LondresQuant es triga a travessar el Tàmesi a peu? Sembla impossible caminar damunt de les aigües, oi, però hi ha formes aproximades de calcular-ho. ¿I quantes formes diferents hi ha d'anar d'una riba a l'altra del riu dins dels límits del gran Londres? Fins a aquest diumenge, 6 d'abril, oficialment 59, inclosos el ferri, la cabina telefèrica, un túnel exclusiu per al trànsit rodat, el transport públic i, és clar, fent servir els 25 ponts que uneixen el nord i el sud de la ciutat: ponts per a tota mena de vehicles, ponts per al metro, el ferrocarril i l'Overground, i també ponts d'ús exclusius per a vianants.

Tanmateix, es pot fer una passejada per sota del nivell del llit del riu –entre deu i quinze metres– a través d'uns quants túnels que van d'una riba a l'altra. Un parell són només per a vianants. Però el tercer, no. El tercer, el pas de Rotherhithe, és un molt rar exemple d'ús mixt, on conductors, agosarats ciclistes i encara més agosarats vianants poden conviure, si bé no resulta gens aconsellable l'experiència de caminar o pedalar els 1.482 metres de la seva extensió per raons de salut. Almenys sense bombona i màscara d'oxigen. L'aire a l'interior del túnel no és gaire respirable. Hi passen 35.000 cotxes i furgonetes diàries, i les parets, de rajola blanca, tenen una pàtina de brutícia que esgotaria fins i tot en Bert, l'escura-xemeneies de Mary Poppins. El túnel es va començar a construir el 1904 i va entrar en servei el 1908: llavors, els carruatges de cavalls convivien amb els éssers humans, i les olors a l'interior del llarg tub eres més naturals.

Les condicions en què es va foradar van ser extremes, com va recollir un periodista del Daily News l'any 1906, en una visita a les obres: "Amb una mica de cura, entres en un ascensor, una gàbia de ferro oberta per cada extrem, al terra de la qual hi ha un parell de raïls per transportar una vagoneta. Una campaneta sona en algun lloc, i t’aferres a una barra superior mentre l’ascensor cau per un forat fosc a una velocitat cada vegada més gran. [El descens] sembla que duri hores, però en realitat són només uns segons, i surts de l’ascensor cap a un món nou, un món ple d’homes espectrals amb perruques de fang, pàl·lids i gairebé nus, ja que la temperatura ronda els vuitanta graus [Farenheit, 27 graus centígrads] i la feina és extremament dura… Aviat et fas dolorosament conscient de la densitat de l’aire i comprens millor que mai la raó per la qual els treballadors vesteixen amb tan poca roba…".

El primer pas a peu

Des d'aquests dilluns, 7 d'abril, hi haurà una forma més de travessar el Tàmesi. En seran 60, finalment, sense comptar els túnels de cablejat divers i de serveis –no menys de catorze–. Però el nou només serà apte per a vehicles: és el Silvertown Tunnel, que uneix Canning Town i els Royal Docks amb la península de Greenwich, i que serà una alternativa al túnel de Blackwall, una cada cop més envellida infraestructura que no entoma gaire bé el pas de més de 50.000 vehicles diaris, i que registra no menys de 700 incidents o accidents a l'any, cosa que obliga a tancar-lo ben sovint.

Potser el pas més famós d'una banda a l'altra del Tàmesi, o un dels que més s'identifica amb el riu i amb Londres, és el Tower Bridge, amb la seva icònica imatge de les dues torres i, si hi ha sort en el moment de veure'l des del Tàmesi, la passarel·la que s'alça per deixar que els vaixells solquin el seu curs.

