Molt abans que l’antic barri de les Drassanes fos rebatejat com a Barri Xino, aquests carrers ja tenien per veïns delinqüents i prostitutes. Aquest sector meridional del Raval havia estat una zona plena de fàbriques i tallers, fins que a mitjans del segle XIX les normatives municipals els van obligar a traslladar-se a Sants o al Poblenou. El buit que hi van deixar va ser aprofitat per les tavernes i les meuques que vivien dels soldats de la propera caserna de les Drassanes. I en pocs anys les seves voreres es van omplir de locals de mala mort, pensions barates i prostíbuls. 

Som a la intersecció del carrer de l’Arc del Teatre amb l’avinguda de les Drassanes, un racó totalment anodí de la ciutat, ocupat sovint per captaires i gent sense sostre, amb edificis nous a banda i banda. Res fa pensar que en aquesta cantonada va néixer un dels espais més mitificats, i alhora més sòrdids, de Barcelona. En aquest encreuament es trobaven els anomenats Quatre Cantons, l’autèntic epicentre del barri. Entre aquest punt i el veí carrer del Portal de Santa Madrona s’estenia el carrer del Migdia, un conglomerat de cases baixes ocupades per tavernes com El Gato Negro o La Carmeta, prostíbuls com La Cartagenera o Ca la Irene, i pensions barates com Cal Pitoño o La Paloma de Valencia, que eren caus de misèria, amb les voreres atapeïdes de prostitutes i els seus clients.

Entre aquesta intersecció i el carrer Nou de la Rambla la calçada agafava el nom d’Arc d’en Cirés, al qual s’accedia per un arc que creuava per sota d’un edifici. Llavors era conegut com la Volta dels Pixats, perquè era l’espai escollit pels noctàmbuls per fer-hi les seves necessitats, i on cada nit es reunia un grapat de miserables que no tenien altre lloc on dormir. Del seu ambient canalla i perillós ens en podem fer una idea per l’altra denominació popular que tenia aquest indret: el carrer de les Baralles, perquè s’hi reunien els pinxos i proxenetes dels voltants a fi de resoldre les seves diferències a cops de navalla. Aquest era el punt d’entrada al que el periodista Mariano Mas anomenava el “Montmartre barceloní”. 

Enmig d’aquestes dues vies prostibulàries hi havia els encants dels Quatre Cantons, que als matins acollien un mercat improvisat de peix i a les tardes eren el lloc on els petits malfactors acudien a vendre els objectes robats aquell mateix dia. Fins a la postguerra, quan a algú li prenien la cartera o el rellotge, abans d’anar a la comissaria a denunciar-ho passava per aquí, on era possible recuperar les seves pertinences a un preu mòdic. Les descripcions que queden d’aquest lloc ens mostren un territori on els articles en venda s’amuntegaven directament a terra, i en què els venedors donaven barat el gènere a fi de desfer-se’n al més ràpidament possible. Sempre ple de tafaners i xivarri, eren freqüents les estampides de venedors així que s’hi acostava la policia. Res de nou a la nostra ciutat. 

Tot aquell món amoral va ser esborrat durant la Guerra Civil pels bombardejos de l’aviació franquista. Sota les bombes van desaparèixer la Volta d’en Cirés i el carrer del Migdia, en runes durant molt de temps fins que, als anys seixanta, es va començar a edificar l’avinguda García Morató, l’actual avinguda de les Drassanes. D’aquesta manera desapareixia definitivament l’emblemàtic Barri Xino, un focus de marginalitat que va ser durant molts anys el rovell de l’ou dels baixos fons barcelonins, avui en dia transformat en un espai de pas que, mitjançant el remodelat carrer de Sant Geroni, va a desembocar a la rambla del Raval. Voreres sense gaire història que amaguen un dels punts més calents i conflictius de la Barcelona antiga.