![Àtoms](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 6000 4000"%3E%3C/svg%3E)
No t’ho han explicat mai
però no vas néixer el 24 de juliol.
Existies molt abans
a les vetes de les pedres,
en les batudes de gats enverinats
i al gest que feia el pare amb la boca
quan es mirava al mirall.
No t’ho van explicar mai
però no es va acabar llavors
que vas quedar suspesa en l’aire.
(Inèdit)
Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
Maria Cabrera
Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l’apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.
Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l’Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l’espècie.
La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien
prou forats
per fer-nos captius.
Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.
M’havia promès
la calma.
(Limítrofes, Viena ed.)
Una daga sostinguda
entre els malucs
que aguantem amb
intercanvi de fluids
quan no concebem
altre llenguatge
que el desig.
Aquest melic
s’omple de sífilis.
Culpa vessada.
El teu és net i misteriós
com un Mediterrani
ple de morts
on fer kite surf.
(Limítrofes, Viena ed.)
He après a viure en els teus marges
i a convertir-los en places majors
però de vegades em vessa la pell
als voravius i a les voreres.
Si davallaré fins a un fossar
i els pits m’excediran els vèrtex
serà difícil contenir-me.
De suportar la temptació
d’encetar els límits
a entrebancar-m’hi
amb la panxa.
(Limítrofes, Viena ed.)
Som allò
que ens falta
el negatiu
a contrallum
fet de miratge
és el que no hem tingut
el que podia haver estat
i la fuga.
Som el regust
d'una nit a mitges
en què hi ha un cuc
que busca closca
mentre des del far
d'un poble
que mai va ser nostre
qui mai serem
ens mira.
Som la lluita.
Som la lluita
per assemblar-nos-hi
una mica més
sota l'ombra.
Som encara
qui ha marxat
i els records
tots de mentida.
Són les ganes
d'empastar les esquerdes
i tapar els solcs
que pitgen les passen
i quedar tipa
però oblidar el nom.
(Forats, ed. Fonoll)
Tant fer corbes per evitar els marges, vam decidir que les batalles es lliuraven a les platges (tot i que ara calien ciberatacs). Vam embogir plens de síndromes que no coneixíem, de les febres de la selva que creix amagada entre les fissures metàl·liques dels robots que atenen als supermercats. Vam buscar el neguit en l’esclat de les mans sota les tapes dures. Va passar de tot: una immolació, totes les querelles, mostres de condol... La supervivència la practicàvem de memòria i fèiem classes per aprendre a fer preguntes. Cada matí, trencar el motlle per l’esquerda de la mandíbula, decapar portes, comunicar-nos. Tot era frontissa per anar endavant i se’ns doblegava. El so que en sortia era un grinyol, un cant a les limítrofes, amorfes i malaltes, que confonen les corretges i el precinte amb l’horitzó.
(Limítrofes, Viena ed.)
![Home búnquer](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 3192 2010"%3E%3C/svg%3E)
No pot ser travessat.
Destaca perquè els altres
som translúcids.
No deixa passar l’aire
blindat a tremolors
i tramuntanes.
Coberta amb un passamuntanyes
el punxo amb un punxó
espero un drenatge purulent
de les incisions.
Contrasto però
que no hi ha accés
el perdem
se’ns amara.
El noi és de veritat impermeable
i avui plou del revés.
(Limítrofes, Viena ed.)
