BarcelonaLa pornografia és, bàsicament, un merder. Els pares i mares no saben, no sabem, com parlar als fills del tema o, encara pitjor, tenim por a fer-ho. Els docents temen aquests pares i mares, coneixedors del fet que toquen un dels temes més conflictius, i se solen limitar a la pura biologia. La majoria de productores i empreses tecnològiques responsables de la distribució o difusió gaudeixen, mentrestant, d’aquests llimbs, ja que els governs sovint no saben exactament què tenen o què poden fer i com legislar. Per això, en algunes ocasions marcades pel rebombori mediàtic, pregunten als jutges, que una cosa sí que tenen clara: porten tota la vida intentant posar-se d’acord en què és o deixa de ser pornografia i què és allò reprovable o lesiu que hi ha en ella, però també si existeix alguna cosa rescatable i que hagi de protegir-se. No ho aconsegueixen. Escorredissa, multiforme, inaprehensible i ràpida... La pornografia sempre va per davant de les definicions, de les legislacions. És la resta, el que està més enllà. I per als que es queden, queden així mateix les conseqüències, alguns debats, les dades i una bombolla de desconeixement i tabú –sí, sí, tabú avui, sempre, encara– molt difícil de trencar. Ana Valero, constitucionalista, professora de dret constitucional a la Universitat de Castella la-Manxa, va arribar a la pornografia com a objecte d’estudi de la mà de la llibertat i els seus límits. La valenciana explica com en el tancament d’unes conferències a Nàpols un professor va mencionar la paraula obscenitat, molt segur que aquest era el límit de la llibertat d’expressió. Un nen hauria fet llavors la millor de les preguntes, la més natural i també la més difícil: "Per què?" Per sort també s’ho va plantejar aquesta investigadora, que de seguida va constatar les poques coses que hi havia escrites sobre la matèria, les moltes que calia escriure i com era d’urgent a la vista del consum massiu de pornografia en edats molt joves i d’algunes dades derivades d’aquest fenomen. Ha plasmat tot el que ha après i ho ha reflexionat a La libertad de la pornografía, un llibre singular, únic, que és històric però que s’obre al present sense esquivar cap dels temes (els merders) que travessa: la política, el feminisme, la moral, l’educació, la producció, el consum... Respongui què fa o pensa o diu vostè en algun dels camps anteriors respecte a la pornografia i obtindrem un retrat molt encertat de qui és. I només és necessari parlar, només és necessari portar el llibre d’Athenaica sota el braç i veure les reaccions que suscita en la seva presència –amb un nou origen del món a la portada com el que en el seu dia va pintar Courbet– per començar a intuir qui és qui.

L’ahir i l’avui del gènere pornogràfic

Vostè insisteix que la pornografia actual ha perdut alguns o molts elements que van caracteritzar la pornografia històrica o tradicional, com el seu caràcter subversiu, polític... Qualsevol porno passat va ser millor?

— Si hi ha una cosa que caracteritza per sobre de tot el que és pornogràfic és la seva naturalesa mutable. El que és pornogràfic o no depèn no només de la subjectivitat de qui l’observa, sinó del moment històric en el qual s’observa. L’expressió expressament sexual ha trobat en l’art el seu principal vehicle al llarg de la història: des dels déus grecs esculpits en postures erectes i poderoses de la condemnada Pompeia fins a la Justine de Sade, per exemple. Però l’aparició d’internet i els avanços tecnològics ha transformat completament la seva naturalesa. Des de l'inici del segle XXI, el comunament anomenat "porno digital" ha penetrat en la nostra cultura fins a fer-se omnipresent, i aquesta mena de porno no conté res del que caracteritza les novel·les sexualment explícites o les obres d’art sexual censurades per les autoritats polítiques o religioses durant segles. La nova pornografia és radicalment diferent, fins i tot, a les pel·lícules de l’època daurada del porno, dels anys setanta del segle passat, que tenien guió, escenes i personatges. El discurs explícitament sexual ha tingut al llarg de la història un fort caràcter contracultural i de qüestionament de la moral hegemònica i, per tant, polític. Tot això ha desaparegut de la pornografia digital de consum majoritari, el discurs del qual reforça la desigualtat existent a la societat entre homes i dones o respecte a un altre tipus d’opcions sexuals.

Quines serien les característiques del porno actualment, al qual vostè anomena ‘mainstream’?

— El porno digital mainstream, a més de no tenir cap ambició estètica, està desproveït de qualsevol caràcter polític i contracultural. I això perquè el seu discurs, si és que en té, no fa més que reproduir les estructures de desigualtat pròpies del patriarcat imperant. Així asfixia, bukake o violació són només algunes de les pràctiques impossibles del llarg inventari en les quals la poderosa i multimilionària indústria pornogràfica ha classificat els actes sexuals llestos per contemplar i consumir a cop de clic. Es tracta d’un model narratiu basat en la deshumanització dels personatges, principalment de la dona, a la qual se li nega la condició de subjecte i se la ubica en un lloc de degradació i de mera submissió al plaer masculí.

