És habitual veure persones afins a partits de dretes, castisses i de valors conservadors vestides amb camises de colors però amb colls —i punys— blancs. Una tipologia de peça que no és freqüent veure-la, en canvi, amb gent de valors més progressistes i, encara menys, amb professions categoritzades com a poc qualificades. El motiu és que, malgrat les seves petites dimensions, el coll de la camisa és un element d’indumentària que encapsula una important càrrega simbòlica i una gran significació social, amb una història que es remunta fins al Renaixement.

El coll neix a mitjans del segle XVI com l’única part visible de la camisa, considerada llavors com a roba interior. No comptava amb les solapes actuals, sinó que consistia en la superfície tèxtil que cobria la zona de l’escot i que s’ajustava al coll amb uns cordonets que la frunzien. La seva forma arrissada resultant va donar peu al nom de cuello lechuguilla. Amb el temps, anirà adquirint més volum i la forma serà fruit d’un acurat treball de plegat de la tela de llenç que rebrà el nom de gorguera i acabarà independitzant-se de la resta de la camisa.

Aquest complement estava reservat a persones que se’l podien permetre, no només perquè fos més car, sinó perquè s’havia de lluir impol·lut, blanc i sense arrugues, en un moment en el qual la higiene era molt més escassa que avui dia. Aquesta es blavejava amb pólvores caríssimes provinents d’ultramar i, a més, calia la intervenció d’un professional en la matèria, l’obridor de colls, que l’emmidonava i obria cada plec amb motlles de ferro. Al lluir una gorguera, que podia adquirir unes dimensions gairebé immobilitzants, deixaves constància pública del fet que procedies d’un estament privilegiat, amb una vida ociosa i sense necessitat de fer cap feina productiva. La gorguera va derivar en altres tipus de colls, com el “compromís isabelí” a la cort anglesa, la golilla a l’espanyola o la valona als Països Baixos, a través dels quals els membres de la cort competien entre ells per les dimensions, rigidesa, blancor i ornamentació amb puntes dels seus colls.

A partir del segle XIX la moda masculina va concretar-se en el minimalisme del vestit sastre, però la simbologia del coll va continuar sent determinant. Arran de la invenció de l’aïllament del clor i el perfeccionament del lleixiu, el blanc de la roba podem dir que ja era blanc de veritat, tot coincidint amb el fet que valors com la higiene van anar guanyant importància en la nova societat burgesa i esdevindran elements clars de distinció de classe. Les parts d’una camisa que s’embruten amb més facilitat són, precisament, el coll i els punys i, per tant, lluir-los impol·luts deixava clar que tenies els mitjans econòmics per a canviar i rentar la camisa amb assiduïtat. El color blanc estaria als antípodes de ser un color sofert, ja que mai pot enganyar sobre el seu grau de netedat, esdevenint, en conseqüència, un símbol de privilegi social. D’aquí que s’inventessin els colls independents de cel·luloide, perquè persones d’entorns més humils que no tenien la possibilitat de rentar-se la camisa poguessin lluir un coll polit en públic.

Arran d’això, a principis del segle XX es crearà una classificació professional marcadament classista a partir dels colors dels colls de les camises. Les feines dites de “coll blanc” eren aquelles que requerien un alt nivell de formació, desenvolupades generalment en oficines i que estaven més ben retribuïdes, mentre que les de “coll blau”, en relació amb la granota blava de l’uniforme, eren les catalogades com a feines poc qualificades. En aquest cas, les camises de colors amb el coll i els punys blancs que llueixen membres de partits de dretes són un clar recordatori d’aquest simbolisme classista que, tot i la facilitat actual per mantenir una camisa neta, ens recorda que, en el passat, un acte tan quotidià com aquest era capaç de jerarquitzar una societat.