LES PARTICIPACIONS PREFERENTS ES VAN COMENÇAR A COMERCIALITZAR EL 1999, PERÒ NO VA SER FINS 10 ANYS DESPRÉS QUE SE’N VAN PLANTEJAR LES EMISSIONS MÉS MASSIVES. Fins a aquell moment funcionava un petit mercat de compravenda, normalment circumscrit a la mateixa entitat que havia col·locat aquest producte. Les preferents eren una mena d’accions sense ser-ho, perquè eren perpètues i no tenien drets polítics. Però tal com el seu nom indica algun privilegi es reservaven, com per exemple que en cas de fallida del banc o caixa els tenidors cobrarien abans que els accionistes.

Per contra, l’entitat podia decidir suspendre el pagament del cupó si no hi havia prou beneficis, o si hi havia pèrdues. Tots aquests perills quedaven molt lluny en la mentalitat del comprador i en la del venedor fins al 2007, quan tot anava bé. Els tipus d’interès que es pagaven eren prou llaminers i els propietaris de participacions tampoc demanaven gaires explicacions.

Amb l’esclat de la crisi immobiliària i financera hi va començar a haver més venedors que compradors en el mercat secundari que s’havia format. El que passava és que les preferents es valoraven pel seu valor nominal i no pel real. Tot plegat no va servir d’avís, i les direccions de bancs i caixes no van advertir els treballadors de les oficines ni els seus clients. Ben al contrari, el 66% de les emissions vives fins fa poc es van fer a partir del 2009. “Es venien com dipòsits. Ni les xarxes d’oficines de les entitats n’estaven informades. Vam creure que hi havia una mala pràctica en la comercialització d’aquests productes i vam fer una petició a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) perquè investigués el tema”, recorda el coordinador general de l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (Aicec-Adicae), Àlex Daudén.

El problema és que la mateixa CNMV havia recomanat als bancs, i especialment a les caixes, que reforcessin els seus nivells de recursos propis davant les exigències de Brussel·les. Moltes entitats es trobaven entre l’espasa i la paret, perquè els mercats financers estaven tancats i plantejar ampliacions de capital era temerari. A més, en el cas de les caixes no hi havia ni aquesta possibilitat, tenint en compte que no disposavaen de capital. Això sí, podien emetre quotes participatives. En tot cas, era més fàcil engegar la màquina de fabricar participacions preferents i vendre-les com a diners a termini. Uns diners que anaven directament a reforçar la seva solvència, tal com va demanar la Comissió Europea (CE).

TOTES LES ALARMES

Un engany. I només va faltar la suspensió del pagament del cupó, perquè el que es veia insospitat el 2007 al final va passar: algunes entitats van entrar en pèrdues i van haver de deixar de pagar interessos. Amb totes les alarmes disparades, la CNMV estava més preocupada per reorganitzar el segment de caixes i preparar-lo per a la seva eliminació amb fusions i sortides a borsa. Però finalment un volum de 30.000 milions d’euros en preferents col·locats entre clients, als quals es van afegir 31.000 milions més de deute subordinat, van fer obrir els ulls al ministeri d’Economia, que el 2012 va recomanar a la CNMV que intervingués. Finalment, el regulador de mercats va obligar les entitats a substituir les preferents.

Però el mal ja estava fet. “I com que la CNMV no ens havia fet cas en la petició d’investigació del 2009, vam decidir tirar pel dret i denunciar un total de 52 entitats per la comercialització de preferents i altres productes de deute perpetu”, assenyala Daudén.

Adicae demanava a la CNMV, que llavors presidia Julio Segura, l’inici d’una campanya d’inspecció sobre la comercialització d’aquests productes per comprovar si s’havien respectat els drets dels consumidors, si s’havia complert la normativa sobre tests d’idoneïtat (Mifid) i si s’havien consumat practiques abusives. El febrer del 2012 la CNMV va obrir expedient sancionador a quatre de les 18 entitats que van emetre preferents entre el 2007 i el 2009.

PENEDÈS BESCANVIA PER DIPÒSITS

Mentrestant, les entitats financeres tenien la patata calenta d’haver de bescanviar les participacions preferents per un altre tipus de producte. “A excepció de Caixa Penedès, que va permutar-les per un dipòsit a quatre anys, tots els bancs i caixes van tornar a engalipar els clients amb un bescanvi per deute subordinat, accions o productes mixtos, amb el mateix objectiu de seguir-se capitalitzant. Esclar que els usuaris de Penedès immobilitzaven els diners durant quatre anys, però com a mínim es comptava amb la garantia del Fons de Garantia de Dipòsits (FGD)”, afegeix Àlex Audén.

“No vam estar d’acord amb aquests bescanvis i vam tornar a convocar mobilitzacions a partir del març del 2012, i també vam intentar mediar. Vam interposar fins a 28 demandes de conciliació contra entitats i cap es va presentar”. Adicae també va optar per la negociació directa amb algunes entitats. I aquí destaca l’acord amb CaixaBank. “A banda de les condicions de conversió de les preferents que va fixar l’entitat en un 70% en deute preferent a 10 anys, el que vam aconseguir és que tothom a qui li fes falta pogués recuperar els estalvis. A més, vam tenir clar des d’un primer moment que buscàvem un acord per a tot el col·lectiu, no només per als nostres associats”, explica Daudén.

Pel representant de l’associació d’usuaris, els tres milions de clients embolicats en aquest joc d’ous no n’han tingut cap culpa, “perquè el perfil de persona ensarronada era clarament de classe treballadora i de més de 80 anys”. Daudén destaca que només amb el bescanvi que va fer Bankia de les preferents per accions, més el que hi va posar el Fons de Reeestructuració Ordenada Bancària (FROB), l’entitat financera es va capitalitzar quatre vegades més que a la seva sortida a borsa del 2011.

SISTEMA ALS EUA

“La reforma financera que s’ha implementat als Estats Units (EUA), sense ser cap model a seguir, ha comptat, com a mínim, amb una oficina de defensa del consumidor. A més, han aconseguit recuperar els diners perduts”, diu el coordinador general d’Aicec-Adicae.

Segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors del juliol, dels 534.150 afectats per preferents i deute subordinat de les caixes nacionalitzades en el seu moment (Bankia, CatalunyaCaixa i NovaGalicia), el 80% van demanar arbitratge (424.661). A principis de juliol els experts independents designats havien dictat 263.752 laudes positius, que representaven el 43% dels diners reclamats. Daudén puntualitza que creu en l’arbitratge, “però els sistemes escollits han sigut una autèntica loteria”.