The New York TimesEstic asseguda davant de Pamela Anderson a la taula de la cuina de casa seva, intentant explicar-li una aplicació que tinc al mòbil que fa que t’assemblis a ella. “Com!?”, diu, amb els ulls blaus molt oberts. “Què és això? Com ho pot fer?” Desbloquejo el telèfon per ensenyar-l'hi. Anderson, de 55 anys, es posa les ulleres de llegir i mira amb deteniment la pantalla, que ha transformat la meva cara en una versió de la cara d'Anderson dels anys 90: els cabells despentinats i recollits en un monyo alt, les celles finíssimes i els llavis molt ben perfilats.

Deixa anar un crit. “Això és de bojos!” Quan l’enfoco a ella amb la càmera, s’escapa. “Jo no ho faré. Jo no. M’hi nego!”, diu rient però seriosament alhora. No vol tornar-se a veure en la seva versió dels 20 anys, ni vol reviure aquest període de la seva vida. O, almenys, no deixarà que altres persones l’obliguin a fer-ho.

El món ho va saber l’any passat amb la seva reacció a Pam & Tommy, la sèrie que es pot veure a Disney+ que narra la història de la seva vida i, especialment, del seu matrimoni amb Tommy Lee, bateria del grup Mötley Crüe i pare dels seus fills. Aquesta relació va començar amb un festeig de quatre dies a Cancún, Mèxic, i un casament –en el qual Anderson va portar un biquini– i va acabar amb Lee a la presó per haver-la agredit a ella amb el seu fill acabat de néixer en braços. El matrimoni va començar a ensorrar-se després que un vídeo íntim de la parella fos robat de casa seva a Malibú, Califòrnia, i es fes viral –en la versió dels anys 90 del concepte–. Si vas créixer en una determinada època, sabràs de quin vídeo es tracta. Potser fins i tot l’has vist. Les cintes VHS, embolicades en paper d’estrassa, van arribar fins a les enganxifoses mans de nois adolescents i homes adults de tot el món, amb el qual els seus distribuïdors es van embutxacar 77 milions de dòlars en menys de 12 mesos.

El que potser no sabies –almenys abans de veure Pam & Tommy– és que la cinta va ser robada, i no filtrada per la seva parella amb finalitats publicitàries, i que Anderson i Lee van intentar sense èxit aturar la distribució per la via judicial. Tampoc era un vídeo sexual, almenys no en un principi. Era una gravació casolana de 54 minuts, feta durant els primers mesos de la seva relació, i que només contenia uns 8 minuts de caràcter sexual. Uns distribuïdors de pornografia sense escrúpols el van muntar i el van convertir a ell en un déu del sexe i a ella en objecte de bromes.

“La gent encara vol fer diners amb això?”

La intenció de Pam & Tommy era aclarir aquesta història i mostrar el que passa quan milions de persones accedeixen a la intimitat de la sex symbol més famosa del món. Tanmateix, Anderson no va voler prestar-s'hi i es va negar a veure la sèrie. Quan Lily James, l’actriu protagonista, es va posar en contacte amb ella després d’acceptar el paper i li va preguntar si podrien parlar –en una carta escrita a mà li va dir que l’única cosa que volia era homenatjar-la–, Anderson va dir que no. A la bústia del seu correu electrònic encara hi deu haver la còpia escanejada de la carta, sense llegir.

Per a Anderson, la sèrie Pam & Tommy era una manera més de seguir explotant la seva història, només que aquesta vegada anava embolicada amb una espècie de promesa de salvació. “Ja va ser prou dolorós la primera vegada”, em diu Anderson, que fa una pausa per treure una safata de verdures del forn. Sembla una figura etèria, tota vestida de blanc, amb la cara sense maquillar i amb sandàlies. “És una d’aquelles coses que dius. «De veritat? La gent encara vol fer diners amb això?»”.

És difícil exagerar la influència d’Anderson en una època concreta de la cultura, que és casualment en la qual jo vaig créixer. Ella era la sublimació de les fantasies masculines heterosexuals: la veïna del costat d’una petita localitat del Canadà transformada en pura eròtica nord-americana.

Ja era model de Playboy quan va ajudar que Los vigilantes de la playa, que havia estat cancel·lada un cop, es convertís en la sèrie més vista del món: la imatge del somni californià, una noia rossa platí i d’ulls blaus corrent a càmera lenta enfundada en un banyador vermell, es va exportar a més de 140 països.

