A ntigament es creia que si algú no estava bé del cap era per culpa de la lluna. Bé, avui segur que queden xamans o xarlatans que li continuen atribuint efectes destarotadors. Sigui com vulgui, la llengua és el testimoni vivent d’aquestes creences ancestrals. Per això de vegades encara estem de bona lluna o, més sovint del que voldríem, de mala lluna. I si anem de l’una a l’altra sense motiu aparent és que som uns llunàtics.

La relació entre el nostre satèl·lit i els canvis d’humor imprevisibles no és patrimoni del català. La majoria de llengües romàniques han tingut la necessitat d’adaptar el llatí lunaticus, i fins i tot les germàniques se l’han fet seu. Per exemple, l’anglès el va agafar del francès antic lunatique, i continuen utilitzant lunatic malgrat que de la lluna en diguin moon. Ara bé, per a ells un lunatic és algú a qui li falta un bull, no el que no ha dormit bé i només té rampells de mal humor. A partir de la seva lluna, sí que han creat el preciós adjectiu moonstruck : l’apliquen als que estan encisats per la lluna (per exemple, els enamorats).

I si aquests enamorats acaben casant-se, en un munt d’idiomes és que se’n van de lluna de mel. No és tan comuna la que podríem traduir maldestrament com a lluna de nen, la per a mi admirable babymoon : les vacances que s’haurien d’agafar totes les parelles abans del primer fill per sobreviure-hi amb èxit. “És que demanes la lluna!” Qui no l’ha demanat alguna vegada? Una altra metàfora universal ( to ask for the moon, demander la lune, chiedere la luna, etc.). Els nostres ancestres la devien veure tan inabastable que era el màxim que es podia demanar. Bé, en català, el màxim és demanar-la en un cove.

Malgrat l’atracció fatal que ens inspira la lluna, encara n’hi ha que si els l’assenyales t’acaben mirant el dit. Sempre s’hi és a temps, de fixar-se en el menys important! Com els arbres que no et deixen veure el bosc, però amb la diferència crucial que res ni ningú t’impedeix mirar la lluna, només tu pots distreure’t amb el dit. Potser és perquè la lluna ja no t’interessa, atès que, de fet, és com casa teva. Definitivament, deus estar a la lluna. I no qualsevol, no, ni més ni menys que la de València.

Ningú sap del cert per què només la lluna de la València és la que acull els distrets. Les teories que n’intenten explicar els motius són d’allò més divertides. La més estesa: que a l’Edat Mitjana, quan València era una ciutat emmurallada, si hi arribaves més tard de la posta de sol t’havies de quedar fora muralla, al ras, a la llum de la lluna (la del DCVB). I no passava en altres ciutats? Esclar, però és que no a totes hi havia un banc en forma de lluna (que consti que no m’ho he inventat jo, sinó el sacerdot i musicòleg del segle XIX Sbarbi, membre de la Real Academia de las Artes de San Fernando). La més enginyosa (i versemblant): que en comptes d’un banc de fusta hi havia un hostal anomenat La Lluna, que acollia els tocatardans (és la de Joan Amades). De fet, una variant de l’expressió és quedar-se a la lluna de València, no tant per distracció innocent com perquè no s’ha aconseguit el que es pretenia. Els més emprenedors, no correu, que l’hostal ja existeix, tot i que no deu tenir el nom registrat, perquè n’hi ha per tot el País Valencià i més enllà. Tot està inventat.