Per contra, un dels menys coneguts és el túnel només per a vianants de Woolwich, que a l'est de la ciutat, al districte de Newham, uneix el nord amb el sud del barri que li dona nom. Aquest és, però, el parent pobre dels tres túnels que, per sota del llit del Tàmesi, el vianant o el visitant poden travessar tot just fent una passejada. El més famós dels tres és el de Greenwich. Sigui com sigui, tots tres són testimoni de l'herència i l'esperit victorià. Com també ho és el conegut com a Thames Tunnel, el primer del món construït per sota d'un riu navegable, i que n'és el predecessor. Dissenyat originàriament per a carruatges de cavalls, els treballs es van allargar divuit anys. Des de l'obertura, però, el 25 de març del 1843, va ser utilitzat principalment per vianants, i es va convertir poc menys que en una atracció turística de la capital de l'imperi i del desafiament que l'enginyeria feia a les lleis de la física. Però l'any 1869 es va convertir en túnel ferroviari per ser utilitzat per la línia East London, que, des del 2010, forma part de la xarxa del London Overground, el metro de superfície del gran Londres. Encara uneix les estacions de Rotherhithe i Wapping.

A diferència del que passa amb el de Rotherhithe, les aproximadament 200.000 rajoles que emblanqueixen les parets del túnel per a vianants de Greenwich, amb l'excepció d'un primer tram a l'entrada de la boca nord, a la zona de The Isle of Dog –històricament una àrea molt pobre de Londres, fins a la construcció del segon centre financer de la ciutat, a finals de la dècada dels vuitanta del segle XX, Canary Wharf–, conserven si fa no fa la seva blancor. La caminada xino-xano dels 370 metres de llargada, centímetre amunt centímetre avall, no supera els entre 4 i 5 minuts i mig, depenent del pas i les condicions de salut del passavolant. A la boca nord s'hi accedeix per una escala de caragol ben característica: 87 esgraons. A la sud, cent. A totes dues hi ha ascensors, que es van instal·lar el 1910, vuit anys després que s'obrís la infraestructura.

El túnel de Woolwich, de característiques molt semblants, però més llarg (504 metres), i sense les cúpules de vidre de les dues entrades, no du a cap zona turística de Londres, i té poc més que una utilitat local. Només el recorren unes 800 persones al dia, segons les dades més recents del districte, del 2021. En canvi, el de Greenwich, amb atraccions turístiques a la zona sud, com el Cutty Sark, el Royal Observatory, el Museu Naval, el Painted Hall, el mercat i les seves botigues de mapes vells, amb tresor o sense, i llibreries especialitzades en temes mariners, el travessen de mitjana unes cinc mil persones, en qualsevol dels dos sentits. Tots dos obren els 365 dies de l'any.

El perquè d'aquest parell de túnels es pot entendre en part com un relat d'història social i en part com una qüestió geogràfica. Quan Londres va esdevenir el port més concorregut del món, a finals del segle XVIII, els molls de la riba nord del riu necessitaven milers d'estibadors i treballadors de tota mena, molts dels quals vivien al sud. Els ferris van ser, al començament, l'opció de transport habitual. Però l'aleshores llegendària boira de la ciutat feia que moltes travessies programades s'haguessin de cancel·lar. La solució òbvia era construir un pont, però a l'est del Tower Bridge l'amplada del Tàmesi és excessiva, llevat que s'alcessin ponts estructuralment més ambiciosos que, de totes maneres, haurien pogut bloquejar el pas dels vaixells. El precedent del Thames Tunnel va afavorir la solució triada a Greenwich i a Woolwich. Però es van trigar més de cinquanta anys a fer-los, i entre l'obertura del primer i la del segon va passar una dècada.

Més enllà d'històries de tres fantasmes que circulen sobre el túnel de Greenwich –cap sobre el de Woolwich–, els túnels s'han convertit en lloc de trobada d'entusiastes del found sound. Això és la recopilació de sons del món que ens envolta, brogits de tota mena que sovint s'utilitzen per a barreges de música electrònica. Marcus Leadley, cap de l'estudi d'aquesta varietat a la Universitat de Goldsmiths i entusiasta de la sonoritat dels túnels, diu que no és diferent del de les esglésies. "Les esglésies van ser dissenyades específicament per tenir aquest tipus de reverberació. Eren els centres multimèdia de la seva època. Els túnels tenen una característica molt similar."