"D'una tragèdia que semblava irreversible en vam aprendre coses molt bones"
Resulta difícil trobar precedents d’una mobilització ciutadana d'una magnitud com la que es va produir el novembre del 2002 a causa de la catàstrofe del ‘Prestige’. Rescatem, vint anys després, la història d’algunes de les persones que la van viure.
A CoruñaViatjar centenars de quilòmetres per posar-se un vestit especial, uns guants i una mascareta. Netejar chapapote fins a l'extenuació. Aspirar vapors nocius enmig dels temporals hivernals de la costa gallega. Resulta difícil trobar precedents d'una mobilització ciutadana com la que es va produir l'any 2002 arran de la catàstrofe del Prestige. D'aquells centenars de milers de persones en rescatem, vint anys després, la història d'uns quants.
A Barcelona, entre llàgrimes, les cuineres Montserrat Martínez, Cecilia Gefaell i Clementina Serra posen rumb a Galícia. "Vam agafar les nostres olles i tot el nostre equip i directament vam marxar cap allà", afirma Martínez. A la televisió, un petroler —el Prestige— es desfà a les costes gallegues i empastifa el litoral d'hidrocarbur. Indignades, les tres dones decideixen portar-hi la seva "cuina de batalla". Una forma de "sumar-nos als moviments socials per donar suport des dels fogons", diu Gefaell. Per la seva banda, Serra recorda perfectament quin va ser el punt d'inflexió que els va fer prendre la decisió d'anar a Galícia fa dues dècades: "Era tan tremendo el que vèiem! I la negació, sobretot de cara a l'opinió pública".
La seva primera parada va ser a la llotja de Cangas do Morrazo (Pontevedra), a la ribera nord de la ria de Vigo. Amb la furgoneta carregada d'utensilis de cuina van preguntar si necessitaven alguna cosa. En qüestió de minuts, entre mariners i cuineres estaven ho muntant tot per dur a terme un primer servei. Gafaell recorda, sorpresa, que "al principi els mariners anaven a recollir amb les mans el chapapote a la boca de la ria". Aquelles imatges es convertirien en un símbol de la falta de recursos davant del desastre i de l'entrega de milers de persones per salvar el seu mitjà de vida.
Al poble de Carnota, l'alcalde durant la catàstrofe del Prestige, Xosé Manuel García, revisa amb la mirada el litoral d'un dels enclavaments que més va patir el vòmit negre del vaixell: "Vam estar uns quants anys amb un gran deteriorament tant dels productes pesquers com del sector turístic". García considera que la zona està "recuperada" avui en dia i assenyala com a fet positiu la marea blanca de voluntaris que va arribar al seu municipi: "A Carnota van ser més de 100.000. Tot i la falta de mitjans hi va haver una afluència massiva", recorda emocionat l'exalcalde del poble que el 2002 registrava 5.510 habitants.
Octubre de 2002. Un voluntari, després d'hores de neteja, comença a sentir que les forces fluixegen. El clima fred i humit, al qual no està acostumat, tampoc hi ajuda: "De cop van aparèixer dues divinitats en forma de dues senyores carregant una olla enorme de cafè". El sevillà José Antonio Cortés, actualment professor de sociologia de la Universitat de la Corunya (UDC) netejava la platja de Coído (Muxía): "Ens van començar a donar cafè, allò era la glòria, calentet, et revitalitzava. I vinga, de nou a la feina", recorda, i confessa que aquella va ser la primera vegada que va tastar el cafè. Llavors Cortés era un estudiant de ciències ambientals al qual aquell viatge inesperat a Galícia, lloc que no coneixia, va determinar el seu futur: "El Prestige va fer que cambiés de disciplina i em centrés més en el vessant polític de la problemàtica ambiental".
La murciana Lola Rontano, també voluntària, és un altre exemple de com la catàstrofe del petroler va marcar el destí de moltes persones. "Em va canviar la vida", diu, i afegeix: "Vaig pensar que venia a donar un cop de mà i en canvi m'hi vaig quedar 20 anys", explica des de Muxía. Rontano, professora i escriptora, dibuixa dues dècades després com era la societat de la Costa da Morte que es va trobar quan hi va arribar el 2002. "Hi havia dos tipus de persones: les que et miraven des de la finestra i no s'acostaven a la platja, que no en volien saber res perquè tenien por, i la gent cremada per qüestions que tenien a veure amb com s'estava gestionant aquella situació".
