Oriol Pla: "Tot té un preu i el preu a vegades és la soledat"

BarcelonaL’última vegada que vam veure l’Oriol Pla Solina (Barcelona, 1993) rebia, amb americana i pletòric, l’Emmy Internacional a millor actor per la sèrie Yo, adicto. Dues setmanes després, apareix vestit de paisà a la Casa Orlandai de Sarrià, proper i parlador. Aquí hi havia l’Escola Orlandai, on va estudiar primària. Després, entitats del barri i artistes com la seva mare van batallar perquè es convertís en un centre cívic; fins i tot hi va estrenar el seu primer espectacle de creació, Be God is. Després de la voràgine, Oriol Pla torna a ser al teatre: actua per Europa amb Falaise, de Baró d’Evel (aquest Nadal, al Piccolo de Milà), per Catalunya amb Gola i l’any que ve a Madrid i tot l’Estat amb el ja mític Travy.

Com estàs, després del premi?

— Bé, estic bé. Hi reconnecto quan faig entrevistes perquè vaig arribar, l’endemà estàvem a Castellar del Vallès fent un bolo, va ser un cap de setmana de jet lag i de descans, me'n vaig anar a Manacor a actuar i vaig tornar dilluns, vull dir que una mica pim-pam-pum, com una pilota de pinball.

Com és una festa post-Emmy? No he conegut ningú que m’ho pugui explicar de primera mà...

— Un desastre. A la una i mitja, cap a casa tothom. De veritat? Nova York no representa que no dorm? La festa va ser en un rooftop d'aquests del pis 42, i era al·lucinant. Tots els que no havíem estat mai a Nova York estàvem cridant tota l'estona: a l'esquerra hi havia el riu Hudson i veies tota la ciutat de nit, no hi havia cap metre quadrat que no estigués il·luminat per una finestreta, l'Empire State allà, tot molt típic. I jo: "Aquí on es balla?" "No, no, és que a Manhattan no es balla. Has d’anar a Brooklyn" que és com anar-se'n a no sé on. Jo, superindignat. Molt diver tot, però és veritat que m'esperava alguna cosa més...

Després de l’Emmy, continues la gira de Gola. Suposo que és la manera d'aterrar-ho.

— Sí, és tornar a la terrenor de la qual vens. Perquè si no tens terra tampoc pots saltar i anar-te'n a volar una estona, no? Mola tornar i seguir treballant en un espectacle que has fet amb gent estimada, i anant de gira, fent la cosa més artesanal, i més petita, i més personal, i estar davant del públic, és molt guai.

Creus que aquest premi canvia el teu estatus, el teu caixet o la manera com la professió et mirarà?

— Jo crec que sí, d'alguna manera. O no, no ho sé. Aquests galons, en el món de l'art, que no són els 100 metres llisos i el primer és el primer i ja està, crec que sí que serveixen per tenir més visibilitat. Més caixet molaria, la veritat! (Riu) Et dona un tipus de capital. Hi ha gent que diu: hòstia, ara et canviarà la vida? No ho sé. Potser no.

Vols que et canviï la vida?

— No ho sé. (Pensa) Seria guai, no? Però m'agradaria pilotar, en realitat. Justament, avui hi reflexionava una mica de dir: va, què més? Què més hi ha, aquí? Què podem fer? On podem anar? Em podria canviar la vida de dir... ui, me n'he cansat, i me'n vaig a fer una altra cosa totalment diferent.

Tens la porta oberta per escapar-te en algun moment?

— Jo crec que la porta sempre hi és, la qüestió és si tu et veus amb el dret o amb el valor d'obrir-la o no obrir-la. Està bé revisar-se de tant en tant i està bé deixar anar, encara que sigui dolorós. A vegades ens podem identificar molt amb qui som durant molt de temps, i més quan tens una validació externa, i també està bé de reformular-ho o canviar la manera que tens de relacionar-t'hi.

Si t'hagués de canviar la vida, què t'agradaria fer?

— M'agradaria ser més lliure, alliberar-me de certes correlacions que dono per fetes, quan no tenen per què ser així. I té a veure segurament amb la validació externa, o amb el que se suposa que has de fer. M’agradaria alliberar-me una miqueta de mi mateix. Connectar-me molt amb el que m'apassiona i deixar que això em guiï. Sempre mola descobrir parts noves de tu mateix.

Hi ha actors que diuen que després d'un premi important costa que arribin bones ofertes. Et preocupa? Tens por del futur o ets massa jove per a això?

— No. La vida també és una mica com te la vulguis prendre, pots trobar la virtut de la situació en què estàs. A mi no em fa por. Em podria fer pena, perquè m'agradaria treballar fora, en anglès o francès, perquè hi he posat expectativa. Però intento no fer-ho. Jo ja no esperava que m'arribés cap regal més de Yo, adicto, estàvem rodant amb el Javi [Giner] la següent pel·li, i ja només d'estar nominat i anar a Nova York era superexcitant i era superdivertit.

