BarcelonaQuan Aleksei Leónov recordava la seva vida, s’adonava de com havia canviat el món en 75 anys. Havia nascut en una casa de fusta de Sibèria, i de petit aixecava la vista, fascinat, quan passava per sobre el seu cap un avió Tupolev volant elegantment. Encara semblava un miracle, veure un home volar. Poc esperava l’Aleksei que ell seria el primer home a realitzar un passeig espacial.

El 18 de març del 1965, a 500 quilòmetres per sobre la Terra, Leónov va sortir de la seva nau Voskhod durant 12 minuts i 9 segons, connectat a la nau amb un cable de tot just cinc metres. Recordaria que es va sentir com si fos “un gra de sorra” i estava tranquil, tot i que en posar a prova els moviments que podia fer, va començar a girar de forma violenta sobre si mateix, moviment que es va aturar gràcies al cable que l’unia amb la nau. La Terra li va semblar plena de colors, com si fos la paleta d’un pintor. Podia veure com es feia de dia sobre el continent africà. Era preciós. L’Aleksei, de fet, s’havia endut un munt de llapis de colors i dins la nau va fer un dibuix de la vista que tenia. La primera obra d’art espacial, podíem dir. Tenia sentit que ho fes, perquè de jove Leónov volia ser artista, però com que entrar a l’escola d’art de Riga era complicat, s’havia apuntat a una escola de vol a Kíiv.

Fa 60 anys, Leónov es va convertir en un heroi. Mai més li va faltar de res i els últims anys de la seva vida Vladímir Putin li va oferir càrrecs i el va passejar per les escoles explicant com havia conquerit l’espai. Els vells herois soviètics ara ho eren de la gran mare Rússia. Leónov ja ho sabia, com les coses podien canviar. Ell havia nascut a Sibèria, ja que el seu avi havia estat desterrat allà pel tsar per haver participat en la revolució del 1905. Tot i ser una família d’esquerres, el pare de l’Aleksei va ser deportat per Stalin a un gulag. Per sort, en va tornar viu. I tota la família va deixar els boscos siberians per anar a Kaliningrad quan aquesta ciutat, alemanya fins al 1945, va ser ocupada pels soviètics. El jove Leónov va passar d’un entorn rural a una ciutat grisa, somiant ser pintor. Però va acabar apuntant-se a l’escola de vol, ja que era més assequible i li semblava “excitant” volar. Ho feia tan bé que el van seleccionar per ser astronauta.

Ell va ser un peó més de la gran partida d’escacs entre soviètics i nord-americans per conquerir l’espai. Els Estats Units van arribar abans a la Lluna, però durant bona part de la cursa van anar per darrere dels soviètics. Ells van ser els primers a enviar un satèl·lit, el famós Sputnik, el 1957, a fer gravitar un animal al voltant de la Terra, la gossa Laika, el mateix 1957, a fer tornar vius animals de l’espai, amb els gossos Belka i Strelka el 1960 i, finalment, a enviar el primer home a l’espai amb Iuri Gagarin el 1961. I també s’apuntarien l’èxit del primer passeig espacial, amb la missió del Voskhod 2. Durant gairebé tota la seva vida, Leónov va mantenir-se fidel als discursos triomfalistes soviètics, però durant els anys 90, en una entrevista amb la BBC britànica, admetria per primer cop que, obsessionats a derrotar els nord-americans, en el programa espacial soviètic es van cometre un munt d’errades. La seva mateixa missió, de fet, gairebé acaba malament.

Leónov recordaria que mig de broma, mig per superstició, va emular tot el que havia fet Gagarin el 1961 abans del seu vol: un brindis amb xampany, deixar la resta de l’ampolla esperant per a la tornada i orinar contra les rodes de l’autobús que els va traslladar fins a la plataforma de llançament a la base de Baikonur, actualment al Kazakhstan. Calia orinar abans, perquè a la petita càpsula, si en tenies ganes t’ho havies de fer a sobre. Dins de la Voskhov hi cabien dues persones, l’Aleksei i en Pàvel Beliàiev. El Pàvel s’encarregava del tauler de control de la cabina on Leónov, ja vestit com calia, entrava esperant que pogués obrir l’escotilla amb l’exterior un cop la pressió ja fos de zero.

A fora, tot va anar prou bé. De fet, ell hauria preferit seguir fora gaudint de l’experiència, però les ordres eren que havia de tornar al cap de 10 minuts. Ràpidament, va entendre per què: el seu vestit era fràgil. La manca de pressió atmosfèrica havia provocat que “estigués deformat, m’havien sortit les mans dels guants, les botes em van marxar dels peus. El vestit se sentia fluix al voltant del meu cos. Havia de fer alguna cosa. Amb el vestit en aquest estat, no podria entrar per l’escotilla” recordaria. Així doncs, va decidir expulsar l’aire del vestit a través d’una vàlvula, amb el risc de quedar-se ell sense oxigen. “Vaig començar a sentir un formigueig a les cames i les mans. Estava entrant en una fase perillosa de descompressió i sabia que podia ser fatal”, explicava. L’Aleksei va tornar a la càpsula com va poder. De fet, no va fer-ho com tocava, ja que el protocol era entrar primer els peus i ell va entrar de cap, fet que l’obligaria a fer moviments violents per poder fer entrar tot el cable i tancar l’escotilla. Es trobava malament. En tornar a la Terra, descobriria que havia perdut sis quilos de tant que havia suat per culpa del canvi de temperatura del cos amb la descompressió.

El retorn va ser ben complicat. Ell estava grogui i el sistema automàtic per activar els motors de propulsió inversa va fallar. Pàvel Beliàiev els va activar manualment, cosa que no havia fet mai, ja que per ser més ràpids que els nord-americans, no havien rebut tots els entrenaments necessaris. Per sort, el Pàvel va mantenir l’angle d’entrada a la Terra correcte per evitar un descens massa violent. Al final, van caure en un bosc a Sibèria, la terra natal de l’Aleksei. El problema era que van caure en una zona allunyada plena de llops i óssos, lluny de qualsevol poble i amb una temperatura exterior de -25 graus. Tots dos van quedar-se a dins esperant que arribés l’equip de rescat, que seguint la trajectòria, va trigar unes 9 hores a arribar. Els va costar trobar un lloc on fer aterrar l’helicòpter i després, amb esquís, van arribar fins als dos astronautes.

L’Aleksei esdevindria un heroi i seguiria vinculat al programa espacial soviètic, i va tornar a l’espai el 1975, quan va liderar la famosa missió Apollo-Soyuz, la primera conjunta entre nord-americans i soviètics: Les dues naus es van unir a l’espai i l’Aleksei donaria la mà a Thomas P. Stafford, que esdevindria amic seu per a tota la vida. Tant, que Leónov va ser el padrí del fill de Stafford i el nord-americà seria al funeral del rus el 2019. Una amistat que havia començat a l’espai. Allà on l’Aleksei, fa 60 anys, havia mirat la Terra amb ulls de pintor.