“A partir dels cinquanta tot s’acaba!”. Aquesta sentència, que és en realitat una condemna, li diu el Harvey (Dennis Quaid) a una de les seves estrelles de la cadena, Elisabeth Sparkle. És la manera de justificar-li el seu acomiadament i posar punt final al seu exitós programa d’aeròbic a la televisió. Per descomptat, tot s’acaba per a ella i no pas per a ell, que des de la seva veterania comanda una empresa que ha convertit les dones en objectes d’exhibició. Així comença The substance, la magnífica pel·lícula de Caroline Fargeat que denuncia l’edatisme i el control social que s’exerceix sobre els cossos femenins. És un film vigorós i intens que, des d’un plantejament narratiu radical, és capaç de plasmar el terror i la tortura que suposa, per a moltes dones, envellir i no ajustar-se als cànons de bellesa hegemònics.

A través de la ciència-ficció es fa un retrat de la realitat actual, de les pors de tantes dones a ser infravalorades o a ser rebutjades pel seu aspecte físic o per l’edat. Demi Moore és la protagonista, interpretant una estrella de Hollywood en decadència que, desesperada, recorre a un misteriós tractament per recuperar la joventut. La imatge d’un simple rovell d’ou servirà per entendre les dimensions endimoniades de l’invent. El seu alter ego jove, la Sue, l’interpreta Margaret Qualley. Totes dues actrius estan esplèndides. La valentia que demostren exhibint la seva nuesa davant la càmera aconsegueix transgredir la sexualització habitual del cinema per convertir-ho en símbol de denúncia. Reben una mirada més distant, que les observa amb la mateixa fredor que es jutgen elles mateixes quan s’enfronten al mirall. Malgrat tot, cadascuna d’elles té una manera molt diferent de relacionar-se amb el seu reflex. La jove Sue ho fa fascinada per la seva corporeïtat, que entronca amb la seva funció sensual. La veterana Elisabeth es contempla des d’una decepció cruel, conscient que té la derrota assegurada en la lluita contra el pas del temps. La incapacitat malaltissa per renunciar a la joventut és una altra manera de dir-te que a partir d’una determinada edat no vals res. En una decisió magnífica, les escasses línies de text que tenen totes dues actrius en el guió subratlla el seu valor en tant que cossos deshumanitzats. Tota la violència extrema que l’Elisabeth i la Sue exerceixen l’una contra l’altra simbolitza tot l’autoodi femení, l’aversió que tantes dones senten per elles mateixes. La càmera es col·loca en llocs insòlits per observar-les, accentuant el joc de les dinàmiques de poder que tant interessen a Fargeat. El punt de vista simbolitza en la majoria de casos la mirada masculina, que escruta, jutja i penalitza. El passadís vermell que condueix al plató de televisió esdevé una mena d’úter que et porta al naixement de la fama, però que, per l’altre extrem, t’expulsa a la realitat més dramàtica. The substance és un thriller psicològic d’intensitat creixent, una tragèdia que avança fins al deliri. Està plena de símbols, referències cinematogràfiques i mitològiques que demostren la càrrega històrica sobre les dones.

La pel·lícula ens parla de la pressió sobre els nostres cossos, especialment a partir de l’edat madura. Però aquesta tirania va molt més enllà dels missatges sobre l’estètica i la joventut. Ara que es combat el tabú sobre la menopausa des de la divulgació, tot són notícies i reportatges sobre l’alimentació, l’exercici i l’oci que hem de fer les dones de més de cinquanta. Ens bombardegen amb consells, cursos i programes per afrontar la vellesa amb dignitat. Una nova doctrina que no reben els homes. Tot el bombardeig sobre el benestar femení i la divulgació de la salut també té un component de negoci i de control dels nostres cossos amb l’excusa que és pel nostre bé.