BarcelonaEn les parelles, els dos universos s’entrellacen. Dos mons que conflueixen i que, amb les desavinences pròpies de la relació, es posen en joc cada dia. Quan, a més, els membres tenen la mateixa professió, què passa amb aquesta fusió d’amor i feina? Sovint aflora la comprensió perquè entenen les particularitats de la feina de l’altre, que és la mateixa. La passió que senten per la feina és molt similar, cosa que reforça encara més aquesta unió. Però un excés de coses positives també pot ser contraproduent. Portar-se la feina a casa o parlar sempre del mateix poden entrebancar el vincle. Si, a més, els dos membres treballen junts al mateix espai o en el mateix projecte, és vital buscar moments personals perquè la relació respiri. En la pitjor de les situacions, pot sorgir una certa competència, enveja o rivalitat per l’altre. Quan s’arriba a aquest punt, malauradament, el final estarà ben a prop. Però, en el millor dels casos, entre les parelles, abans que la feina, sempre hi ha l’amor: aquest batec que ho venç tot. Ubi concordia, ibi victoria: on hi ha unitat, hi ha victòria. Parlem amb sis parelles sobre com és el fet de conviure (i estimar) una persona que té la mateixa professió.

Sílvia Munt i Ramon Madaula, actors

Veritats d’amor en l’espai de creació

Sílvia Munt i Ramon Madaula es coneixien de vista perquè havien coincidit en alguns actes. Munt volia ser ballarina de dansa clàssica i va estudiar la carrera al Royal Ballet de Londres fins que l’escriptora Mercè Rodoreda la va escollir per ser la Colometa a La plaça del Diamant. L’any 1991, un director de teatre va contactar amb ella, que ja era coneguda, perquè fos la protagonista de la seva obra juntament amb l’actor Ramon Madaula, que en aquell moment ja es dedicava al teatre des de feia anys. Els dos es van trobar en una cafeteria per parlar-ne i es van donar els telèfons per acabar de concretar si agafaven el projecte. A la mateixa tarda, es va produir la trucada de confirmació i, en efecte: a cap dels dos li encaixava la proposta. No els feia el pes, però aquella trobada va suposar l’inici de la seva relació. “Ens trobàvem i estàvem bé junts. Aleshores, ja hi havia complicitat”, detalla Madaula.

Comparteixen professió i, sobretot, el que anomenen “espai de creació”. Munt, a part d’actriu, és directora de cinema i Madaula –que va estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i va començar a treballar en la professió el 1982–, a part d'actor, també elabora guions. A casa, l'un i altre es llegeixen els textos. “Dedicant-nos al mateix és més fàcil comprendre’ns”, afirma Munt, de 67 anys. “Ens donem suport. Hi ha èpoques en què ens tornem monotemàtics. Un arriba a estar com obsessiu parlant del mateix i l’altra persona et dona el coixí que necessites. T’entén”, subratlla ella. Madaula, de 62 anys, afegeix que, a més, “tens el convenciment que l’altra persona t’acabarà dient la veritat i te la dirà amb amor sense destruir-te”. Es parlen des d’aquesta mirada: “És important dir la paraula justa perquè en el procés de creació, rodatge o estrenes un està molt sensible”, admeten. Parlen, debaten, proposen i, a vegades, de tant donar-hi voltes alguna de les seves tres filles surt a preguntar-los si cal bolcar-se tant en la feina. “Però aquesta feina –recalca Munt– o te la prens així o no la pots fer”.

