Pandèmies i responsabilitats polítiques

1885: L’ÚLTIMA GRAN PANDÈMIA DE CÒLERA

L es onades pandèmiques de còlera del segle XIX van ser extremadament greus a tot Europa, fins a esdevenir el més perillós flagell per a les classes populars, sempre les més afectades. El còlera era, amb diferència, la pitjor de les moltes malalties infeccioses existents, molt més que el tifus o la febre groga, perquè provocava una mortalitat molt alta, per sobre del 30% dels afectats. L’última gran pandèmia de còlera va arribar a Espanya a començaments de l’any 1885 i va afectar unes 450.000 persones, de les quals van morir un 35%, unes 150.000. Un any abans, el juny de 1884, ja es tenia notícia que hi havia còlera al sud de França, a la zona de Toló i Marsella, i per això es van començar a prendre algunes mesures preventives al port de Barcelona, com ara el control dels vaixells que venien de França.

Pel maig de 1885, tot i que hi havia notícies de casos de còlera al País Valencià i Múrcia, el govern que presidia el conservador Antonio Cánovas del Castillo no es va decidir a proclamar l’existència de l’epidèmia perquè la poderosa Unión Mercantil de Madrid, la corporació patronal més important de la ciutat, negava que hi hagués perill i es resistia a acceptar l’adopció de mesures preventives durant les festes de Sant Isidre. El líder de l’oposició, el liberal Práxedes Mateo Sagasta, va aprofitar el tema per atacar el govern Cánovas, i va dir taxativament que no hi havia cap perill de còlera a Madrid. La Unión Mercantil fins i tot va forçar una vaga de botiguers a Madrid en contra del govern Cánovas perquè el 22 juny havia publicat una reial ordre de declaració del còlera a tot Espanya. El ministre de la Governació, Francisco Romero Robledo, que va dictar llavors mesures sanitàries sobre l’aïllament dels afectats, que no van ser gaire seguides i que servien de ben poc, va presentar la dimissió i va ser substituït per Fernández Villaverde.

A Barcelona, el còlera va aparèixer al juliol i el 3 agost es va crear la Junta d’Auxilis Municipal, integrada per totes les autoritats -alcalde, bisbe, governador civil, presidents d’entitats, etc.- però sense la presència de cap metge. En aquells moments l’epidèmia ja s’havia estès per tot Catalunya i la gent més benestant marxava fora de les ciutats mentre la Guàrdia Civil i l’exèrcit dificultaven que les classes populars sortissin dels seus barris.

Els serveis sanitaris municipals de Barcelona van ordenar l’aïllament de les cases on hi havia malalts de còlera i van habilitar provisionalment un hospital per als afectats a Hostafrancs, al lloc anomenat la Vinyeta. Davant el creixent nombre de malalts també es va habilitar l’Hospital del Sagrat Cor, alguns edificis de l’Eixample i la nova Casa de Maternitat de les Corts, encara a mig construir. Ja al mes d’agost el nombre d’internats en aquests hospitals superava els 3.000. La Junta d’Auxilis Municipal es va dedicar bàsicament a organitzar pregàries i processons i a obrir una subscripció pública per recollir diners per atendre les necessitats de les classes treballadores, molt afectades pel tancament de les fàbriques, dels tallers i dels comerços. Es van crear juntes de districte i de barri per distribuir queviures i es van organitzar cuines econòmiques municipals en diferents zones de la ciutat per repartir menjar entre els més necessitats.

Ara bé, el dia 13 d’agost de 1885 es va produir el famós incident de l’ocupació de les illes Carolines, unes colònies espanyoles del Pacífic, per la marina alemanya. Des de llavors, la majoria de la premsa espanyola va deixar d’informar del còlera i només parlava d’aquest incident amb vehemència i feia crides a participar en les manifestacions patriòtiques de protesta. La convocada a Madrid per la Unión Mercantil va provocar un greu incident diplomàtic, ja que es va intentar assaltar l’ambaixada alemanya. La premsa de Barcelona també es va omplir d’al·locucions patriòtiques i de crides a manifestar-se en protesta. Tot això va servir per ocultar l’existència de l’epidèmia, dels efectes de la qual es va deixar d’informar.