Doncs mira que transmets sensació de llibertat. I sobretot, d’actor sense por, perquè hi ha un coratge en com t’entregues a Yo, adicto o Gola...

— Por i coratge poden coexistir. Jo crec que el coratge també és una resposta constructiva a la por. Intento ser molt lliure, intento ser-ho al màxim, i estar al màxim aquí. És supercomplicat, perquè tinc molts futuribles i el futur és el terreny de la por. El passat, el terreny de la culpa. Tot el terreny que jo ocupo realment, el que està a les meves mans, és el terreny de l'ara. Jo tinc molta por, he viatjat molt amb la por i he intentat relacionar-m'hi bé. La qüestió és que qui estigui al volant sigui jo. La por pot estar aquí de copilot dient "Ai, que ens la fotrem!" I jo: "No, espera, que estic conduint. Vaig a responsabilitzar-me d'això". Tenia molta por, però vaig decidir no ballar-hi tot el dia.

En el fons, la caiguda als inferns de Yo, adicto connecta amb Gola: el consum compulsiu, la societat del banquet que ho vol tenir tot, la insatisfacció vital.

— Es creuen moltíssim. Gola és un viatge més personal. La golafreria essencial de la qual es parla és bàsicament fugir, buscar la intensitat, buscar la mirada externa i buscar que no s'acabi la festa. Viure en aquesta excitació, perquè reposar i estar en el silenci i en la buidor és una angoixa, una tragèdia de viure, un terror existencialista, que jo el tinc. Quan paro i tal, m'agafa un terror existencialista que és "que fort, que fort, l’estar viu" i, en canvi, quan estic muntat al cavall la vida és meravellosa. Venia una miqueta d'aquí, d'un viatge més terapèutic meu i volia fer aquesta temàtica a través del pallasso, del bufó i de disciplines que a mi sempre m'havien interessat. Crec que Yo, adicto em va fer afinar més, perquè em va ajudar a conèixer-me més a mi mateix i la meva golafreria. Però no és una conseqüència de l'altre, són dues històries que es van creuar i que tenen moltíssimes relacions.

Són temes molt contemporanis, alhora, aquest sempre voler més i voler estar en un altre lloc.

— Després de Yo, adicto me’n vaig anar a Indonèsia. Sempre havia volgut fer un viatge llarg, jo sol, un mes. D'adolescent em projectava com una espècie d'aventurer a fons perdut i al final m'he lligat molt als projectes i a molts projectes a la vegada, i em sacrifico a mi per estar a tot arreu a nivell creatiu. Jo no era conscient que portava un any i mig, i en concret cinc mesos, molt al màxim, entregant cos, ànima, psique i tot, a un projecte, a una persona, a... hi havia una extenuació realment. Me'n vaig anar a Indonèsia a connectar, i el que necessitava era desconnectar i descansar. Em vaig trobar sol en un lloc on hi ha 17.000 illes i tota l’estona allà on estava, és igual on fos, era una merda i hi havia alguna cosa increïble que estava passant en algun altre lloc. No podia ni gaudir d’on estava, ni decidir on anar, perquè havia de passar per una pena o per un repòs. Allà ho vaig veure molt clarament. Com que t'amares del procés d'autoanàlisi, i Yo, adicto és una desfragmentació del jo per trobar les mancances més íntimes, doncs allò va ser una hòstia amb la mà oberta durant un mes. Ho vaig passar fatal. A Indonèsia i jo fatal!

No em diguis que a sobre hi havia el monsó!

— No, tot era increïble, era jo el que estava fet una merda. Però a poc a poc vaig trobar la pau i vaig acabar en un taller de màscares tradicionals balineses d’un mestre que era fill d’un mestre que havia fet quaranta màscares per al Peter Brook. Enmig de tot allò vaig trobar el teatre, la màscara, allò que a mi em parla.

Quan vas guanyar el premi vaig tenir la sensació que tothom estava molt feliç, hi va haver com una injecció d'eufòria a Catalunya.

— Sí, sí. Ho he notat molt. Desconeguts que em donen l’enhorabona des d'un lloc superlluminós, honest, bonic i generós. No sé qui em deia: "Tothom volia que el guanyessis i tothom està superfeliç, l'has guanyat tu i l'hem guanyat tots de cop!" Crec que té a veure amb intentar ser coherent i honest.

Un detall, que fessis servir el català en aquell escenari. Va ser reconfortant, en un moment que la llengua necessita autoestima.

— Però no és una reivindicació que ve del cap, és una conseqüència de l'idioma del cor. Em feia il·lu dir "Bona nit Nova York" i parlar-li a la mama i al papa, i em feia il·lu també parlar-los en francès als del Baró d’Evel, que em van ajudar perquè jo pogués fer el rodatge.