Tot i que han treballat junts en diversos projectes, prefereixen no fer-ho. “No ho forcem mai, perquè si és sovint desgasta la parella”, concreta ella. Munt s’ha convertit per a Madaula en “el punt de mira de totes les coses”. “És més que una parella. A la família és el nostre puntal”, assegura l’actor, que es troba immers en un espectacle. A ella, Madaula li aporta racionalitat. “M’estabilitza”, confessa Munt, que està a punt d’entregar un guió d’un documental. Munt explica que va fer el pas a escriure perquè “hi havia coses en què no estava d’acord per la meva manera d’entendre la vida o la feina. Sentia una gran contradicció. Per això, vaig necessitar escriure els meus propis guions”. Lluny d’agafar avions, perquè ja n’han agafat molts, ara que les seves filles són més grans i tenen una mica més de temps per a ells, prefereixen la tranquil·litat de mirar una bona pel·lícula a casa, fer sortides amb el cotxe, anar al cinema, a veure teatre o ballet. Junts com el primer dia i amb la mateixa complicitat de gustos literaris, musicals i teatrals.

Maria Illa i Jordi Freixenet, bombers

Acompanyaments que no s’esborren i complicitats compartides

Tot i que per a molts són herois, ells asseguren que “fan la seva feina”. Mentre estava de servei, Maria Illa, de 28 anys, bombera, va haver de sortir amb els seus companys del parc de Rubí –on treballava, ara està al de Granollers-per assistir un accident. Van estar dues hores excarcerant una persona atrapada dins d’un cotxe. “Va ser un miracle. La dona no va tenir cap seqüela”, recorda. La seva parella, Jordi Freixenet, de 31 anys, també bomber, que treballa al parc de Badalona, va participar, recentment, en les tasques de salvament de l’accident de la C-32 a Pineda de Mar, on un autobús va quedar dret i entravessat a la boca d’un túnel. “Al treure les víctimes, ja vèiem que algunes estaven malament”, explica encara amb el record viu de l’experiència. “És una feina preciosa i espectacular, però igual d’important com qualsevol altra”, assegura Illa.

Un cop arriben a casa, els dos –que són parella des que estudiaven a l’escola de bombers, on es van conèixer– continuen parlant de rescats, incendis, excarceracions, salvaments... “Ens agrada molt el que fem. Aprenem l’un de l’altre. Si ho haguéssim resolt diferent, ens ho diem per aprendre”, detalla ella. La muntanya també els uneix. Amb els horaris que tenen, però, amb torns de 24 hores, han d’organitzar-se perquè no sempre coincideixen: “Quan un proposa fer una activitat, ens costa dir que no perquè tots dos volem fer-la i ens agrada compartir-la. Però després d’una guàrdia, i més si ha estat intensa, estem cansats i també és important que el que ha treballat es quedi a casa. L’altre ho acaba comprenent”, puntualitza ella. “La majoria de gent s’hauria de justificar. Entre nosaltres no ens cal explicar-nos-ho gaire perquè fem la mateixa feina”, indica Freixenet.

Durant mig any van coincidir en el parc de Maçanet de la Selva. Tot i això, només van estar junts dues guàrdies i la resta de dies tenien torns separats. Al canvi de guàrdia, a part de saludar-se, sempre hi havia alguna cosa a recordar de la logística familiar. “Preferim parcs diferents i torns diferents. Així cadascú té el seu espai propi. El parc també és la nostra família”, subratlla ella, que sempre s’ha sentit ben acollida al cos pel fet de ser dona. “Malgrat ser un treball exigent físicament, la força no és la qualitat més destacada que ha de tenir una persona per ser un bon bomber o bombera”. Illa explica, per exemple, que saber acompanyar les víctimes és clau. És el cas de l’accident on va participar en l’excarceració. “Que la persona afectada tingui un bon suport fa que la recuperació sigui més fàcil. El trauma esdevé més lleu. Aquella dona probablement no se’n recorda de nosaltres, però nosaltres sí: en aquesta feina et queden els noms i també les cares”, assegura.

Kimberly Raluy i Omar Marton, acròbates

Mirades sota l’aixopluc del circ

Darrere les cortines, just quan l’acròbata Kimberly Raluy, de 27 anys, està a punt de sortir a la pista per mostrar un dels seus espectacles, Omar Marton, la seva parella, també acròbata, de 39 anys, la mira i, en la distància, li llança un petó d’aquells que no cal posar-hi paraules. Quan després és ell a qui li toca sortir per fer l’actuació amb el seu germà, aleshores és Raluy qui se’n va a un lateral de la pista i, des d’allà, l’observa. Abans de l’últim truc, coincideixen en la mirada i, als dos, se’ls dibuixa un somriure còmplice. Es tenen.

