Es parla sovint de l’onada feminista que estem surfejant des del 2017, amb l’esclat del Me Too. Però no es parla del tsunami de masculinitat tòxica que arrasa a través de les xarxes socials i de manera virtual. Sí que s’han fet populars youtubers i protagonistes de Twitch i altres plataformes. Es monetitza la seva activitat mediàtica, es valora la seva capacitat de congregar espectadors que envien pluges d’emoticones sense sentit mentre el seu heroi deixa anar el sermó. Es lloen determinats personatges per haver-se convertit en crosses útils per a futbolistes que es refugien en titelles servils que els fan la gara-gara davant de la pantalla. Sorprèn com molts pares (sobretot pares) lloen la capacitat d’aquests personatges per establir vincles amb els seus fills, destacant-ne la proximitat, un concepte que cada vegada és més obvi que només té a veure amb la distància que separa el nas de la pantalla. Amb l’excusa de l’humor com a paraigua per aixoplugar altres valors menys innocents, deixen a la canalleta entretenir-se hores i hores davant d’uns gamarussos eixelebrats, curts de vocabulari i simples d’idees. Només cal veure la llista dels youtubers més populars per detectar que pràcticament tots són homes. Homes que es comporten segons els rols de la masculinitat hegemònica, la més estereotípica. Una masculinitat que s’ha demostrat nociva emocionalment per als mateixos homes, perquè obliga a una vigilància per premiar els que s’ajusten a aquest patró, per reconeixe’s entre ells, i penalitzar els que no encaixen en aquests paràmetres. Detecten els homes amb poder i prestigi que consideren per sobre de la resta, o per vincular-s’hi o per competir-hi. I ho fan des de l’agressivitat o la violència per autoafirmar-se, o el protagonisme invasiu tan característic per fer-se un espai. A través de les xarxes socials, aquesta conducta es multiplica per l’efecte desinhibidor que té el món virtual. L’absència de contacte directe facilita un comportament més relaxat. Els adolescents, màxims consumidors d’aquesta deixalla, s’empassen hores i hores d’aquest sistema de comunicació. Coincideix amb una etapa fonamental de desenvolupament de la seva personalitat. És quan construeixen la pròpia identitat. I és en aquestes plataformes on observen la dinàmica de lideratges, com es comporten els que tenen autoritat. Són generacions de nois que responen a la conducta de la masculinitat més caduca.

Només cal veure uns quants vídeos a l’atzar. El que es detecta de seguida és la seva arrogància i l’autoritat que s’assignen ells mateixos Des dels seus púlpits sòrdids, ells són sempre els protagonistes i declamen discursos on no paren d’autoreferenciar-se. El “jo” és permanent. Expressen ira, frustració, fan moviments bruscos i utilitzen un llenguatge molt limitat, carregat d’agressivitat. Deixen anar insults, menyspreus i humiliacions fins i tot quan pretenen lloar un company. Les mostres d’afecte es professen des de la confiança de la violència verbal. Un suposat humor que lubrica i camufla aquesta bel·licositat. Poc podrem avançar en el feminisme si no abordem aquesta epidèmia de masculinitat hegemònica goril·làcia i prepotent. Perquè són el model de desenes de milers de nois que passen hores d’adoctrinament conductual amb l’excusa que és una comunicació efectiva perquè és d’igual a igual. Si aquest és el mirall dels homes adults del futur, preocupem-nos.