Tres dècades després, els cirurgians plàstics segueixen dient que va ser Anderson la que va marcar el començament d’una era que els va fer rics. Va ser la precursora de Girls Gone Wild –una distribuidora de pornografia dels 90–, de les noies que mostraven els abdominals i feien veus sexis i infantils com Paris Hilton i Britney Spears, i de tot un sector de la cultura que semblava defensar la cosificació com a forma d’empoderament, sempre que poguessis convèncer-te que eres tu qui controlava. Tanmateix, dir que Anderson va ser cosificada és quedar-se gairebé curts respecte a la manera com va ser tractada. Repassar els innombrables articles escrits sobre Anderson al llarg dels anys és esbrinar que “les mirades, com sempre, anaven cap a ella” quan entrava en alguna banda. Que moltes de les paraules que feien servir per adjectivar-la “comencen amb la lletra erra: rotunda, rossa, resplendent” i que un dia que una revista per a dones la va entrevistar “les pigues li ressaltaven més que els pits”.

L’impacte cultural

Però si es vol entendre de veritat l’impacte cultural d’Anderson, només cal que intentis explicar a la gent que estàs escrivint un article sobre ella. Les dones diuen coses com “vaig passar molta gana intentant assemblar-m'hi”, mentre que els homes suggereixen: “Hauria de fer-se una selfie sense sostenidors” o pregunten “¿Segur que no necessita un ajudant?” Durant anys, Anderson deia a les entrevistes que creia "que la novetat ja devia haver passat, però no”. Anderson converteix homes adults en la versió adolescent d’ells mateixos.

I després hi ha, per descomptat, la cinta de vídeo. Aquella cinta que va ajudar a normalitzar la pornografia en línia i fins i tot va popularitzar l’ús d’internet. Va ser la precursora dels vídeos sexuals de celebrities tal com els coneixem avui dia i va acabar contribuint a la promulgació de les lleis sobre protecció de la intimitat i contra la pornovenjança que avui posarien més difícil la seva distribució. Tot això va fer que Anderson semblés una candidata perfecta per a la mena de relat que emmarca d’una altra manera el que oferia Pam & Tommy: el que estem oferint a tot tipus de dones avui en dia, quan posem la mirada sobre les tragèdies de les seves vides amb ulls nous, més tolerants. I, tot i així, ¿no és una mica condescendent aquesta idea que una sèrie de televisió hagi de llançar-se a corregir per a aquestes dones el registre col·lectiu de la nostra cultura? Com a mínim, és comprometedor. “Sí, segurament soc un cas d’estudi per a qualsevol feminista”, admet Anderson, que també es considera feminista, per cert. Però no està morta. ¿No és una mica estrany que siguin els altres els que reexaminen la seva història quan ella encara és aquí?

“Simplement ho vaig bloquejar”

En els últims anys, Anderson ha estat fet el seu propi autoexamen. Va vendre la casa que tenia a Malibú durant la pandèmia i se'n va anar a viure al seu poble natal, a l’illa de Vancouver, a una casa que li va comprar la seva àvia fa dues dècades. Amb l’excepció d’una breu relació que va mantenir amb un treballador de la construcció que va estar treballant a casa seva (això es pot llegir als tabloides), és el període més llarg que ha passat sola, diu. Va ser aquí, en una casa modesta al costat de casa els seus pares —se’ls va endur amb ella a la finca l’any passat—, amb els seus tres gossos vagant pel jardí, on comença a escriure la història de la seva vida. "Vols fer una cosa incòmoda? –em va dir Anderson bromejant la primera vegada que la ens vam veure– Escriu un llibre sobre la teva vida i després porta els teus pares a viure a costat teu".

Al principi va pensar en publicar fragments del que escrivia a la seva pàgina web, un lloc del qual, per cert, no va recuperar el control fins fa poc, després d’haver estat utilitzada per impostors durant anys per vendre productes falsos i Viagra barata. Després se li va ocórrer deixar tota la història escrita per als seus fills, el Brandon i el Dylan Lee, que ja són adults i viuen a Los Angeles. Però al final, animada pel seu fill gran, el Brandon (“Jo treballo per a ell”, bromeja Anderson), va decidir publicar-lo seriosament com a llibre de memòries. Acaba de sortir a la venda en anglès, i s'acaba d'estrenar el documental de Netflix Pamela Anderson: una historia de amor, coproduït també per Brandon, com a complement visual.