Marton va aterrar en aquest circ, propietat de la família Raluy, fa dos anys. El van contractar com a tants d’altres artistes que formen part de l’equip d’aquesta nissaga circense. Més que conèixer-se, al principi, simplement coincidien sovint entre les caravanes antigues del circ històric, en el muntatge i desmuntatge de la carpa o els diferents entrenaments. Sempre dins d’una extensió màxima de 3.000 m². “Aquí al circ les relacions van molt ràpid perquè tot passa en un mateix espai”, assegura Raluy. Amb la proximitat de viure on treballes, aquelles coincidències es van convertir en el que Marton ja intuïa des d’un inici: una relació estable. Ell, de fet, confessa que va quedar admirat només veure-la.

Entregats a allò que tant els agrada, procuren no parlar només de circ. “De viatges, sèries, gastronomia...”, concreta ella. Tot i que, inevitablement, la conversa en algun moment o altre sempre retorna allà. “Podria haver-hi competència entre nosaltres com artistes que som, però, al contrari, ens comprenem i ens donem suport. També ens donem ànims quan cal. Ara bé, quan em dona consells en un moment que estic enfadada amb mi mateixa per alguna cosa que no m’ha sortit com esperava, no els encaixo gens bé”, admet Raluy, que transmet passió per la vida i la feina. Segons Marton, “al circ, sovint, tot és qüestió de segons i, inevitablement tots plegats passem moments de molta tensió”. Malgrat això, ell aporta calma i serenitat en aquesta relació que viatja de Vic a Girona; de Badalona a Terrassa o de Manresa a Sant Cugat del Vallès i, així, fins a un centenar de ciutats a l’any, unes dues setmanes a cada municipi. Raluy conviu amb tota la família instal·lada en les diferents caravanes: la seva germana, amb qui juntes fan un número únic al món d’icaris, els seus pares, que també hi treballen, el Kovy, el gos Jack Rassel, de 12 anys, de Raluy... Un poble circense, fundat el 1984 i on tots fan gairebé de tot. Marton, que és la quarta generació d’artistes de circ, sap perfectament què significa això. Un dels somnis d’aquesta parella d’acròbates és viatjar al Japó perquè a tots dos els encanta el menjar asiàtic. Un lloc on anar, aquesta vegada, però, sense l’aixopluc del circ.

Núria Masnou i Pere Rimbau, metges

Navegants de bata blanca

Els Reis d’Orient van portar-li un vestit d’infermera a Núria Masnou. En veure’l va dir que no era el que havia demanat perquè tenia clar que volia ser metge. A la seva família, majoritàriament, són mestres i només ella està relacionada amb la medicina. En canvi el Pere Rimbau, de 60 anys, el seu marit, prové d’una nissaga de metges. Es van conèixer mentre estudiaven a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a través d’un amic en comú. Rimbau apareixia sovint amb la seva moto, una vespa verda pintada per ell mateix. “Pel color, li dèiem el moc. Què, t’has mocat?”, preguntaven les companyes de pis en referència a la moto. “En ser tots dos de Girona, pujàvem i baixàvem junts els caps de setmana amb cotxe”, afegeix aquesta doctora, de 59 anys, que va treballar uns anys a la Vall d’Hebron i després com a intensivista a l’hospital Josep Trueta.

