Fa algunes setmanes, el diari The Guardian va entrevistar l’artista performàtica, músic, poeta i pensadora Laurie Anderson amb motiu de la inauguració a Adelaida de la seva exposició I’ll be your mirror. La part més llaminera d’aquesta exposició és la possibilitat d’interactuar amb les versions dissenyades amb intel·ligència artificial de la mateixa Laurie Anderson i del músic Lou Reed. Tots dos van ser parella durant més de vint anys, fins que ell va morir el 2013. El titular de l’entrevista al diari britànic és impactant: “Tristament, soc 100% addicta a xerrar amb el simulador virtual del meu marit”. La situació no ens resulta del tot nova. A la segona temporada de la sèrie Black Mirror, al capítol Be right back, ja es plantejava la història d’una jove vídua que, desesperada per l’absència insuportable del seu home, recorria a un servei en línia de tecnologia del dol. Un programari suplantava la personalitat del difunt i li permetia continuar-s’hi comunicant.

A l’exposició, la versió IA de Lou Reed pot contestar amb vers i amb prosa i Anderson admet que ella, en privat, en múltiples ocasions li proporciona comentaris intranscendents com, per exemple, allò que veu per la finestra. Pot comentar-li que un autobús ha tallat el trànsit i ha col·lapsat el carrer. A partir d’aquí, l’ens virtual alimentat per tot el pòsit creatiu de Lou Reed li respon alguna cosa d'acord amb allò i comencen a xerrar. Anderson assegura que en cap moment pensa que parla amb el seu marit mort ni que comparteixin junts el procés d’escriptura d’una cançó. Però admet que la fascina que la IA repliqui tan bé l’estil de Lou Reed. Amb tot, reconeix que els seus amics no suporten que tingui aquesta fal·lera. Segurament la línia que separa la consciència de l’experiment de l’addicció emocional és molt difusa.

Des de fa anys, la IA ha estat matèria essencial en els projectes artístics i filosòfics de Laurie Anderson. Considera que hi ha un percentatge molt elevat d’aportacions que resulten fallides, però també ha constatat que és una manera de fer reviure les persones. El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.

Dall-e, el sistema d’intel·ligència artificial creat per OpenAI, pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten i recrear darrere la Mona Lisa un paisatge més inabastable del que sempre hem vist. O ampliar els horitzons del Guernica i descobrir noves figures més enllà de les que va pintar Picasso. També hem vist Lola Flores anunciant cerveses dècades després de morir.

Però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament. Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat. ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria. Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.