Una fugida endavant els va portar a Llafranc fa quasi vuit anys. Escapaven de les muntanyes, de la Cerdanya i d’una vida que ja no els omplia per instal·lar-se just davant del mar. El Xevi Gou i la Thais Mena es van conèixer fa més de quinze anys quan l’oci nocturn era la seva vida. Ell era el propietari de la discoteca Trànsit de Puigcerdà i ella hi treballava. Però aquest és un estil de vida per uns anys, no per sempre. I l’edat no perdona i escapar, a vegades, és una manera de protegir-se. Per això van decidir Llafranc com a nou destí per viure i treballar plegats. Van canviar el fred i la nit dels Pirineus pel clima més benevolent del Baix Empordà. 

Els primers anys van ser ràpids i gens fàcils. El 2015 van heretar un antic restaurant, Els Golfus de Llafranc, al costat de Cap Roig. Amb hores i esforç van aconseguir fer-se un nom però no un lloc. “Era un restaurant d’estiu, de temporada, només omplíem durant l’època del festival. Agradava el que fèiem, però no teníem continuïtat”, ens confessa la Thais. 

Amb els Golfus, van agafar l’experiència necessària i van perdre aquella innocència del començament per fer el pas definitiu, que va arribar el 2 de juliol del 2018. Van fer un cop de cap i van obrir junts el restaurant Bellacosta, a primera línia de mar, al passeig marítim de Llafranc. 

Tampoc era feina fàcil perquè el Bellacosta no gaudia d’un bon nom, era un local enfonsat, però la parella tenia la recepta per triomfar: la Thais a la cuina i el Xevi a la sala. “Ell té aquest do de la paraula, del tracte amb la gent i sap portar la sala. Jo em moc millor entre fogons”, ens diu la xef del Bellacosta. 

De la carta escollim de primer la coca caramel·litzada i foie amb reducció de Pedro Ximénez, que es desfà a la boca, el tàrtar d’escamarlans i alvocat amb perles de taronja i les carxofes amb salsa de romesco. De segon compartim una espectacular costella de porc Duroc cuita a baixa temperatura amb puré de moniato i un arròs caldós de llamàntol excel·lent. Les postres són casolanes: “les bombetes”, uns farcellets farcits de crema i un parell de porcions de pastís de formatge.

Al final de l’àpat, la Thais presumeix de clients. “Nosaltres vivim just al costat del restaurant i això fa que la relació amb ells sigui especial. Nosaltres som com el casinet del poble”. I davant dels clients de tota la vida, els costa dir que no. “Fins i tot quan arriben tard el divendres i tenim el restaurant tancat, acaben sopant a casa nostra i ens encanta. El Xevi i jo som així. És una herència que tenim de les nits de la Cerdanya”.

Mai han tingut nostàlgia d’aquelles nits fredes a Puigcerdà, on el dia passa lent i la nit de pressa. Ara és tot el contrari. La Thais confessa que durant l’hivern (a l’estiu no té temps) s’escapa sola a la platja, per mirar l’horitzó i no pensar en res més. Sap que el Bellacosta està fet de petits i grans detalls: de clients fidels, d’estrangers passatgers, de comensals que gaudeixen d’un arròs davant del mar, dels que volen menjar sense pressa. 

El Bellacosta és la casa d’uns golfus que es van conèixer de nit i que ara es desperten en un projecte de maduresa.