A Madrid el 14 octubre es va celebrar un tedèum per donar gràcies per la desaparició del còlera a Espanya, quan encara n’hi havia brots a Sant Boi de Llobregat. A Barcelona, fins al 30 d’octubre no es va declarar oficialment la fi de l’epidèmia i es va ordenar el tancament de l’hospital de la Vinyeta. L’1 de novembre es va celebrar un tedèum a la catedral per l’ànima dels morts. Dies després, el 25 novembre, va morir el rei Alfons XII. Aquest fet i la crisi política consegüent, amb el famós Pacte del Pardo entre Cánovas i Sagasta, va fer que l’epidèmia desaparegués de la premsa.

El País Valencià va ser la zona més afectada d’Espanya per aquesta pandèmia: 75.750 casos que van provocar la mort de 33.681 persones, el 45% dels afectats. A Catalunya la incidència va ser més petita: 20.677 casos amb 7.303 víctimes, un 35% dels afectats. A la ciutat de Barcelona, que tenia uns 345.000 habitants, unes 4.000 persones van emmalaltir del còlera, i en van morir, segons l’Ajuntament, 1.366, el 34%. Hi havia, però, una apreciable diferència per sexes, ja que dos terços de les víctimes eren dones. Respecte a l’edat dels morts, la majoria, un 55%, eren joves i adults que tenien entre 13 i 40 anys.

A més, s’observen grans diferències no sols per sexe i edat, sinó també pel barri on residien les víctimes, una mostra evident de la creixent segregació socioeconòmica. Els barris populars, insalubres i de gran densitat de població, com la Barceloneta, Hostafrancs i l’Hospital al Raval, on predominaven els habitatges petits i poc higiènics i es feia un gran ús d’aigua de pous, va ser on hi va haver més casos de còlera i on la mortalitat va ser més alta, un 50%. En canvi, als barris benestants, com el de la Concepció, a la dreta de l’Eixample, la incidència va ser menor i la mortalitat molt inferior, només el 20% dels infectats. El còlera esdevenia un clar indicador de les grans diferències socials i dels dèficits higiènics i sanitaris existents en ciutats com Barcelona.

LA MAL ANOMENADA ‘GRIP ESPANYOLA’ (1918-1920)

Aquesta va ser una pandèmia mundial iniciada als Estats Units i transportada a l’Europa en guerra pels soldats nord-americans a començaments de l’any 1918. Com que resultava que llavors Espanya era un dels pocs països on es va informar de l’existència d’aquesta malaltia, perquè la censura militar prohibia parlar-ne als països bel·ligerants, se li va atorgar erròniament el qualificatiu d’ espanyola creient que era aquí on s’hauria iniciat.

A Espanya sembla que la grip va arribar transportada pels soldats portuguesos que tornaven en tren al seu país amb permís. Ho indica el fet que la localitat castellana de Medina del Campo, el principal lloc de transbord de tren dels soldats portuguesos, va ser la localitat espanyola més afectada per la grip: un 80% de la seva població la va patir. La primera onada de grip, que va afectar sobretot Madrid i les dues Castelles, va tenir lloc els mesos d’abril, maig i juny del 1918. Es va estendre molt a Madrid perquè les autoritats es van negar a prohibir les festes de Sant Isidre i a tancar els centres escolars i els mercats. Es calcula que es va contaminar més del 40% de la població i que van morir, només a Madrid, unes 10.000 persones en tres mesos. Els pocs hospitals existents van quedar col·lapsats per la gran capacitat de contagi de la malaltia i pel desconeixement mèdic sobre com tractar-la, però la majoria de les defuncions van ser als domicilis particulars.

