E l tití lleó daurat, un dels primats més carismàtics del món, té una cara fosca que pot tenir un aire inquisitiu, desafiant, gairebé humà, emmarcada per una exuberant cabellera vermellosa. Aquest tití, un dels micos del Nou Món, està en perill d’extinció i no arriba als 800 grams de pes. Només viu al Brasil, als boscos de la costa atlàntica. Els titís sempre són dalt dels arbres, a una altura de fins a 30 metres, i viuen en grups reduïts de vuit o més animals, en cadascun dels quals hi ha una parella reproductora.

Dormen de nit, estan actius de dia i es mengen tot el que arrepleguen: fruites, insectes, petits rèptils i amfibis. Tenen una expectativa de vida d’uns vuit anys.

El tití lleó daurat sempre ha tingut admiradors entre els humans, molts d’ells al Vell Món. Al segle XVI, els europeus els importaven com a animals de companyia, com es pot veure en retrats de la família reial espanyola.

Però la desforestació, l’agricultura i el desenvolupament van destruir gran part del seu hàbitat, mentre el comerç amb aquests animals encara persistia al segle XX. Als anys setanta en sobrevivien només uns 200 exemplars.

El 1992 es va fundar, al Brasil, l’Associação Mico-Leão-Dourado. De comú acord amb grups conservacionistes internacionals i amb el suport d’una entitat benèfica nord-americana, Save the Golden Lion Tamarin, aquesta organització va començar a comprar terres per crear zones protegides interconnectades. I zoos de tot el món, com el de l’Smithsonian a Washington, van contribuir a reintroduir aquests animals en un entorn natural.

Segons Luis Paulo Ferraz, director de l’associació, la població de titís en estat salvatge va arribar als 3.700 exemplars, però va experimentar una primera caiguda l’any passat, quan la febre groga va provocar la mort de centenars d’aquests micos diminuts. Encara no tenim cap indici que els titís siguin vulnerables al nou coronavirus, present al Brasil com a la resta del món, però, segons diferents informes de laboratori, altres espècies de primats, com els macacos, sí que es poden infectar.

Actualment hi ha uns 2.500 titís vivint en 20.000 quilòmetres quadrats de boscos. Però només una part d’aquests quilòmetres quadrats forestals estan interconnectats. El 2018, la superfície més gran de terres intercomunicades amb prou feines arribava als 285 quilòmetres quadrats, amb menys de 300 animals.

“El principal objectiu que tenim -explica Ferraz- és crear una població que sigui viable a llarg termini”. Això, expressat en xifres, vol dir una població de 2.000 titís en una zona protegida interconnectada de 10.100 quilòmetres quadrats, unes fites que l’organització espera fer realitat el 2025. Els científics asseguren que és la superfície necessària perquè aquesta població de titís pugui ser autosuficient.

Un dels obstacles per a la intercomunicació entre les zones va ser l’eixamplament d’una important autopista costanera, la BR-101, que travessa grans extensions de mata atlàntica. Les obres de millora de l’autopista van crear una barrera que va aïllar diverses zones forestals, i els més de 700 titís que hi havia a dintre, de tres grans fragments de bosc.

Després d’una sèrie de negociacions i plets, els conservacionistes van aconseguir que l’empresa constructora s’avingués a construir i pagar un pas elevat cobert de vegetació, el primer al Brasil, amb un túnel i possibilitats de saltar per les copes dels arbres perquè els titís i altres animals passin d’una banda a l’altra. Segons Ferraz, el pas està gairebé acabat i hauria d’estar enllestit aquest any.

La seva organització es dedica ara a tasques de plantació per crear un entorn boscós a banda i banda del pas, i també al pont mateix, amb l’objectiu de facilitar la circulació dels titís i altres animals. “Hem contractat petits agricultors”, explica Ferraz. “Fem molta feina de restauració forestal”.

Com passa en moltes altres campanyes conservacionistes, el tití lleó daurat, un animal bonic i estimat, ha esdevingut el símbol de la protecció d’un hàbitat on també hi viuen moltes plantes i animals molt menys fascinants, com els peresosos i les granotes.

Tal com diu Ferraz: “No parlem només d’una espècie. Parlem del medi ambient”. Aquesta espècie, però, amb el seu pelatge d’un vermell encès, és irresistible.