Miguel de Lira, de la companyia teatral Chévere, rememora la seva primera reacció davant la catàstrofe: "Algú va dir que van arribar a Caión (la Corunya) les primeres galetes de contaminació [boles de fuel de diferent mides] i vaig pensar que aquí a baix [a Carnota] no hi arribarien. De Lira, una de les veus més actives del col·lectiu cultural Burla Negra, va assistir aquells dies a una xerrada d'un expert que va fer que la seva perspectiva davant la catàstrofe canviés: "Ens va dir que primer arribarien les galetes i després una marea negra lenta". L'actor va voler confirmar la teoria de l'expert. Va anar a pocs quilòmetres, a la platja d'Ancoradoiro, a Muros (la Corunya): "Vam començar a trepitjar les galetes i ens vam dir «Passarà tot el que va dir l'expert?»" De Lira obre un silenci en el seu relat que tanca de forma inmediata: "Efectivament".
Els pitjors presagis també els va confirmar en les primeres hores de la crisi el responsable de Pesca a Espanya del Fons Mundial per la Natura (WWF, en les sigles en anglès), Raúl García. "Quan vam tenir notícies que la cosa estava malament, la primera nit, un grup de companys vam agafar el cotxe i ens en vam anar a la Costa da Morte", recorda 20 anys després. Aquella mateix nit a García se li va quedar gravat un testimoni: "Recordo una senyora, crec que era de Muxía i que vivia al passeig marítim, que ens va trucar plorant i ens va dir: «Miri, estic sentint per la ràdio que no hi ha chapapote i li juro que el tinc a la porta de casa»".
L'impacte mediambiental de la marea negra
Durant pràcticament un any, Raúl García i els seus companys d'organització van treballar sobre el terreny, col·laborant i fent el seguiment de les tasques de neteja i de l'impacte mediambiental de la marea negra. Va ser, per a tots ells, un any tan dur com intens en l'àmbit personal i professional: "Gairebé tots, de fet, ens vam posar malalts quan es va anar calmant la cosa, quan ens va marxar l'estrès, com per descarregar tota la pressió que vam patir".
Enmig de totes les conseqüències negatives, va ser també el moment d'encendre algun llum cap al futur. "Diverses confraries es van plantejar tot allò com una oportunitat per enfocar l'activitat pesquera d'una altra manera. I van sorgir propostes per crear àrees marines protegides o reserves pesqueres", explica García. alguna de les quals, com la reserva d'Os Miñarzos, a Lira, va arribar a fructificar i avui està considerada un exemple pioner de com establir una àrea de protecció gràcies a una iniciativa dels pescadors.
Precisament Lira va ser la segona parada de les cuineres Montserrat Martínez, Cecilia Gefaell i Clementina Serra, lloc en el qual la seva cuina de batalla va donar menjar a més de 800 persones. Un tipus de cuina que requeria formar les dones de la zona, no habituades a alimentar tantes persones ni a enfrontar-se a situacions complexes, com explica Serra: "Era una feina bastant dura; era batalla total i allò no estava preparat". Tot i la precarietat, el fred i la pluja, Titina, com afectuosament li deien les seves companyes, fa memòria d'algun dels plats que van elaborar a la carpa que es va habilitar expressament: "Fèiem moltes potas (olles en gallec) amb el pebre vermell, les patates, el xoriço, tot", explica somrient com sempre.
L'aportació de les tres cuineres de batalla no només es va reduir als fogons. L'actor de Lira s'hi refereix com a "As cociñeiras rockeiras", i Martínez ràpidament recull el record: "Que vingui algú de fora a ajudar i que animi la resta, jo crec que s'agraeix una mica". La mateixa Martínez i Serra entonen una de les cançons que van néixer a partir de la seva experiència a Galícia i que forma part del seu projecte musical Naranjas de la China: “Mucho chapapote, mucho mucho chapapote. Y el barquito hundido no cesaba de botar toneladas de veneno que a las playas llegaban sin parar”.
