A internet hi ha una pàgina a la qual no pots sinó enganxar-t’hi, fer-t’hi addicte, convertir-la en una religió. Bé, això passa només si, com jo, tens inoculat aquest virus que es diu col·leccionisme, passat, paper vell que explica històries. Bé, la pàgina en qüestió es diu Todocolección i hi ha una opció que et permet activar alertes amb paraules clau. En tinc una d’activada que diu “Josep Maria Espinàs”. Fa unes setmanes em va arribar una alerta a l’aplicació del mòbil. La vaig mirar, i caram! Abans les discogràfiques editaven postals dels seus músics i cantants, postals destinades a fer promoció, a estampar-hi autògrafs a sobre, a fomentar el col·leccionisme i l’adhesió als artistes. Una tècnica publicitària, vaja. Edigsa també ho feia. Edigsa, sí, la discogràfica de la Nova Cançó. I Espinàs era el número 3 d’Els Setze Jutges.

Tinc al meu arxiu moltíssimes d’aquestes postals. Però aquesta d’Espinàs se’m resistia. És difícil de trobar. Està autografiada: “A la Matilde, agraint-li la seva cordialíssima companyia”. La seva lletra és inconfusible. Em va reconfortar trobar un tros de paper que té més de cinquanta anys, que documenta la història d’una realitat tan fabulosa de la nostra cultura -la Nova Cançó i Els Setze Jutges- i que serveix per donar fe de la faceta potser no tan coneguda d’algú amb una trajectòria tan completa, tan llarga, tan rellevant com Espinàs.

Al seu llibre Entre els lectors i jo, l’escriptor relata vivències viscudes al llarg dels anys amb els seus seguidors literaris. Quantitat de reflexions i d’anècdotes vinculades, sobretot, amb cartes rebudes, però també amb encontres, signatures i incomptables diades de Sant Jordi. Tenir aquesta postal a les mans fa que el temps transcorregut se’m faci tan corpori que m’espanto i tot. Agafo també el llibre, el fullejo, miro la primera pàgina: “Per a Toni Vall, agraint-li el seu interès i la seva cordialitat. Una abraçada”. La mateixa signatura de la postal i una data, 2011. I em venen els flaixos d’aquell dia, la segona o tercera vegada que l’entrevistava, flaixos que es guarden a la memòria i també sobre una pàgina manuscrita.