La segona onada va tenir lloc durant la tardor-hivern de 1918-1919. La grip es va escampar per tot Espanya i va afectar Catalunya durament. Ara bé, com que llavors ja hi havia censura de premsa a Espanya, perquè el govern Maura havia declarat l’estat de guerra, la informació que es va donar de l’epidèmia va ser molt escassa i sempre controlada. La tercera onada de grip va tenir lloc l’hivern de 1919-1920 i va ser la més lleu. Els estudis demogràfics més seriosos xifren la població afectada en un mínim de 8 milions de persones, el 40% de la població espanyola, i les víctimes en unes 260.000 en el període 1918-1920. Aquesta grip va provocar una espectacular caiguda de l’esperança de vida a Espanya: l’any 1916 era de 44anys i va baixar a 30 anys el 1918. La grip va afectar sobretot zones urbanes, les ciutats més grans, on hi havia més possibilitats de contagi. El rebrot del 1920 va provocar unes 20.000 morts i va afectar especialment als nens d’1 a 4 anys. Per sexes, a diferència del que va passar amb el còlera, la proporció de les víctimes de la grip va ser similar.

S’ha parlat molt poc que quan va produir-se l’epidèmia manava a Espanya el govern nacional presidit per Antonio Maura, constituït el 21 de març de 1918, dins del qual Francesc Cambó era el ministre de Foment. Val a dir que les directives donades pel govern, bàsicament pel ministre de la Governació, José García Prieto, van ser tardanes, i només van consistir en prohibicions i tancaments de centres de reunió i consells molt poc efectius.

El feble García Prieto no va gosar prohibir les festes de Sant Isidre a Madrid. Sembla mentida, però en aquells moments la majoria de la premsa donava més importància a la greu carestia de la vida, que provocava vagues i motins populars, que no pas a la grip. Durant els mesos d’agost i setembre del 1918 es van produir avalots populars a Galícia, Extremadura, València, Navarra i Andalusia, i el govern ho va aprofitar per declarar l’estat de guerra a tot Espanya. Això suposava imposar una dura censura de premsa i controlar, per tant, les informacions sobre l’abast de la pandèmia. Va ser també llavors, el 31 d’agost, quan es va crear un nou ministeri, el de Proveïments, per lluitar contra la carestia de la vida, del qual va ser nomenat titular el catalanista Joan Ventosa i Calvell.

La grip es va generalitzar tant que va afectar el mateix Alfons XIII, a finals de setembre i inicis d’octubre del 1918, quan el monarca era a Sant Sebastià. La seva malaltia va coincidir amb la primera crisi del govern nacional, amb la dimissió de Santiago Alba, que va haver de retardar-se uns dies a causa de l’estat de salut del monarca. A poc a poc els greus efectes de la grip van deixar de ser notícia a la premsa espanyola, i molt més davant de tot el que significava informar a bastament de la fi de la Gran Guerra (11 de novembre), de la campanya autonomista catalana (desembre), amb la presentació a les Corts del primer projecte d’Estatut d’Autonomia (gener del 1919), i després amb l’inici de la vaga de la Canadenca (21 de febrer del 1919).

Es calcula que la grip va afectar a Catalunya unes 800.000 persones i que va provocar entre 25.000 i 30.000 morts. Només a la província de Barcelona, l’any 1918 l’increment de les defuncions va ser d’un 60% respecte als anys anteriors, i es calcula que la grip va causar unes 12.000 víctimes. A la ciutat de Barcelona el pitjor moment va ser a començaments del mes d’octubre de 1918, quan es van registrar més de 350 defuncions diàries a causa de la pandèmia. Davant el desbordament dels serveis funeraris municipals es va crear una brigada especial de recollida de cadàvers a les cases -dos terços de les morts van ser domiciliàries-, es va habilitar un gran dipòsit de taüts a la carretera de Can Tunis i d’allà en camions es portaven al Cementiri Nou de Montjuïc, on es van reforçar els equips d’enterradors.

Només els ajuntaments, perquè estaven en la primera línia del combat contra la grip, van dictar mesures profilàctiques que es van considerar efectives. De tota manera, algunes de les recomanacions que llavors es van donar avui ens poden semblar pintoresques, com ara la que va fer l’alcalde de Sabadell, el 8 d’octubre del 1918, quan dins d’una llarga llista de remeis per “prevenir la grippe ” aconsellava “prendre aigua de farigola i d’eucaliptus” i, “en el cas de tenir febre, fer-se fregues amb esperit d’espígol”. Tradicionals remeis casolans que reflectien lamentablement els limitats coneixements mèdics que es tenien.

