A vegades es pot tenir la impressió que els okupes són un invent de la premsa, que sovint els presenta com a pacífics utopistes o com a perillosos guerrillers urbans, segons vingui al cas. Després dels enfrontaments viscuts al barri de Sants arran del desallotjament de Can Vies i la posterior campanya de reconstrucció, molts s’han preguntat per l’origen d’aquest moviment, que replanteja l’ús i la propietat dels edificis.

La reivindicació d’un model d’habitatge comunitari ha sigut una de les més antigues de la societat occidental. Paradigma d’aquest ideal, fins no fa pas tant era considerat veritat canònica que les primitives comunitats cristianes eren petites cèl·lules autònomes, en què tots agafaven de la manera més natural el que necessitaven. Aquest il·lustre precedent es va utilitzar en totes les revoltes de pobres i camperols que hi va haver durant l’Edat Mitjana, i que es traduïen en l’ocupació de terres i cases i en la instauració de consells assemblearis de govern. El mateix van fer heretges com els valdesos i una part important de la Reforma protestant, com els anabaptistes. L’ocupació i administració comunitària d’un lloc va ser comuna entre els seguidors de Thomas Müntzer durant la Guerra dels Camperols a Alemanya, els anomenats profetes de Zwickau. I entre els diggers, que al segle XVII van lluitar a la Guerra Civil Anglesa per imposar un ordre social basat en petites comunes agràries. Els principis comunalistes tornen a ressorgir a la Revolució Francesa, amb autors com Morelly o el comte de Saint-Simon. I és present en François-Noël Babeuf i la seva Conspiració dels Iguals, en les societats secretes de Filippo Buonarroti o en el cooperativisme iniciat per Charles Fourier i els seus falansteris.

Totes aquestes utopies van saltar l’Atlàntic i van quallar entre quàquers i mennonites a l’Amèrica del Nord. El cas més conegut és el de les comunitats d’adventistes alemanys, com l’Ephrata Cloister, formada a l’entorn del místic Johann Conrad Beissel, en què homes i dones vivien en edificis monàstics separats. O les comunes rappites del pastor evangèlic luterà alemany George Rapp. L’anomenat moviment rappita va desenvolupar una pròspera economia, primer a la comuna Harmony (Indiana) i a partir del 1824 a Economy (Pensilvània). El moviment va perdre força a causa de les divisions provocades per l’èxit financer d’una part dels seus membres, i per les profecies no complertes del seu mentor espiritual sobre la fi del món.

EXPERIMENTACIÓ A AMÈRICA

Des de l’inici de la seva colonització, el continent americà va ser vist com un camp d’experimentació social. El gal·lès Robert Owen -considerat el pare del cooperativisme-, va comprar New Harmony als rappites i s’hi va establir. La comuna va ser dissolta només cinc anys més tard a causa de les contínues picabaralles per les terres. Una altra utopia trasplantada va ser la famosa Nova Icària del francès Étienne Cabet, que va involucrar molts catalans -com Ignasi Montaldo, Joan Rovira i Narcís Monturiol- en la fundació d’una comunitat socialista. Primer al Poblenou, amb el nom d’Icària. I després com a Nova Icària, constituïda de manera errant per diversos estats nord-americans. L’experiència va resultar una catàstrofe, i tota mena de problemes econòmics van estroncar la iniciativa. Tampoc va reeixir la Brook Farm, fundada pel periodista George Ripley a Massachusetts. Se’l va acusar de promoure la destrucció de la família, i els deutes van fer que el projecte s’ensorrés al cap de quatre anys.

Tanmateix, no totes les comunes van fracassar. Els shakers són l’experiment utòpic més antic dels que encara existeixen als Estats Units. Creats el 1774 per la mística Ann Lee, els seus seguidors viuen en grans cases comunals fetes de fusta pensades per acollir diverses famílies senceres. També van conèixer una gran expansió les comunitats Oneida, fundades pel predicador John Humphrey Noyes amb la voluntat d’abolir la propietat i practicar l’amor lliure. Se’n van obrir moltes, però van patir una crisi fatal quan el fundador en va cedir la direcció al seu fill Theodore Noyes, que va resultar agnòstic. Altres projectes de caire socialista van ser Fountain Grove, fundada el 1875 per Thomas Lake Harris. O la comuna Halcyon, creada per seguidors de la teosofia de Madame Blavatsky. Un socialista cristià famós va ser l’escriptor rus Lev Tolstoi, inspirador del moviment dukhoboris, en el qual tot era comunitari. Un altre exemple serien els quibuts, a Israel.