Suposo que l'afecte té a veure amb la teva família, ser fill d’en Quimet Pla (vinculat a la fundació de Comediants) i la Núria Solina (a Germans Poltrona), que són artistes estimats i respectats, malgrat haver treballat sovint en precari i lluny dels espais més institucionalitzats. La teva germana Diana em deia que s’ha mitificat massa la família.

— Sí que s'ha mitificat, perquè hi ha famílies o sagues del món del teatre independent molt més constants, molt més presents, molt més influents que la nostra. La nostra tenia una cosa més tirada, molt de família trap, molt d’esclop i espardenya. I veus els Escarlata, els Marduix, els Poltrona, són una gent que ha generat una influència i un canvi. Els meus pares han format part de moviments molt potents i nosaltres hem viscut d'això. Però està bé que es faci una mica de ressò d'aquest tipus de famílies, de la gent dels 70, d'aquesta Catalunya contracultural, tot i que de vegades ens mirem estranyats.

Però tu hi contribueixes, al mite, quan dius que tu i el teu pare formeu part del mateix gest.

— Sí, és que no puc evitar-ho, és així. Tot el que jo hagi après, té a veure molt amb un tipus d'educació. M'he sentit molt afortunat de tenir aquest patrimoni no material. Jo faig coses al cinema que el meu pare em diu que no sap fer. I penso que és maco: tu m'has portat fins aquí i jo he anat cap allà. És bonic donar i passar la torxa, i anar-nos passant la pilota.

Fa tant de temps que et veiem al teatre i al cinema que tenim una sensació de familiaritat. Diu la llegenda que vas sortir a escena enganxat al pit de la teva mare.

— Sí, al Teatre de Tiana. Estava actuant amb el Vesper, que era un pallasso que havia format part dels Germans Poltrona, com en Claret Papiol, que també ens va deixar fa poc, i em sembla que ell anava vestit de vicari i la meva mare de monja. Estava donant-me el pit quan li tocava sortir i ja me la puc imaginar, això li encanta: va sortir amb la criatura. És una anècdota que, romànticament, és superguai d’explicar.

Vas actuar tota la teva infantesa?

— Amb coneixement de causa, a partir dels 6 anys a 4 fustes i un paper. I a partir d'allà en espectacles de carrer com El general Bum Bum als cercaviles. Vas veient el papa i la mama, vas amb la furgoneta, dorms al camerino, vas copiant i de cop, amb deu o onze anys, necessiten un nen per una TV movie. I llavors El cor de la ciutat, tot un any. Allò va ser aprendre la tècnica. M'ho passo molt bé veient l’old school treballar, t'agradi o no t'agradi el que fan, i agafar l'hàbit de rodar i rodar. Allà va ser quan vaig repetir curs perquè no anava a col·le! Jo estava rodant, quina mandra anar a mates... (riu)

Com a actor infantil podries haver acabat fent un Macaulay Culkin.

— No, perquè tampoc era un hit tan fort com el que va fer el Macaulay. Tenia 14 o 15 anys, però jo tenia clar que volia estar-hi un any, com a molt dos, però no volia quedar-me allà. El risc hauria sigut veure el nen créixer i quedar-te en aquell espai.

Continuem amb la llegenda. Amb el teu amic de l’institut i cocreador dels espectacles, Pau Matas, els estius tocàveu la guitarra en terrasses de la Costa Brava i passàveu el barret.

— Sí, ens trobàvem a la plaça Catalunya amb 5 euros a la butxaca cada un, la tenda de campanya, el fogonet, una guitarra, la motxilla i vinga! Primera parada, Blanes. Som-hi! Aquesta cosa de carrer, molt divertida, que no saps el que passarà però saps més o menys el que vols que passi. Amb un morro que no et pots imaginar. Va ser una escola d’aprendre a cantar i a projectar. Era superexcitant, superemocionant, passàvem el barret, 17 euros!, i bitllet de bus per anar no sé on. Vaig aprendre que la joglaria existeix o podria existir, és un intercanvi que la gent pot valorar. Era molt interessant perquè quan no saps on dormiràs la mirada se t'obre molt més, veus l'espai d'una manera diferent i has de connectar amb algú. Quan ho feies, de cop et portaven dues birres. Clar, teníem 17 o 18 anys, ens ho vam passar superbé i ho vam fer quatre o cinc estius.

Sempre dius que el teatre de carrer és casa. El teu segell té a veure amb el cos, tens un moviment molt particular. D'on surt?

— Ve del meu pare i de l’slapstick, la commedia dell’arte, el pallasso, l’acrobàcia, la poètica del moviment. Comediants eren antitext i per tant explicaven amb el cos, que és un llenguatge universal. I després ve de l’amor cap a grans mestres com són Chaplin, Harold Lloyd, Buster Keaton, Marcel Marceau, Grock, George Carl, Charlie Rivel i tota aquesta penya que és màgia. Jo de base sóc mim, després pallasso i després actor. La meva naturalesa és la mímica.