Creadores com Erika Lust, que firma el pròleg del llibre, demostren que un altre porno és possible. A més de ser possible, en quina mesura és necessari, és desitjable?

— D'una banda, hem de tenir en compte que la pornografia s’ha convertit en la principal font d’educació sexual de nens i adolescents. Una pornografia que, com deia, sol prioritzar una mena de desig masculí estereotipat i violent, i la subordinació de la dona a la seva satisfacció. Aquest tipus de porno genera una gran confusió, principalment entre els joves, sobre el que són el sexe i les relacions sexuals. Per això, crec que sí que és desitjable l’existència d’una pornografia que contraresti aquesta mena de discursos amb altres de més igualitaris, que mostrin perspectives més plurals i democràtiques d’entendre el plaer, també el femení, i que donin cabuda a les diferents identitats de gènere.

Pornografia i feminisme

La pornografia parteix en dos el feminisme i el debilita, establint en alguns dels casos sinergies estranyes. Quines vies es podrien o s’haurien d’explorar per sortir d’aquest punt fatal de topada entre el feminisme abolicionista i el pro sexe?

— Crec que el feminisme actual està patint el mateix procés de radicalització que la política o qualsevol altre àmbit del debat públic. A la societat de la desinformació desapareix la deliberació racional i prima el sentimentalisme. És el triomf de les emocions davant de les idees. Un fet amplificat per les xarxes socials, convertides en càmeres d’eco on només sentim els que comparteixen judici i prejudici amb nosaltres, el que extrema el menyspreu cap a qui pensa diferent. El feminisme, lamentablement, està en aquest punt. I la pornografia és només un més dels assumptes que ens tenen enfrontades (m’hi incloc perquè soc una dona feminista, tot i que rebutjo frontalment aquestes dinàmiques). L’única via que veig és l’escolta i el diàleg. Res més, però tampoc res menys.

L’explosió del feminisme en molts camps del coneixement i l’expressió pública s’ha materialitzat en una recuperació i visibilització de continguts fets per dones o la creació de nous. Excepte excepcions comptades, això no ha passat, a la indústria pornogràfica. És així? I si és així, per què?

— Tal com va dir l’actriu porno i activista Annie Sprinkle, "la resposta al porno dolent no és la prohibició del porno, sinó fer millors pel·lícules porno". Si bé el porno mainstream està fet principalment per homes i per als homes, les directores i productores de cine pornogràfic alternatiu s’han llançat a fer creacions audiovisuals que trenquen certs estereotips i prejudicis associats tant al porno de consum majoritari com a la mateixa visió tradicional de la sexualitat. Com argumenta Linda Williams al seu llibre Hard core: power, pleasure, and frenzy of the visible, la pornografia és una forma de comunicar idees específiques sobre el gènere i el sexe. Les dones, tradicionalment relegades de la creació pornogràfica com de qualsevol àmbit creatiu, han pres des de fa uns anys el poder i el protagonisme en la creació de continguts pornogràfics alternatius, més ètics i que mostren una sexualitat molt més fidel amb la realitat del que són el sexe i les relacions humanes.

Humiliades i ofesos

En la seva opinió experta de jurista, ¿els sentiments de cadascú són els nous bons costums, la nova moral? Quines conseqüències o riscos implicaria prendre’ls com a béns jurídics que s’han de protegir?

— Com deia anteriorment, vivim en societats on els sentiments i les emocions prevalen sobre les idees. Això explica l’auge dels partits d’extrema dreta o els boicots a estudiosos de temes controvertits en la societat a l’hora d’exposar les seves tesis, fins i tot a les universitats. Tot i això, el dret a no ser ofès no és ni un dret ni un bé jurídic digne de protecció per la llei. La llibertat d’expressió, pedra angular del sistema democràtic, neix i té la seva raó de ser, precisament, per protegir les idees o opinions minoritàries, aquelles que molesten, disgusten o poden resultar ofensives. Jurídicament parlant, l’únic límit a la llibertat d’expressió resideix en el mal a tercers, no en l’ofensa a tercers. Evidentment que estan i han d’estar tipificades com a delictes la injúria, la calúmnia o el discurs d’odi, però no pot estar-ho un pretès dret a no sentir-se ofès per les expressions o opinions dels altres.

Parlant de lleis i drets, li demano la seva opinió sobre la recentment aprovada llei de garantia integral de la llibertat sexual, la llei del 'només sí és sí'.

