02/09/2022

Posturetes a l’escala

3 min
_lamartarile

A l'Òpera de París no hi ha funció però és plena de turistes que la visiten des de primera hora del matí. La gent bada i els guies s’esforcen en dirigir la mirada dels visitants a l’entrada del Palais Garnier. Els querubins i nimfes de la decoració barroca ho observen impassibles, fins i tot semblen resignats a aquell brogit que no té la sumptuositat de les grans vetllades. La gran escala cerimonial la van fer de marbre blanc perquè hi destaquessin els vestits de la flor-i-nata parisenca. La balustrada de marbre vermell i verd li dona el toc d’elegància per definir les corbes majestuoses dels dos trams d’escala divergents que porten al gran vestíbul. Cada pedestal a l’inici de la gran llengua de graons està decorat amb dues figures femenines que fan de torxes per il·luminar l’espai. Fan contorsions per subjectar els canelobres. Però al seu costat hi ha algú que els hi fa la competència. És una noia que va sola, no forma part de cap ramat que persegueix el guia amb un auricular a l’orella. Va vestida com una capsa de bombons acabada de sortir de la pastisseria. Té uns cabells llargs i rossos que li arriben fins a la cintura i mou la melena fent lleugers cops de cap. Fa unes posturetes estranyes, com si interactués amb algú que l’observa des de baix de l’escala. Però allà no hi ha ningú que reculli els seus missatges. Només hi ha un trípode amb un telèfon al capdamunt. I la pantalla reprodueix l’escena.

Al terra, al costat, una bossa de paper. La noia va canviant d’expressió i actitud mentre el mòbil va disparant fotografies cada cinc segons. Es fa la tímida i encongeix les espatlles, després mostra sorpresa posant-se la mà davant la boca, aixecant les celles i observant els frescos del sostre. Des d’allà dalt, Minerva lluitant contra la brutalitat i observada pels Déus de l’Olimp és l’única que no para atenció a la noia. Té assumptes més importants per atendre. La resta de turistes es queden perplexos davant d’aquell teatret i riuen per sota el nas. La noia ignora la discreta burla i fa la seva. Ara fingeix que li agafa un atac de riure. No riu, només fa el gest, amb la boca oberta i inclinant-se endavant amb la mà al pit. Després es torna seductora de cop. Mig acluca els ulls i fa morrets. S’atura i baixa els set o vuit graons que la separen del trípode. Agafa la bossa de paper. Es canvia el fulard, es treu la petita bossa de marca que duia en bandolera i es posa una mena d’armilla que dona al vestit un aire diferent, més desenfadat. Acciona un altre cop el mòbil i puja apressada els graons. L’enquadrament fa que sembli que està sola a l’escala. Quan un turista s’acosta massa i entra dins el pla la noia fa cara fàstic i s’impacienta perquè marxi. La situació és tan grotesca que a ella li va bé: ningú gosa apropar-s’hi. Torna a fer posturetes. D’esquena a la sòlida barana, hi recolza els braços i tira el cap enrere, extasiada, deixant penjar la cabellera. Doblega una cama i posa el peu de punta per fer-ho més seductor. De seguida canvia. Es posa les mans a la cintura però tira els colzes endavant i encorba les espatlles. Mira de manera desafiant el trípode. Sembla que li faci mal la panxa. Un grup de turistes ara ocupa massa espai i ha de parar. Tipa, canvia de lloc, buscant un altre racó que creï la sensació que aquell palauet és tot per ella. La comedieta que ens ha regalat, però, no deixa de ser una evolució de la intenció original que tenia aquella escala i el vestíbul superior per la noblesa de l’època. Ser vist pels altres, ser observat, participant d’un teatret de relacions i interaccions que elevin l’estatus personal. Exhibir-se. Ser allà com espectador és secundari. L’important és ser allà per ser observat, encara que ara sigui a través del telèfon

stats