SALUT PÚBLICA, METGES I POLÍTICS

La gran mortalitat d’aquestes pandèmies és una clara mostra que durant tot el segle XIX i bona part del segle XX el nivell de vida i de salut dels espanyols era molt inferior al dels països veïns, i força similar al dels Balcans, com ho evidencia la mortalitat infantil altíssima: l’any 1860 l’esperança de vida a Espanya era de només 29 anys i un 43% dels nens morien abans d’arribar als 4 anys. El 1900 la situació havia millorat molt poc: l’esperança de vida encara era de 35 anys i morien un de cada tres nens abans dels 4 anys.

L’Anuari Estadístic Municipal de Barcelona de l’any 1905 recull un estudi molt complet sobre les defuncions provocades per malalties epidèmiques (tifus, verola, xarampió, escarlatina, diftèria, grip, còlera, etc.) a les 50 ciutats més grans del món. Doncs bé, Barcelona era la primera de totes en mortalitat per xarampió; per verola era la segona, després de Rio de Janeiro; i per febre tifoide també era la segona, només superada per Sant Petersburg. Un informe del Cos Mèdic Municipal barceloní sostenia que, sense gaire esforç de les autoritats, només fent un bon tractament de les aigües i adoptant unes quantes mesures higièniques, la mortalitat infantil a la ciutat es podria reduir un 50%.

Quines eren les causes d’aquesta terrible panoràmica? Certament hi havia tota una sèrie de factors condicionants: en primer lloc, la limitació dels coneixements científics que es tenia sobre les malalties més greus. I també les males condicions de vida sobretot als barris populars de les grans ciutats. Però en el cas espanyol cal afegir-hi, a més, els pocs recursos materials i humans que es dedicaven a la salut i la higiene públiques, que reduïen la capacitat de combatre les malalties i propiciaven uns índexs de morbiditat i de mortalitat superiors als dels països veïns. Això era en bona part el resultat del fet que els governs liberals no consideressin la salut dels ciutadans una prioritat política.

A finals del segle XIX Espanya tenia un sistema sanitari reduït i ineficaç a causa de la migradesa dels mitjans públics que s’hi dedicaven i de la reduïda i atomitzada estructura hospitalària, on predominaven instal·lacions clarament obsoletes. L’escassa cobertura pública es devia, en gran part, a la prioritat que es donava a l’atenció basada en la simple beneficència. La llei de beneficència, del 20 de juny del 1849, repartia la responsabilitat de l’atenció sanitària entre l’Estat, les diputacions i els municipis, però sobretot entre aquests dos últims, que eren les instàncies administratives menys dotades econòmicament. La llei orgànica de sanitat, del desembre del 1855, prioritzava molt més la beneficència mèdica, basada en l’atenció domiciliària, que no pas l’hospitalària. Els arguments per justificar-ho eren clars: l’atenció domiciliària era més barata i evitava haver de construir hospitals públics. Així, l’assistència mèdica i hospitalària gratuïta va estar vedada a la gran majoria de la població assalariada pràcticament fins a la segona meitat del segle XX.

L’any 1900 a Catalunya no existia cap hospital realment modern, ni públic ni privat. Només hi havia el vell Hospital de la Santa Creu, que acollia la Facultat de Medicina de la Universitat, i més d’una dotzena de petits establiments benèfics privats, la majoria de l’Església, com el de Sant Joan de Déu i el del Sagrat Cor. L’Hospital Clínic estava en construcció des de feia 30 anys i no seria inaugurat fins a l’any 1906. I el de Sant Pau, un modern hospital amb un sistema de pavellons especialitzats i de túnels subterranis, no entraria en funcionament fins al 1912. Feia dècades que metges, higienistes i alguns tècnics municipals, com Pere Garcia Fària, denunciaven les males condicions de vida, sobretot a les grans ciutats, a causa del deficient sistema de sanejament, la insuficient xarxa de clavegueram, la mala qualitat de les aigües i el precari sistema de recollida i destrucció de les escombraries.