Precisament, a cures intensives és on va coincidir amb el seu marit, que en aquell moment era adjunt d’urgències a l’hospital. Tots dos feien guàrdies de 24 hores, havien de prendre decisions ràpides i, a casa, hi havia les dues filles en comú, la logística de les extraescolars... “L’assistència inicial d’un pacient es fa a urgències, on era ell, però depenent de la gravetat del cas també s’activen equips multidisciplinars. Un cop està estabilitzat, es trasllada a la unitat de crítics, on era jo. El pacient crític sempre és un repte assistencial. Tant ell com jo volíem quedar-nos-el perquè als dos sempre ens han agradat els reptes”, comenta Masnou, que actualment és coordinadora de donació i trasplantament d’òrgans i teixits i referent d’eutanàsia dels hospitals de l’Institut Català de la Salut (ICS). “Durant els més de 15 anys que vam coincidir en feines similars, vam acordar que a casa només es parlaria d’un cas perquè sinó tot el dia hauríem parlat de feina i podíem anar a la grenya”, explica Masnou. Ara la situació ha canviat. “A casa debatem de coses més filosòfiques, perquè ja no ens trepitgem el terreny”, diu Rimbau, que actualment lidera l’àrea d’admissió de programats de l’hospital.

Senten devoció pel mar. Tots dos són capitans i des de fa uns anys agafen el vaixell sense destí concret. “Depèn del vent ens dirigim a un rumb o un altre. El vaixell mana i el temps meteorològic, també”, asseguren. Quan les filles eren petites, navegaven junts un mes seguit. A les nits, es reparteixen la guàrdia marítima: de dues a tres hores, depenent del temps. La primera, des de les 24h a les 3h, la fa Masnou. És una activitat plaent sota les estrelles. “Possiblement, pel fet de ser metges, tenim un plus de seguretat, que ens permet ser més agosarats al mar. Saber que pots solucionar un problema de salut que sorgeixi et dona tranquil·litat i saber que no ho pots solucionar, també”, assevera Masnou. Això sí, no s’obliden de la farmaciola. Pràcticament l’única referència a la medicina durant els seus viatges marítims.

Carme Pigem i Ramon Vilalta, arquitectes

Quan amor és tot i compartir no és competir

Al seu estudi, Carme Pigem i Ramon Vilalta consideren que és hora de retornar a la natura perquè actualment l’arquitectura, que va néixer per ser abric de l’entorn, s’ha allunyat massa del paisatge. L’obra d’aquests dos arquitectes olotins –parella des del 1982 després de conèixer-se a l’Escola d’Arquitectura del Vallès i que formen equip amb Rafael Aranda al taller creatiu RCR– té, precisament, com a constant els límits desdibuixats entre el que és a dins i a fora, entre arquitectura i paisatge.

Defugen de la compartimentació, cosa que també traslladen a la vida personal. Entenen la seva relació en l’àmbit més íntim com un tot. Sense pautes, asseguren que si una paraula els defineix en el terreny familiar és “fluïdesa”. Mai s’han plantejat com estructurar-se per estar bé en parella, simplement són. I, amb això, tot avança. Malgrat l’abast i la importància dels projectes que realitzen, si a casa un dels dos no vol parlar de feina i prefereix descansar, es respecta. No en fan d’això un debat, a diferència del despatx, on allà sí que per motius professionals hi ha més intensitat en determinades converses, en què també participa Aranda, perquè cadascú, diuen, “és com és”.

Pigem, de 62 anys, i Vilalta, 64 anys, porten molts anys compartint unitat en la professió i en la parella, i, segurament per això, apunten que se’ls fa difícil entendre com pot ser una relació on no es dona aquest fet. El que ho relliga tot, segons ells, és l’amor tant pel projecte en comú de l’arquitectura com per la parella, perquè estan amb qui tenen ganes d’estar i fan allò que tenen ganes de fer. Aquest amor, estimació i donació que existeix entre ells dos també és present a la feina. Segons expliquen, perquè una cosa fructifiqui has d’estar disposat a donar molt de tu. Per això, per a ells, compartir no és competir.