El llibre és una barreja de narrativa i poesia (sí, Pamela Anderson escriu poesia), una cronologia de la seva vida “de principi a fi, del primer que recordo a l’últim”) que espera que serveixi, si no exactament com un aclariment dels fets (una expressió que no li agrada fer servir), sinó per explicar-se ella mateixa al món que durant molt temps va creure que l’entenia.

Una vida difícil

Si vas créixer pensant que Anderson havia tingut una infància tan lluminosa com els seus cabells, t’equivoques. Va créixer en la pobresa, amb un pare violent que es va estovar quan es va fer gran, diu, i amb una mare que va intentar deixar-lo més d’una vegada però que sempre tornava. La seva infància va ser a vegades “insuportable”, escriu, esquitxada pels abusos. Escriu que la seva cangur s’ultrapassava amb ella, fins que al final li va plantar cara i li va desitjar la mort –va saber al cap d'un temps que la jove havia mort en un accident de cotxe–. No ho va explicar als seus pares, diu, perquè llavors haurien sabut “que l’havia matat jo amb la meva màgia mental”. La seva primera experiència heterosexual, quan ella tenia uns 13 anys, va ser amb un home deu anys més gran que ella i que va acabar en una violació. Va tenir un nòvio a l'institut que una vegada, d'una puntada de peu, la va fer caure d’un cotxe en marxa, i un altre que va permetre que els seus amics l'agredissin al seient del darrere. “No ho vaig explicar a ningú. Simplement ho vaig bloquejar”.

Anderson tenia poc més de vint anys quan va ser descoberta en un partit de l’equip de futbol americà del poble: la pantalla gegant de l’estadi va captar una jove morena que portava una samarreta de la cervesa Labatt, i l’empresa la va contractar de seguida com a imatge de la marca. Playboy va trigar poc a trucar; volia fer-li una sessió de fotos a Los Angeles, i com més aviat millor. Va decidir fer-ho, en part, per portar la contrària al seu nòvio de llavors, que l'hi havia volgut prohibir. (Aquell mateix home, escriu, li havia dit una vegada que era “massa sexual per confiar-hi” quan el que tenia una aventura era ell). Va vomitar a la primera sessió de fotos, després que una maquilladora li toqués el pit. “No podia creure que una dona em toqués d'aquesta manera, simplement”, escriu. Després protagonitzaria més portades de Playboy que qualsevol altra dona a la història de la revista, inclosa la del seu últim número amb nus, publicat el 2015, en què no portava més que un collaret d’or amb la paraula sexe.

Que Pamela Anderson, una criatura hipersexualitzada, fos víctima d’abusos sexuals no és una mera coincidència, per descomptat. Diu que aprendre a veure’s a si mateixa com una dona sexual li ha servit per recuperar un cert control. “Vaig ser jo qui va voler fer-ho”, confessa sobre la decisió de fer-se aquelles fotos despullada. Però allò també “va donar peu que algunes persones, per desgràcia, em tractessin sense respecte”. Anderson va aprofitar Playboy per aconseguir alguns papers secundaris, però va ser el seu paper com a socorrista C. J. Parker a Los vigilantes de la playa el que va deixar empremta de debò a la memòria cultural. Los vigilantes de la playa va ser una de les sèries més venudes de la història, i molts dels seus contractes internacionals incloïen “clàusules Pamela” per assegurar que ella hi aparegués, escriu. Poc després van arribar els productes: la Barbie o la Pammy-Cola. La seva cara i el seu cos van aparèixer en cromos, targetes telefòniques de prepagament, adhesius i matalassos inflables. “Molta gent m’ha dit «Tant de bo pogués posar-te en una ampolla i vendre’t»”, em diu. “No soc un objecte”.

Fins i tot abans del vídeo sexual, “Pamela Anderson” era un dels termes més buscats a Internet. L’any 2000, va ser qualificada d’"estrella més descarregada” de tots els temps al Llibre Guinness dels Rècords. Anderson va guanyar molt pocs diners amb aquests productes derivats, esclar. A l’època en la qual va negociar el seu contracte amb Los vigilantes de la playa no tenia ni agent ni gestor; gairebé no havia sentit a parlar de coses com la “redifusió” o els “drets de marxandatge”, i encara menys sabia negociar-los. “Jo era una noia del Canadà que arriba i es posa a córrer per la platja. Com podies pensar que allò donaria diners?” Amb vídeo sexual o sense, no hi va haver gaires variacions a la marca Pamela Anderson des de llavors.

