Hi ha una pel·lícula que ha passat molt desapercebuda a la cartellera. Potser perquè és la recuperació d’un film rodat fa cinquanta anys i, a més, és un exercici incòmode. No obstant això, és molt revelador. Not a pretty picture ja ens avisa amb el títol que el que veurem no és bonic ni serà fàcil. La directora Martha Coolidge la va rodar el 1975 gairebé com un experiment terapèutic. Aleshores tenia vint-i-vuit anys i la pel·lícula li servia per afrontar i entendre la violació de la qual va ser víctima quan anava a l’institut. Va triar amb molta cura els dos protagonistes (Michele Manenti i Jim Carrington) perquè la interpretessin a ella quan tenia setze anys i al seu violador. Amb ells i uns quants actors més recrea el context i la seqüència de l’agressió sexual que va patir una nit del 1963 a Nova York. La pel·lícula és un híbrid entre el documental i la ficció. El film es va aturant per conversar amb els actors sobre la violació. S’inclouen les intervencions de la directora i mostra la seva reacció quan reviu l’escena traumàtica. L’actriu protagonista que fa d’ella amb setze anys també va patir una violació a l’institut i això permet aprofundir més en les sensacions i els pensaments que envolten la situació. La reconstrucció és incòmoda, però molt valenta. I el testimoni de l’actor Jim Carrington, que interpreta el rol del violador, expressa el que li genera un personatge violent en un context tan desagradable.

El resultat és un exercici revelador i modern des de la perspectiva actual, però encara més si tenim en compte que el rodatge es va dur a terme fa gairebé cinquanta anys. La pel·lícula porta l’espectador a compartir l’angoixa. “No puc continuar veient-ho”, diu la mateixa Coolidge durant la filmació. La connexió amb la víctima és absoluta. I, malgrat tot, dotze anys després d’haver patit aquella violació la directora admetia al final de la pel·lícula que encara tenia por.

Fa dues setmanes, l’actriu francesa Judith Godrèche va denunciar en un discurs a la gala dels premis César les violacions i abusos que va patir amb catorze i quinze anys dels directors Benoît Jacquot i Jacques Doillon. El primer tenia aleshores trenta-nou anys i el segon quaranta-quatre. I en cap moment es van amagar de la seva conducta. Eren impunes en una societat que aprovava que aquelles relacions formaven part d’una instrucció sexual a noies púbers. En un discurs valent i ple de metàfores, instigava la indústria cinematogràfica francesa a reconèixer el seu silenci davant els constants abusos a noies menors: “El món ens mira. Viatgem amb les nostres pel·lícules. Tenim l’oportunitat de ser en un país on sembla que la llibertat existeixi. Amb la mateixa autoritat moral que tenim a l’hora de crear, tinguem el coratge de dir en veu alta el que xiuxiuegem en veu baixa”. I, malgrat el discurs, no amagava la por a l’hora de fer trontollar el poder. El seu testimoni connecta amb el de Vanessa Springora, l’editora que al seu llibre El consentiment (Empúries, 2020) denunciava, tres dècades més tard, la relació d’abús que va patir d’adolescent de l’escriptor Gabriel Matzneff, trenta-sis anys més gran que ella.

Totes expressen el sentiment de por malgrat el valor de parlar-ne, quan senten que la societat ho pot començar a entendre. A Not a pretty picture, l’actriu que fa de Martha Coolidge, interrogada sobre les emocions d’aquella experiència terrible, es recorda a ella d’adolescent: “Tens el convenciment que ningú no et farà mal”. El testimoni de totes elles permet constatar el pes enorme del dolor que les ha acompanyat durant tants i tants anys.