Com s’ho fan aquells que no estan junts a la feina i arriben a casa amb móns tan diferents l’un de l’altre? Es pregunten. Amb una mirada i poques paraules, s’entenen. També a la feina amb Aranda. Els dos i els tres s’equilibren, ja que després de viure alegries amb premis (van ser guardonats amb el reconegut premi Pritzker) i experiències professionals de reconeixement, creuen que un de sol probablement seria més difícil de portar-ho bé i amb la humilitat que li correspon.

Quan viatgen no estan pendents de l’arquitectura, almenys això és el que han transmès Pigem i Vilalta a les seves dues filles, i en les trobades familiars tampoc es parla gaire d’arquitectura. Però més enllà d’això, l’arquitectura sempre hi és latent. Ara bé, sense parcel·les ni fronteres, sinó entesa com una globalitat entre l’un i l’altre. Per això, prefereixen fugir de les declaracions individuals. Tot s’uneix, com a la sala de reunions del seu despatx, on un no sap si està a dins o fora: de l’exterior cauen a sobre la taula les fulles dels arbres en una fusió d’arquitectura, paisatge i amor.

Carles Lama i Sofia Cabruja, pianistes

Una vida a quatre mans

Els pianistes Carles Lama i Sofia Cabruja senten l’emoció de la música de la mateixa manera. Probablement això és el que els fa tenir, durant les actuacions a quatre mans, una sincronicitat única. Van formar duet el 1987 i –tot i que molta gent no ho sap, perquè, de fet, ni surt a la presentació de la seva biografia– també són parella des de fa 37 anys. “Ens sentim afortunats perquè moltes parelles que són músics no són capaços de tocar junts. I altres parelles de músics que eren matrimoni han acabat trencant”, detalla Lama. És la vocació, tant de Lama, de 54 anys, com Cabruja, de 59, la que, segons diuen, “ho salva tot”.

Durant els trajectes llargs en avió –a Nova York, Filipines, Xina, Japó, Argentina, Finlàndia o Alemanya, entre molts altres escenaris d’arreu del món– aprofiten per parlar de projectes futurs i quan arriba l’hora del concert si un dels dos (o els dos) tenen mal dia, el piano ho arregla tot. “La música ens fa transcendir. T’ajuda a relativitzar les coses mundanes del dia a dia. És com si el piano, quan toquem junts, es convertís en el racó de pensar de la parella”, ironitza Lama. Quan les diferències arriben –que també fan acte de presència– és per la interpretació diferent que fa un o l'altre de determinats compassos. Amb paciència i avaluacions constructives, ho solucionen. “Ho parlem. Procurem escoltar i comentar molta música junts per unificar criteris i, sobretot, apartar els egos, perquè no toquem sols. De la mateixa manera ens hem de repartir el piano i compartir encreuaments de mans perquè toquem en un espai limitat. El que fem és conjunt. Treballem per un mateix resultat”, afirma Cabruja.

Tot i que la música sempre forma part d’ells, a estones queda més en segon pla. “També cuinem junts! El que no fem junts és mirar el futbol. A la Sofia li agrada molt. Jo prefereixo més la lectura”, confessa Lama. Cap dels dos s’imagina interpretant res que no sigui el piano, instrument que els va unir quan estudiaven al Conservatori de Música quan una professora va tenir la idea que els dos toquessin a quatre mans per a un concert.

Abans de les actuacions, es donen les mans i es diuen l’un a l’altre: anem a passar-ho bé? I amb aquesta bona sintonia surten plegats a l’escenari. Un moment per a ells sagrat, on el més difícil, segons Lama, ja ha passat entre bambolines. “Deu minuts abans de sortir al Carnegie Hall de Nova York a interpretar l’òpera Goyescas, ella portava un vestit dissenyat i cosit especialment per a l’actuació. Li vaig trencar la cremallera mentre l'hi pujava. Una dona ens va deixar uns imperdibles gegants per subjectar-li bé i vam sortir a tocar”, recorda Lama. Des d’aleshores, Cabruja sempre porta un vestit de recanvi, que de moment no ha hagut de fer servir mai. “Pujar cremalleres és un veritable moment d’alta tensió”, conclou ell amb un somriure.