Però també va participar en el joc, almenys fins a cert punt: es va despullar al Saturday Night Live per superar el pànic escènic; va posar per a PETA, una organització de defensa dels drets dels animals, amb les parts del cos rotulades com si fossin trossos de carn; va encarnar el personatge protagonista de Stripperella, la sèrie de dibuixos animats creada pel llegendari Stan Lee, de Marvel, sobre una superheroïna que podia tallar vidre amb els mugrons. (Ell volia que el personatge estigués despullat. Anderson s’hi va negar.) “Els meus pits tenen la seva pròpia carrera. Jo només m’hi vaig adaptant”, va dir una vegada bromejant a Esquire.

Sense cap mena de dubte, hi ha coses que voldria haver fet d’una altra manera: els pits (implantats, després reduïts i després reimplantats, un “cercle viciós”, escriu), els matrimonis (uns quants, amb homes que semblaven “anar cada vegada a pitjor”, diu), decisions professionals dolentes (programes de teleporqueria) i unes dolentíssimes decisions financeres (inclosa un enorme deute fiscal) que van conduir a unes decisions professionals encara pitjors (la participació al programa Dancing With the Stars). Però això no és el mateix que penedir-se. “Suposo que tot això de ser un sex symbol és part del concepte que la gent té de mi. I no és res que ara vulgui canviar”, diu. És només que si algú ha d’explicar la història de la vida de Pamela Anderson el 2023 és ella.

Ideal inabastable

Hi havia una expectativa amb les dones que es guanyaven la vida amb la seva bellesa a la dècada dels 90 i és que quan parlàvem dels seus cossos ens riguessin les gràcies. Esperàvem que encarnessin la perfecció, però no els perdonàvem haver-se convertit en un ideal inabastable. Esperàvem que tinguessin unes aspiracions més elevades, però responíem amb una ganyota a qualsevol insinuació que demostrava que efectivament en tenien.

Anderson, la majoria de vegades ho feia sense cap esforç: se sentia agraïda per la sort, feliç per l'oportunitat, superada per l'èxit encara que no tingués l'oportunitat de "mostrar realment de què era capaç", diu. Per ara tenim una altra expectativa amb aquestes mateixes dones: si són d'aquelles a les quals vam tractar malament els oferim redenció a canvi de reviure-ho tot públicament. Però Pamela Anderson això no ho vol.

Anderson explica la seva història, sí, i aquesta història pot confirmar moltes de les coses que la gent va presuposar d'ella. Però en els anys que han passat des que va aparàixer el vídeo sexual s'ha mantingut sencera. Ha criat dos fills, que són els seus dos grans defensors. Ha disenyat complements vegans, ha publicat una sèrie de novel·les, ha coescrit un llibre de consells sobre relacions de parella, ha produït un documental sobre la carn, ha posat en marxa una fundació i s'ha convertit en una espècie de musa artística.

L'any passat va debutar a Broadway amb Chicago i la seva actuació va ser, sorprenentment, ben rebuda. Però això és el que passa amb el clixé de les rosses tontes, diu Anderson: "Només puc sorprendre la gent gratament".

A vegades ens oblidem que les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos ens afecten tant com els nostres actes. No es tracta només del que ens ha passat, es tracta del paper que pensem que hem tingut. És la diferència entre posar per a Playboy i sortir en un vídeo sexual robat. Per això, sentir com altres expliquen la teva història et pot provocar nàusees, i en canvi explicar-la tu mateixa, amb les teves paraules, pot semblar una qüestió de supervivència.

En el tràiler de Pamela Anderson: Una historia de amor, Anderson i el seu fill Brandon expliquen a través d'una sèrie de videoclips com la van explotar, com va perdre el control de la seva imatge i va haver de crear una carrera a partir dels bocins que van quedar. "No soc una damisel·la amb problemes", diu Anderson. El seu to, com sempre, és lleuger i encantador, però el missatge és clar: vau passar anys mirant-me embadalits, babejant, reduint-me a un acudit, i ara no us atreviu a sentir-vos bé amb vosaltres mateixos per rescatar-me.

Copyright The New York Times