TRADICIÓ ANARQUISTA CATALANA

L’apropiació col·lectiva de la propietat privada i el plantejament d’una vida comunitària apareixen en el pensament d’autors com Pierre-Joseph Proudhon, Karl Marx o Mikhaïl Bakunin. I en obres literàries com L’any 2000, d’Edward Bellamy, o Notícies d’enlloc,de William Morris. Sovint els actuals okupes es reivindiquen com a anarquistes, seguint una llarga tradició a Catalunya. Entre el 1930 i el 1932 els veïns de molts barris barcelonins es va negar a pagar el lloguer, enfrontant-se a qui els volia desnonar. El cas extrem es donaria a les Cases Barates de Sant Adrià de Besòs i el Verdum. En un reportatge de la revista Estampa publicat l’any 1934 es descriuen unes barriades governades de manera assembleària: “No hi ha alcaldes, policies ni metges, no es paga la llum, el lloguer, ni la contribució”. La comunitat havia declarat il·legals les cases deshabitades, i estava prohibit que cap fos utilitzada com a segona residència. Si els seus habitants la deixaven buida més de tres dies els hi confiscaven. Una línia semblant va ratificar en començar la Guerra Civil el congrés de Saragossa de la CNT, que va defensar el comunisme llibertari.

Durant el segle XX hi va haver dos grans moments per al moviment comunalista. Primer, la dècada del 1930, amb experiències com l’Escola de la Vida de Ralph Borsodi. I segon, els anys seixanta, amb l’esclat dels hippies, que van barrejar intuïtivament el socialisme cristià i el socialisme materialista. Les seves comunes van rebre una atenció mediàtica mai vista, que les va fer expandir-se per tot Occident. Seguien el model d’experiments com Drop City, Tolstoy Farm, Twin Oaks, Fort Hill, The Farm i Hog Farm, creada per membres del moviment Merry Pranksters, que circulaven de manera itinerant amb el famós autobús de l’Acid Test de Ken Kesey. En aquesta mateixa època surt a San Francisco la comunitat contracultural dels new diggers, inspiradors de les Free Stores i les Free Food (botigues i restaurants on tot era gratuït). Aquests moviments van enllaçar amb els primers occupy al Lower East Side de Nova York, a principis dels vuitanta.

A Europa el moviment comunalista va tenir més restriccions per desenvolupar-se. Es considera que va néixer durant la dècada del 1960 a la Gran Bretanya, on els bombardejos de la Segona Guerra Mundial ja havien provocat una primera onada d’ocupacions de cases buides. Allà van prendre el nom de squatters, i aviat van saltar al continent. Alemanya va ser el primer lloc on es van produir ocupacions massives, relacionades amb els moviments d’estudiants pròxims al Maig del 68, amb la gestió del barri de Kreuzberg a Berlín com a ensenya. Allà se’ls va conèixer com besetzers. Ells van estereotipar un model d’ocupació d’habitatge, normalment blocs de pisos on viuen persones amb un projecte comú. Molt semblant va ser el cas d’Holanda, on se’ls va conèixer com a crakers. O el dels països escandinaus, amb la famosa comuna lliure del barri de Christiania a Copenhaguen. Per la seva banda, a Itàlia es va desenvolupar un altre model més polític. Allà va sorgir a partir del moviment Autonomia Operària, que va ocupar fàbriques i barris sencers als anys setanta, i en el qual predominava el concepte de centre social autogestionat. Aquest és el paradigma més habitual a Catalunya, on també s’havia viscut un moviment de comunes d’inspiració hippie. D’aquesta manera arribem a l’any 1986, quan va tenir lloc l’ocupació d’una finca al carrer Cros núm 10 de Sants, considerada sovint com el primer centre social okupa aparegut a casa nostra.