— Encara no l’he estudiat en profunditat, tinc una opinió apriorística (perquè crec que des d’un punt de vista penal pot ser problemàtica en la seva aplicació), però encara no vull expressar-la.

Pedagogia del porno

L’edat d’inici en el consum de la pornografia cada cop és més baixa. Dotze anys, i hi ha qui la baixa fins als vuit, i a partir d’aquestes dades es plantegen diverses accions, es treuen conclusions... Però, és impossible revertir aquesta tendència?

— Esclar que és possible, però cal prendre consciència del fet que realment aquest és un problema social i polític de primera magnitud i actuar en conseqüència. En aquest país tot el que té a veure amb l’educació integral dels nens i nenes és entès com un intent d’adoctrinament per part de l’Estat. Una cosa que no passa a la resta d’Europa, on l’educació sexual forma part de manera incontrovertida dels currículums educatius obligatoris. Es fa més necessària una educació afectivosexual integral, que no se centri exclusivament en els aspectes preventius, de protecció, anticoncepció i salut sexual i que aprofundeixi en la dimensió emocional i afectiva de la sexualitat humana, així com en les relacions personals. D’aquesta manera, assumptes com el consentiment, la reciprocitat, el respecte i les cures han d’estar molt presents per contrarestar els missatges que els joves reben de la pornografia mainstream i capacitar-los per interpretar i filtrar aquesta informació.

Asumim la situació. Adolescents i preadolescents veuen i utilitzen el porno per aprendre des de molt petits. Les dades fan pensar que normalitzen i imiten conductes sexistes i violentes. Però aquest mateix consum ¿no es podria utilitzar, de la mateixa manera, per a l’educació o la pedagogia sexual? ¿És aquesta l’alfabetització pornogràfica de la qual es parla en el seu llibre?

— Bé, en primer lloc hem de tenir en compte que el porno és contingut per a adults, ni tan sols el tipus de pornografia ètica que fan directores com Erika Lust és un producte audiovisual per a persones que encara tenen el seu desenvolupament psicològic i cognitiu en procés. Ara bé, és necessari que els joves entenguin que el que veuen en els vídeos que estan al seu abast, l’accés als quals pot arribar a ser involuntari, és ficció i no realitat. L’alfabetització pornogràfica a la qual es refereix Erika Lust en el pròleg del meu llibre proporciana les eines per donar sentit a les imatges a les quals els joves o els adults estem exposats quan veiem porno gratuït online i a qüestionar el seu missatge –les seves categoritzacions, els seus títols, el seu contingut–. L’objectiu principal de l’alfabetització pornogràfica és criticar el porno i permetre que les persones construeixin els seus propis significats a partir dels cossos, interaccions i contextos sexuals que representa i els missatges que ofereix.

Davant de les dades que diuen que sí que existeix una relació directa entre agressivitat i violència contra les dones i el consum de pornografia en preadolescents i adolescents, denuncia la inacció de les famílies, plataformes i poders públics. Quines mesures concretes poden prendre o haurien de prendre cadascun d’ells?

— Informes recents relacionen el consum de pornografia amb un increment de les agressions sexuals entre joves. Sembla que la normalització de pràctiques pornogràfiques mainstream com el bukake han donat pas a violacions grupals, les quals han augmentat molt en el nostre país. A més, en la majoria dels casos, la gravació del delicte la fan els mateixos autors amb la finalitat de poder demostrar la seva participació en l’agressió. Manadas i violacions són cerques habituals en les webs porno. Per fer front a aquesta realitat és necessària la sensibilització, la implicació i el compromís de tots els actors que participen en l’educació i el desenvolupament dels menors. En el cas de les famílies és important no només que afrontin els temes sexuals amb els seus fills a casa, sinó també que entenguin que l’educació afectivosexual ha de ser una part central i autònoma en la formació dels menors a les escoles. Pel que fa a les plataformes, seria necessari implicar-les en el control efectiu de l’accés dels menors a través d’eines més eficaces que la simple pregunta que apareix abans d’entrar a les seves webs sobre la majoria d’edat. Pel que fa als poders públics, a més de l’adopció de legislacions sobre l’audiovisual més exhaustives i que tractin amb més singularitat el fenomen, com deia, crec que el verdader instrument transformador ha de ser l’educació.

Ana Valero és doctora en dret constitucional des del 2007 i professora titular de dret constitucional a la UCLM. Autora de 'La libertad de la pornografía' (Athenaica, 2022).

Pilar Gómez Rodríguez és periodista i escriptora. És autora de 'La carretera de los perros atropellados' (Xorki, 2012).

Aquest article s’ha publicat en castellà al número 56 de la revista 'La Maleta de Portbou'.