L’impacte del còlera del 1885 va fer reaccionar l’Ajuntament de Barcelona, que dos anys després, el 1887, va crear el Laboratori Microbiològic Municipal, un centre avalat per Louis Pasteur que serà el primer institut de recerca d’Espanya dedicat a l’anàlisi microbiològica dels aliments, de les aigües i dels aires, i d’experimentació de tota mena de vacunes. La convicció que el microbi que provocava la malaltia es podia detectar i, per tant, atacar o prevenir, va significar l’inici del predomini a Catalunya de la medicina de laboratori enfront de la purament especulativa. Aquest gir va ser fonamental perquè va aconseguir imposar les noves teràpies d’immunització, que limitarien molt l’abast de les malalties infeccioses i transmissibles gràcies al descobriment de més vacunes, de les sulfamides, de la teràpia intravenosa i, finalment, dels antibiòtics.

També va ser una reacció al terrible còlera del 1885 la creació a Barcelona de l’Institut d’Higiene Urbana Municipal, del Servei Municipal de Desinfecció, del Cos Mèdic Municipal i del Servei d’Assistència Mèdica Domiciliaria, i la promulgació, el 1891, de les noves ordenances municipals sobre safarejos, urinaris i vàters públics. Era l’inici de la modernització del sanejament urbà.

Aquestes iniciatives municipals cal contraposar-les a l’actitud passiva dels governs de Madrid. El còlera del 1885 ben aviat va deixar de ser un tema de rellevància política. Mai es va fer un debat parlamentari sobre el que havia significat aquella epidèmia, ni es va fer cap balanç sobre les víctimes. Tampoc ningú va demanar responsabilitats a Cánovas, ni a l’incompetent Romero Robledo, que havia prohibit passar per la frontera les mostres de vaccí de còlera que portava de França el doctor Jaume Ferran Clua. Però com que Ferran va aconseguir amagar un tub, va poder fer una vacunació massiva a València -més 50.000 persones- amb gran èxit, tot i que finalment les autoritats li van prohibir continuar vacunant. D’aquest significatiu incident se n’ha parlat molt últimament. No s’ha dit, però, que poc després, el 10 de setembre del 1885, el doctor Ferran va arribar a Barcelona i de seguida va iniciar a Sants una nova campanya d’inoculacions anticolèriques que també van donar un bon resultat.

¿I què podem dir de la total passivitat política després de la grip de 1918-1920? Malgrat que aquella pandèmia va provocar a Espanya la mortalitat més gran del segle XX -amb la Guerra Civil-, tampoc va comportar cap debat parlamentari, ni es va qüestionar l’actuació del govern, ni tampoc hi va haver cap exigència de responsabilitats sobre el lamentable estat de la sanitat pública. I, cosa encara més greu, aquella pandèmia, de fet, va desaparèixer de la memòria oficial. És realment sorprenent però cap historiador ha donat importància a aquella desastrosa grip i molts llibres d’història ni tan sols en parlen. Tampoc s’esmenta a les memòries dels polítics que llavors tenien responsabilitats de govern: no apareix als records de Cambó, ni als del comte de Romanones, de Juan de la Cierva o de Santiago Alba, etc. Penso que la raó d’aquest oblit és ben clara: parlar d’aquell desastre hauria significat haver de donar compte de la nefasta actuació d’aquell govern, de la seva total incompetència a l’hora d’afrontar la situació i, sobretot, explicar per què Espanya tenia un sistema sanitari tan deficient i reconèixer que el règim de la Restauració no considerava important la defensa de la salut dels espanyols. Cap a l’any 1907 la despesa pública en sanitat a Espanya era ridícula: uns 18 milions de pessetes. Compareu-los, sisplau, amb el pressupost que tenia el ministeri de Guerra, uns 170 milions, o amb els 35 milions dedicats a “culto y clero ”. No cal dir res més. 