Has sabut tenir una carrera molt singular: projectes de teatre propis (Be God is, Travy, Gola) o molt especials (Jo mai, Ragazzo, Odisseus, Falaise de Baró d’Evel) i en paral·lel vas a una illa que els teus pares no havien trepitjat que és l’audiovisual mainstream (Truman, Merlí, Dime quién soy) i projectes de cinema d’autor (Agustí Villaronga, Elena Martin, Mar Coll, Jaime Rosales). Aquest cap de setmana que ve s’estrena la pel·lícula Emergency exit d’un cineasta de culte però outsider, Luis Miñarro. Això com s’aconsegueix?

— No ho sé, però t'haig de dir que jo desitjava estar en el lloc on estic fa temps i deu fer uns dos anys me’n vaig adonar. Estic amb una companyia de circ francesa contemporània, tinc el meu xou, estic fent cine de coses guais i no he perdut el que és meu però també estic allà. Dins de les meves pors, he confiat molt íntimament en mi mateix, des d'una habitació molt silenciosa i a les golfes: això és casa meva. He confiat molt en això, he tingut la sort de la meva família, de veure el poder de l'artesania i l'autenticitat en l'art i encara lluito per ser-ho més i més i més. M'ho prenc tot com oportunitats per aprendre coses. Quan estava perdut en l'adolescència, no sabia on anava però sabia que estava a prop de la dansa, de l’acrobàcia, de la guitarra... Quan estava estudiant per als exàmens i de cop agafava la guitarra i em sortia alguna cosa, deixava d'estudiar i em posava a tocar la guitarra, perquè sabia que la meva vida estava més a prop de la guitarra que de l’examen. I vaig repetir dos cops, ei! Però tenia molt clar quina era la meva direcció i em vaig tirar cap a aquestes coses com qui es tira al buit. I he acabat tenint un recorregut superbonic, la veritat, ara t'escoltava i és veritat.

És al·lucinant que puguis fer rodatges i mantenir aquest ritme teatral, sincerament

— És fort. També he sacrificat molt de la meva vida i de la meva persona. I ara vull canviar de vida, en el sentit d'articular-ho diferent. Això m'ha portat fins aquí, ha sigut una decisió, també. Però jo m'he fotut molta canya de no parar, perquè vull estar al màxim que pugui amb tothom, i llavors no hi ha espai per a mi. Això m'ho va dir un amic: "Uri, ens has inspirat molt i ens has donat oportunitats molt xules, però hi ha molts de nosaltres que no volem sacrificar el que tu sacrifiques". És veritat que se te'n va l'olla. Sí, es pot, però tot té un preu, i el preu a vegades és la soledat o... no ho sé. Miro enrere i veig que vaig apostar molt per ser actor. I molta gent m’ha acompanyat i ho ha fet possible perquè ha confiat en mi.

Què és per a tu l'èxit?

— Crec que no té a veure amb l'exterior, té a veure amb com tu et relaciones amb l'exterior. Per a mi hauria sigut un fracàs haver estat a Nova York i haver guanyat, però haver-ho passat malament o amb molts nervis, no haver sentit que m'ho mereixia i no disfrutar-ho. L'èxit deu ser tenir l'habilitat de viure en pau el que et toca viure. És dormir tranquil i aixecar-se de bon humor, tot el que et porti a això.

Què tens ganes de fer ara? Per on pares?

— Tinc coses fins al 2027. Tinc el camp base a Barcelona. Ara ho estic revisant una mica, també. Tinc 32 anys, sento que he passat una crisi dels 30, que en el meu cas sí que existeix i ha sigut llargueta, una miqueta més llarga del que m'hauria agradat, i tot ha acabat de catalitzar fa un parell de mesos. He trobat una mica més d’equilibri i em ve de gust donar-me l'espai de dir: "Va, ara quina aventura pot ser excitant?"

I què et respons?

— L’altre dia vaig estar amb un que havia fet la volta al món i pensava: "La volta al món, que guai". Construir una casa. Amb el teatre pots fer tantes coses! M'agradaria sorprendre'm. Hi ha alguna cosa de marxar també dels llocs coneguts: com seria anar a Nova York i començar de zero? He estat molts anys sacrificant molt i treballant molt, molt, molt i matxacant-me molt quan les coses no em sortien i patint innecessàriament molt de temps, no sentint que era suficient, apostant molt, arriscant molt. I ara em ve de gust permetre'm celebrar, ballar, reunir-me amb la gent, riure, i fer una entrevista d’una hora i mitja, perquè si no, no té sentit. Si no fas espai, és impossible que entrin coses noves.