ELS HOMES I LES DONES SOM DIFERENTS en moltes coses. A part dels trets físics obvis, també ens separa la manera com funciona el cervell. Cada sexe té unes habilitats i uns dèficits propis, que s’han de saber separar dels que vénen determinats per factors culturals (com la pretesa superioritat dels homes en professions tècniques, que no té cap raó biològica que l’expliqui). Una de les diferències més estudiades, present també en altres espècies, és la capacitat dels mascles d’orientar-se millor, evident en la destresa a l’hora d’interpretar mapes o de situar-se en un terreny desconegut.

Lluny de ser un mite, fa temps que s’ha demostrat científicament que el cervell masculí té uns dots espacials més afinats que ho justificarien. El que no era clar era per què han aparegut aquestes divergències tan marcades que, en principi, no sembla que tinguin cap raó lògica de ser. Ara, antropòlegs de la Universitat de Utah han proposat una teoria que solucionaria aquest misteri. Segons publiquen a Evolution and human behavior, la culpa la tindria la selecció natural: els homes haurien evolucionat fins a ser més bons en tasques de navegació perquè això els permetia reproduir-se millor. Dit d’una altra manera: com més bé sabien situar-se, més viatjaven i més dones podien fecundar.

SITUAR-SE EN L’ESPAI PER LLIGAR MÉS

L’evolució dels éssers vius d’aquest planeta ha estat sempre determinada per una llei: qualsevol característica genètica que suposi un avantatge a l’hora de tenir fills passarà a la següent generació i a la llarga s’acabarà incorporant al genoma de l’espècie. Seguint aquest principi tan simple és com hem progressat des d’un bacteri en una bassa fins als complexos organismes que avui habiten a la Terra. Els humans no som cap excepció: també hem de donar les gràcies a aquesta selecció natural.

Segons la doctora Elizabeth Cashdan, directora del grup d’antropòlegs de Utah, un d’aquests avantatges va ser la capacitat dels mascles de fer-se una imatge mental detallada dels objectes i el món que els envoltava, el que es coneix tècnicament com a “habilitats espacials”, el que els va fer més destres que les femelles amb les tasques de navegació. Els científics sospitaven aquesta connexió fa temps, en part perquè, històricament, els homes sempre han viatjat molt més que les dones. És una peculiaritat que s’observa també en els cérvols o els talpons, entre d’altres, dos espècies en què els mascles també són millors en les habilitats espacials.

Ara s’ha demostrat per primer cop que existeix una relació entre això i l’èxit reproductiu en humans, gràcies a una sèrie d’experiments realitzats amb individus de dues tribus africanes, els Twe i els Tjimba, que viuen al nord de Namíbia. Totes dues es mouen per la regió segons les estacions, fins al punt que fan una mitjana de dos-cents quilòmetres l’any viatjant per zones semidesèrtiques. Una altra peculiaritat és que culturalment està acceptat que un home tingui fills amb dones que no siguin la seva parella estable.

Durant tres anys, els antropòlegs van demanar que homes i dones de les dues tribus fessin uns tests d’ordinador relacionats amb les habilitats espacials. Els van proposar que senyalessin llocs coneguts de la regió i després ho confirmaven per GPS. En totes les proves els homes ho van fer millor, com ja s’esperava. Després van preguntar als voluntaris sobre els desplaçaments que feien i els homes es traslladaven més que les dones. Quan van ajuntar la informació van descobrir que els homes que tenien millors habilitats espacials eren també els que es movien més i, a la vegada, els que tenien més fills de dones diferents.

Els investigadors conclouen que hi ha relació entre els tres conceptes: saber-se situar millor, viatjar i tenir èxit reproductiu. Aquest últim factor ha permès que tot plegat s’hagi perpetuat en els mascles. Les femelles, en canvi, no obtindrien cap avantatge del fet de ser més mòbils, per això no hi hauria hagut cap pressió de l’evolució per conservar les habilitats espacials. Potser l’explicació és més complexa, però la teoria és interessant.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester