Los Órganos és una població del Perú que viu del turisme i de la pesca. El Desembarcador Pesquer Artesanal té en l’actualitat una flota propera a les cent barques. Arribo al moll per sol·licitar una sortida amb els pescadors, que els porta unes cinc milles mar endins a la recerca del lluç. M’atén José de la Cruz Pasos Antón, conegut com el Che -m’explica que és perquè quan era jove s’assemblava al Che Guevara, però després de conèixer-lo quedo convençuda que és per la seva fusta de líder nascut per defensar les causes justes-. Em presento, m’accepta. “Sortim a dos quarts de tres de la matinada”. M’indica el lloc de trobada i ens acomiadem fins a l’endemà.

A la barca som quatre: el Che, Gabriel el Ñato, José el Gorrita i jo. Naveguem fins a les cinc. En el trajecte el Che m’explica la difícil situació a què s’enfronten els pescadors. “Parlo en nom de tots. Estem molt contents que una periodista ens atengui. Això cal explicar-ho”. M’interesso pel que em planteja i immediatament hi empatitzo. “Aquí el problema que tenim -diu- és el del llop marí”. El llop marí? “La població de llops marins ha augmentat en els últims anys a causa de la pesca il·legal, que llença al mar tot el que descarta i ofereix a la comunitat de llops aliment fàcil i abundant”. La pesca il·legal? Quina pesca il·legal?, vull saber. El Che aixeca una llanterna i il·lumina una barca que pesca en la foscor més absoluta. “Allà en tens un, mira, fes-li una foto, que es vegi, que se sàpiga”. Li dic que la foto no sortiria, però veig el vaixell i és veritat, treballa sense cap mena de llum just a la zona que el gremi de pescadors demana que es respecti: les cinc milles des de la costa. Vull saber amb quina freqüència els ataquen els llops marins. Cada dia. “Intentem foragitar-los amb pedres, espantar-los, però són imparables. Se’ns emporten tot el peix i ens destrossen les xarxes. La gent parla malament de nosaltres, diu que els matem. Res més lluny de la nostra intenció. Moren llops, sí, però és perquè es mengen el nostre peix amb xarxa i tot, i se’ls indigesta”.

Arribem a les cinc milles. Llancen els trenta-tres metres de xarxes. Després, cal esperar. Tots quatre ens estirem a coberta, ells a recuperar una mica de la molta son que els falta, jo a observar el cel nocturn ple d’estrelles. Just veig que en passa una de fugaç. L’hi dic al Che. “Això és que passarà una cosa bona”.

A les set del matí arriba el moment de recollir. Tot va bé. Veig pujar exemplars de lluç i, encara que m’impressiona, no puc sinó alegrar-me’n. De sobte, el Gorrita diu: “Ja són aquí”. És un grup de llops marins. La impotència és absoluta. Veig que la xarxa porta peixos rosegats, trossos, o ja res, i que les xarxes pugen destrossades. El gest compungit del Che ho diu tot. “No podem continuar així, l’únic que volem és una solució”.

Tornem a port. “Avui no hem guanyat ni per al gasoil”. Li pregunto a quant està el litre de gasoil. A 10,55 sols. I a quant els paguen el quilo de lluç. A 1,20 sols. “Però demà vindrem amb el mateix entusiasme”, em diu el Che mentre el Ñato i el Gorrita assenteixen. “Amb el mateix. No podem fer res més”. Vuit hores de feina per tornar amb menys del que tenien al sortir.

Abans de desembarcar, els dono les gràcies i els dic que explicaré la seva història. Ells tornen a la feina. Jo marxo pel moll amb passos lents, pensant qui ha de fer el possible perquè els pescadors de Los Órganos puguin viure de la seva feina. De segur algú de l’administració, del govern. Sigui qui sigui, que ho faci. Que arribi la solució que anunciava l’estrella fugaç.