La imatge de dues noies yazidites, la Nadia i la Lamia, recollint el premi Sàkharov a “la llibertat d’esperit” emociona profundament. I aquesta emoció sembla que s’estén també als mateixos parlamentaris, alguns dels quals aplaudeixen amb llàgrimes als ulls.

Hi havia raons de sobres: les dues noies són el testimoni humà, real, veritable, no només del genocidi contra la seva pròpia comunitat, sinó també de la guerra siriana, la caiguda d’Alep, la guerra iraquiana i el desmantellament brutal de tota una regió del món, on avui s’estan ensorrant els principis de la política democràtica -aquella del “mai més”- i on s’enterra -una vegada més, i una altra, i una altra...- el dret internacional acceptat per les Nacions Unides, així com els mínims de decència i d’humanitat que ens sostenen com a societat.

Justament fa uns dies l’escultor i artista Enric Pladevall m’enviava la seva felicitació de Nadal: sobre la bandera blava de la Unió Europea, Pladevall ha convertit una de les estrelles grogues en un estilet d’alumini. Un d’aquests estilets que omplen les tanques filferrades de la UE i que tant han millorat tècnicament en els últims anys: aconsegueixen ferir greument els saltadors dels murs, sigui quina sigui la seva posició quan escalen la tanca.

Mentre parlaven la Nadia i la Lamia, vaig recordar la imatge nadalenca de Pladevall i crec que s’ha d’agrair als artistes que encara recreïn la llum enmig de les tenebres -potser si fos el contrari no serien capaços de crear res, com també passa amb la paraula-, però vaig pensar que, tal com estan les coses a la Unió Europea, aquest estilet enmig de les estrelles està a punt d’apoderar-se de la bandera sencera i que quedi només una estrella solitària. Un punt d’esperança possible.

Aquesta esperança són, com sempre han sigut, les persones. I quan se les vol reconèixer com sembla que fa la Unió Europea, també se les ha d’escoltar. I s’ha d’actuar. Prendre compromisos, reals, dirigits a les persones. Mentre els analistes i els polítics comencen a especular i a discutir sobre “qui” ha guanyat la guerra de Síria, que si ha sigut Putin, que si els iranians; mentre es comencen a oblidar les responsabilitats compartides en aquesta guerra i es demana ara, en nom del dret internacional, el càstig que haurien de patir els països vencedors -i les seves poblacions-; mentre es prepara la màquina global per reajustar fronteres, comunitats i zones d’influència, la veu de les víctimes s’escola en un mar de llàgrimes i escassa determinació i conviccions.

La Nadia, la mateixa Nadia que dimarts es dirigia al Parlament Europeu, ja havia parlat l’any passat al Consell de Seguretat de l’ONU. I ja veuen de què van servir les seves paraules en aquest Consell, on es reuneixen els principals valedors de la guerra permanent, encara que sigui només -o, potser, precisament-, per donar sortida al negoci de totes les armes que fabriquen.

L’any 2005 el Parlament Europeu també va condemnar la matança de Srebrenica. Tothom es va emocionar. ¿I quines van ser en aquella ocasió les paraules solemnes que volien sintetitzar la condemna? Van ser, una vegada més, “mai més”.

Això és el que ha escrit Nedzad Avid, supervivent de la massacre de Srebrenica, amb motiu dels horrors d’Alep: “Imagineu: anys de bombardejos..., de morters, de gasos tòxics..., de morts sense límits, d’enterraments un darrere l’altre. I durant tot aquest temps, el món que observa i assisteix passivament a la destrucció d’un país i d’un poble... Falta el menjar, l’aigua, medicaments... Vaig mirar la mort de cara, irremeiablement sol... L’any 2005, al Parlament Europeu, vaig tenir l’esperança que el que ens havia passat serviria per a alguna cosa, i que havíem après dels horrors del passat. Pensava que en el futur la comunitat internacional protegiria els civils durant els conflictes... Us demano ara que feu cas de les paraules i de l’experiència d’un supervivent de genocidi. Perquè no es tracta avui només d’un assumpte d’Alep”.

¿Escoltem amb atenció la veu de les persones?

Els mateixos que ploraven al Parlament Europeu mentre parlaven la Nadia i la Lamia van decidir la setmana passada que la UE podrà reenviar a Grècia, a partir del mes de març, els demandants d’asil que hagin entrat per aquest país. Encara no s’han redistribuït els 160.000 refugiats que s’han de distribuir per tota la UE, i ja s’estan aprovant mesures per seguir ofegant els refugiats que sobreviuen precàriament a Grècia, mentre a Turquia s’accepta la degradació de la política i de les llibertats, a canvi que siguin la primera línia de contenció de refugiats, abans que puguin arribar a la presó subsidiària grega, on els més pobres d’Europa (suposem que com una mena de càstig per haver-se empobrit) s’ocupen dels més necessitats d’Orient.

Quan acabi la guerra siriana, sentirem innombrables històries de l’horror que s’hi ha viscut i s’hi viurà. Però no oblidem que els europeus tenim el nostre propi infern -sense entrar en el negoci de les armes, que és un negoci criminal, també europeu-, i que aquest infern es diu refugiats. Les persones de les guerres.