mai deixaré de sentir-me sola. És una constant de la meva vida. Tampoc és tan dolent, però. No necessito que em conegui tothom.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright: The New York Times