20 anys del Prestige
Diumenge 13/11/2022

"D'una tragèdia que semblava irreversible en vam aprendre coses molt bones"

Resulta difícil trobar precedents d’una mobilització ciutadana d'una magnitud com la que es va produir el novembre del 2002 a causa de la catàstrofe del ‘Prestige’. Rescatem, vint anys després, la història d’algunes de les persones que la van viure.

Lucía Abarrategui, Sergio Pascual i M. Rey / Fotos: Brais Lorenzo
9 min
Fotografia feta fa 20 anys pel fotoperiodista Miguel Riopa en la qual es veu una au afectada se ve un ave afectada pel vessament del 'Prestige' a la zona de Niñóns, Ponteceso.

A CoruñaViatjar centenars de quilòmetres per posar-se un vestit especial, uns guants i una mascareta. Netejar chapapote fins a l'extenuació. Aspirar vapors nocius enmig dels temporals hivernals de la costa gallega. Resulta difícil trobar precedents d'una mobilització ciutadana com la que es va produir l'any 2002 arran de la catàstrofe del Prestige. D'aquells centenars de milers de persones en rescatem, vint anys després, la història d'uns quants.

A Barcelona, entre llàgrimes, les cuineres Montserrat Martínez, Cecilia Gefaell i Clementina Serra posen rumb a Galícia. "Vam agafar les nostres olles i tot el nostre equip i directament vam marxar cap allà", afirma Martínez. A la televisió, un petroler —el Prestige— es desfà a les costes gallegues i empastifa el litoral d'hidrocarbur. Indignades, les tres dones decideixen portar-hi la seva "cuina de batalla". Una forma de "sumar-nos als moviments socials per donar suport des dels fogons", diu Gefaell. Per la seva banda, Serra recorda perfectament quin va ser el punt d'inflexió que els va fer prendre la decisió d'anar a Galícia fa dues dècades: "Era tan tremendo el que vèiem! I la negació, sobretot de cara a l'opinió pública".

El 'Prestige' a la costa de Muxía en una foto feta per Miguel Riopa el 2002.
Restes de 'chapapote' a les pedres de l'entorn de Camelle, Camariñas.

La seva primera parada va ser a la llotja de Cangas do Morrazo (Pontevedra), a la ribera nord de la ria de Vigo. Amb la furgoneta carregada d'utensilis de cuina van preguntar si necessitaven alguna cosa. En qüestió de minuts, entre mariners i cuineres estaven ho muntant tot per dur a terme un primer servei. Gafaell recorda, sorpresa, que "al principi els mariners anaven a recollir amb les mans el chapapote a la boca de la ria". Aquelles imatges es convertirien en un símbol de la falta de recursos davant del desastre i de l'entrega de milers de persones per salvar el seu mitjà de vida.

Al poble de Carnota, l'alcalde durant la catàstrofe del Prestige, Xosé Manuel García, revisa amb la mirada el litoral d'un dels enclavaments que més va patir el vòmit negre del vaixell: "Vam estar uns quants anys amb un gran deteriorament tant dels productes pesquers com del sector turístic". García considera que la zona està "recuperada" avui en dia i assenyala com a fet positiu la marea blanca de voluntaris que va arribar al seu municipi: "A Carnota van ser més de 100.000. Tot i la falta de mitjans hi va haver una afluència massiva", recorda emocionat l'exalcalde del poble que el 2002 registrava 5.510 habitants.

Xosé Manuel García era alcalde de Carnota l'any 2002.

Octubre de 2002. Un voluntari, després d'hores de neteja, comença a sentir que les forces fluixegen. El clima fred i humit, al qual no està acostumat, tampoc hi ajuda: "De cop van aparèixer dues divinitats en forma de dues senyores carregant una olla enorme de cafè". El sevillà José Antonio Cortés, actualment professor de sociologia de la Universitat de la Corunya (UDC) netejava la platja de Coído (Muxía): "Ens van començar a donar cafè, allò era la glòria, calentet, et revitalitzava. I vinga, de nou a la feina", recorda, i confessa que aquella va ser la primera vegada que va tastar el cafè. Llavors Cortés era un estudiant de ciències ambientals al qual aquell viatge inesperat a Galícia, lloc que no coneixia, va determinar el seu futur: "El Prestige va fer que cambiés de disciplina i em centrés més en el vessant polític de la problemàtica ambiental".

La murciana Lola Rontano, també voluntària, és un altre exemple de com la catàstrofe del petroler va marcar el destí de moltes persones. "Em va canviar la vida", diu, i afegeix: "Vaig pensar que venia a donar un cop de mà i en canvi m'hi vaig quedar 20 anys", explica des de Muxía. Rontano, professora i escriptora, dibuixa dues dècades després com era la societat de la Costa da Morte que es va trobar quan hi va arribar el 2002. "Hi havia dos tipus de persones: les que et miraven des de la finestra i no s'acostaven a la platja, que no en volien saber res perquè tenien por, i la gent cremada per qüestions que tenien a veure amb com s'estava gestionant aquella situació".

Lola Rontano explica des de Galícia com va ser la seva experiència com a voluntària.
Miguel de Lira mostra les restes de 'chapapote' a les pedres de la platja de Curro.

Miguel de Lira, de la companyia teatral Chévere, rememora la seva primera reacció davant la catàstrofe: "Algú va dir que van arribar a Caión (la Corunya) les primeres galetes de contaminació [boles de fuel de diferent mides] i vaig pensar que aquí a baix [a Carnota] no hi arribarien. De Lira, una de les veus més actives del col·lectiu cultural Burla Negra, va assistir aquells dies a una xerrada d'un expert que va fer que la seva perspectiva davant la catàstrofe canviés: "Ens va dir que primer arribarien les galetes i després una marea negra lenta". L'actor va voler confirmar la teoria de l'expert. Va anar a pocs quilòmetres, a la platja d'Ancoradoiro, a Muros (la Corunya): "Vam començar a trepitjar les galetes i ens vam dir «Passarà tot el que va dir l'expert?»" De Lira obre un silenci en el seu relat que tanca de forma inmediata: "Efectivament".