Una aroma universal

La rosa sempre ha estat present en el món de la cosmètica i la perfumeria. Al tercer volum de l’Ars amatoria, el poeta romà Ovidi ja recomanava a les dones que s’acolorissin les galtes amb els seus pètals, i a l’Edat Mitjana el perfum més popular era l’aigua de roses. Els grans perfumistes del segle XX sempre han cregut en les roses, especialment en les cultivades a Grasse, una ciutat al sud de França que s’ha convertit en la capital mundial de la perfumeria. D’aquí han sortit perfums tan mítics com el Paris, d’Yves Saint Laurent; elCoco Mademoiselle, de Chanel, i el Miss Dior, de Christian Dior, entre molts altres.

L’últim crit a la passarel·la

“Una rosa és una rosa és una rosa és una rosa”. Aquest aforisme de Gertrude Stein del 1913 és l’inspirador de la col·lecció de tardor-hivern 2019/20 que Dries van Noten va presentar al febrer a París. Un homenatge transgressor que pren com a partida “les roses imperfectes” del seu jardí d’Anvers i que, un cop fotografiades, ara estampen vestits llargs, bruses, pantalons i abrics capitonats. L’armari femení no ha deixat mai d’omplir-se de roses i aquest cop ho fa sota la mirada sensual i melangiosa del dissenyador belga. Una passió per la natura que ha compartit amb altres creadors contemporanis com el recordat Alexander McQueen.

Barrets que floreixen

Adornar-se els cabells amb flors és una tradició present en cultures de tot el món. També ho ha sigut decorar els barrets, sobretot a l’Europa del segle XVIII, amb aquella moda tan excessiva. La fascinació que produeix la rosa ha arribat a l’extrem de convertir aquesta flor mateixa en un barret. I, en part, gràcies a les extravagants propostes de Philip Treacy, un mestre barreter anglès acostumat a dissenyar per a celebritats (Liz Taylor va arribar a enviar-li un ram amb cent roses liles per agrair-li els seus serveis). Treacy també dissenya col·leccions d’una elegància exquisida, i precisament en la d’aquesta primavera-estiu mostra altra vegada el seu amor per les roses en tons maquillatge, fúcsia i negre.

Un vestit nupcial que també vol ser ram

El ram de núvia com el coneixem avui era impensable fa segles, quan les núvies portaven alls i altres herbes silvestres per allunyar els mals esperits del seu matrimoni. A poc a poc es van anar introduint plantes i flors aromàtiques, entre elles les roses, una de les favorites de les núvies perquè simbolitzen l’amor. Tant és així que Yves Saint Laurent les va triar per confeccionar el vestit de núvia amb què la model Laetitia Casta va tancar la desfilada de la col·lecció d’alta costura de la primavera-estiu del 1999. Un biquini de roses pàl·lides que va causar sensació pel seu atreviment i que va inspirar la presentadora Cristina Pedroche per vestir-se la nit de Cap d’Any passada.

Una rosa anomenada Christian Dior

Si algun dissenyador era devot de les flors en general i de les roses en particular era Christian Dior. Aquesta afició li va venir de petit, quan la seva mare va crear un roserar a la casa familiar de Granville, a Normandia. Ell l’ajudava a cuidar el jardí i també es passava hores llegint el nom i les descripcions de les flors del catàleg Vilmorin-Andrieux, com explica a la seva autobiografia Christian Dior i jo (GG, 2007). Aquest catàleg il·lustrat va inspirar anys més tard la seva idea de dona flor, que va materialitzar amb la seva primera i exitosa col·lecció, llançada el 1947 amb el nom de Corolle i coneguda popularment com a New Look. La carrera de Dior en l’alta costura només va durar deu anys perquè la tardor del 1957 va morir d’un infart. Mesos més tard, l’empresa Meilland -una important criadora de roses- li va retre homenatge creant una rosa que duia el seu nom i que va ser reconeguda com La Rosa Més Bella de França el 1958. La Christian Dior és una peculiar rosa vermella de la qual també es pot disfrutar al jardí de la casa de Granville, reconvertida en un museu dedicat a la vida i obra del dissenyador.

El pes de la tradició

L’arribada del mantó de Manila a Sevilla es pot resseguir com una lliçó d’història, exactament la de l’imperi espanyol a les Filipines. Aquesta peça de seda d’origen xinès és com un llenç pictòric que ha mutat a través dels segles, brodant-se segons el gust de la societat l’adoptava com a propi. Per això les aus i els dracs orientals van ser progressivament substituïts per grans roses vermelles, un dels motius florals més apreciats i populars. El mantó de Manila també ha sigut interclassista: primer el portaven les senyores de classe alta i després el van adoptar les dones treballadores. Segons Pérez Galdós, era un accessori “refractari als canvis de la moda”. I avui en dia, reservat per a les grans ocasions, encara ho és.