Malgrat la catàstrofe i "la profunda insolidaritat i deixadesa de determinades autoritats", l'exalcalde de Carnota Xosé Manuel García sempre recondueix el relat cap a l'optimisme: "D'una tragèdia que semblava irreversible en vam aprendre coses molt bones". La seva resposta davant la possibilitat de repetir un moviment ciutadà voluntari com el que va omplir Carnota és contundent: "La gent està bastant sensibilitzada; el moviment de voluntariat hi és i, per sort, no se n'anirà".
També el pessimisme es va transformar en optimisme respecte al possible impacte mediambiental de la marea negra a llarg termini. Els primers dies, davant el volum de chapapote, semblava impossible que la costa tornés, almenys fins al cap de molts anys, al seu aspecte anterior. "A mitjans de 2004, els nivells d'hidrocarburs en espècies clau, com el musclo, havien tornat als valors previs a la catàstrofe, el que denota, almenys, una recuperació parcial de l'ecosistema", explica Juan Bellas, científic del Centre Oceanogràfic de Vigo. Entre setembre i octubre del 2003, tot el sector de marisc i pesquer de Galícia havia tornat a la feina. Per a molts coneixedors del mar, l'atur forçat va contrarrestar la marea negra, i la situació de moltes espècies comercials havia millorat quan es va acabar la prohibició de captures.
Problemes permanents
Avui, més enllà d'algunes taques que es van quedar gravades a les roques de les zones més afectades, la costa gallega està plenament recuperada del desastre del 'Prestige'. No obstant això, hi ha problemes permanents, com la contaminació causada per altres vessaments (aigües fecals o activitat industrial) o la sobreexplotació de bancs pesquers i de marisc. "Són episodis crònics, probablement menys espectaculars, però igualment o fins i tot més nocius perquè s'allarguen en el temps", resumeix Bellas.
Raúl García, de WWF, afegeix altres impactes en el paisatge que van arribar de forma indirecta just després de la catàstrofe, a causa de la pluja de promeses per compensar la nefasta gestió política: "Després de la marea negra va venir la marea de formigó: van construir urbanitzacions en espais de gran valor natural, a redós de l'especulació d'aquells anys, que també va ser perjudicial per a les zones afectades". En localitats com Fisterra o Cee es van multiplicar les llicències de nova construcció. Poc després de l'esclat de la crisi econòmica del 2008, molts d'aquests projectes van quedar com a vestigis d'un temps convuls.
Per als voluntaris José Antonio Cortés i Lola Rontano encara queden qüestions per resoldre. Rontano apunta directament a les responsabilitats penals i civils que va portar la resolució de la catàstrofe: "Qui pagarà per tot això?" I llança un interrogant no exempt d'indignació: "Per què els armadors i tota la trama al voltant del Prestige van quedar impunes? On anava la mercaderia, qui la comprava... tot va quedar una mica difús. La murciana de Costa da Morte tanca la seva reflexió amb la convicció que "qui pitjor ho fa, menys conseqüències té".
El dia en què es complien 11 anys del SOS del Prestige, l'Audiència Provincial de la Corunya només va condemnar el capità del vaixell, el grec Apostolos Mangouras, per desobediència a l'autoritat en els tensos moments que es van viure durant el remolcatge del petroler. Per part seva, els tribunals europeus segueixen, vint anys després, sense resoldre el cobrament de les indemnitzacions per valor de 850 milions d'euros que l'asseguradora del vaixell encara deu a l'estat espanyol.
En el cas de Cortés, la frustració impregna el seu discurs: "Després de 20 anys, ja sé per què el chapapote era a la platja, ja sé com es pot evitar, el que no sé és com aconseguir-ho". Per al docent sevillà establert a Santiago de Compostel·la, el que va passar amb el Prestige el 2002 és com una guerra amb "un enemic contra la vida que segueix sent més gran i més poderós". "A aquest enemic", resol Cortés en un parc, rodejat d'estudiants, "encara no sabem com derrotar-lo, i així seguim".