Té sentit portar samarretes de Harvard sense ser universitari?

Aquest mes de febrer Zara ha llançat una col·lecció d’inspiració universitària, que recrea la indumentària esportiva de dues de les institucions acadèmiques més prestigioses: Yale i Harvard. Però no és la primera vegada que veiem roba amb noms d’universitats famoses. El 2021 aquesta tendència ja va viure un autèntic auge i Tamara Falcó va ser fotografiada amb una dessuadora d’estil universitari de 15 € de H&M, al mateix temps que Kiabi, Asos, Stradivarius i Bershka venien peces similars. Aquell mateix any Inditex també oferia a la secció infantil de Zara per 17,95 € i a Pull & Bear per 26 € la dessuadora de Harvard que Diana de Gal·les duia posada en el famós episodi quan corria pel carrer tot esquivant els paparazzis. De fet, Lady Di va ser una de les grans avaladores d’aquesta moda, ja que tenia un generós catàleg de dessuadores de diverses universitats (malgrat no haver estudiat en cap), com també el personatge de Rachel Green de la sèrie Friends, que solia dur-ne per a estar per casa. Aquest fervor va revifar el 2023, quan H&M va llançar una col·lecció de dessuadores de Harvard, Columbia, UCLA i Oxford. Ara mateix si no volem pagar els quasi 30 € que costen les de Zara, sempre podem recórrer a l’empresa xinesa d’ultra fast fashion Temu, que ven la dessuadora de Yale per 9,43 €, amb la deferència d’incloure-hi la paraula “authentic” perquè la gent no dubti que en som estudiants. Però a què és degut que persones, en molts casos sense estudis universitaris, s’interessin per roba d’institucions acadèmiques de les quals probablement mai formaran part?

Per comprendre aquest fenomen cal recórrer al sociòleg Pierre Bourdieu i al seu concepte de “capital cultural”, com un element fonamental per atorgar estatus i reproduir desigualtats en les societats contemporànies. Concretament, als Estats Units, on es fa gala de la mobilitat social i del Somni Americà, es produeixen moltes desigualtats provinents del capital cultural, precisament en mans d’unes universitats elitistes, amb uns preus elevadíssims i un accés controlat per la pertinença a una elit social. En el cas de la moda de les dessuadores, rarament les grans cadenes en vendran de la UOC, de la Universitat d’Extremadura o de la Politècnica de Chiapas, no perquè no imparteixin estudis de qualitat, sinó perquè no són reconegudes socialment com a símbols clars d’estatus, com sí que ho són les americanes de l'Ivy League o les tradicionals Oxford i Cambridge angleses.

En aquest cas, marques com Ralph Lauren, Tommy Hilfiger, Hacket i Abercrombie & Fitch recorren sovint a l’imaginari dels preppies americans dels 50, que assistien a les escoles preparatòries per accedir a les universitats de l'Ivy League, o al pedigrí dels campus universitaris anglesos, per crear unes marques aspiracionals de classe a través del capital cultural com a esquer comercial. Aquesta tendència està clarament motivada per l’esperit consumista del neoliberalisme, que ens ha fet creure que ostentar riquesa a través de la roba pot apropar-nos a posseir-la de veritat. En aquest cas, per què passar quatre llargs anys estudiant si per un mòdic preu pots tenir la samarreta? I sota la idea que tot es pot comprar (fins i tot el coneixement), està al mateix nivell ostentar una falsa riquesa a través d’un bolso Dior comprat al top manta que fanfarronejar d’haver estudiat a Oxford sense haver trepitjat els seus colleges. Un mite elitista que no ha fet sinó engreixar-se a través de sèries d’èxit com Gossip girl, Élite, Jóvenes altezas i Maxton Hall i films com Saltburn, en què el privilegi social es desenvolupa sense complexos en institucions docents. En tot cas, és significatiu de la societat que estem construint que, en un moment de crisi del prestigi universitari, opti per la part més superficial d’aquestes institucions acadèmiques, la d’aparentar classe social, més que per valorar el seu objectiu principal: el de generar coneixement.