Potser és una certa tendència antropològica o potser és només un impuls irreprimible, però molta gent està més preocupada pel futur que pel present. Deu ser que el present no és tan fashion nité el glamur que en la nostra època tenen, sembla que de manera indiscutible, tant el futur com el passat. I passa el mateix amb un gènere peculiar d’analistes i opinadors: n’hi ha que, segurament per la suposada vulgaritat que envolta les coses presents, més que dedicar les seves energies a analitzar el que passa i provar d’establir-ne un diagnòstic, prefereixen exercir de profetes i aventurar-se a dir el que passarà. Deuen pensar que les paraules se les emporta el vent, encara que diguin que les hemeroteques són cruels. Aquesta patologia afecta especialment cert tipus d’analistes polítics i crítics culturals.

Per sort, n’hi ha d’una altra mena. Aquells que, prou ocupats per les coses que en realitat passen, s’entreguen a l’anàlisi dels detalls del present, especialment els més significatius, o més nous, o més disruptius, i deixen el futur per als profetes. Joan Fontcuberta, entre nosaltres, és dels més lúcids. Acaba de publicar La furia de las imágenes. Notas sobre la postfotografía (Galaxia Gutenberg), en què articula els seus treballs dels darrers anys en el que, sens dubte, constitueix un dels diagnòstics més brillants i aguts de la problemàtica de les imatges en el nostre món.

La portada del llibre és una metàfora destil·lada de la situació que aborda. S’hi veu una sala d’exposicions completament ocupada per una muntanya de fotografies. En realitat, per un milió i mig, que si les haguéssim de veure dedicant només un segon a cada imatge ens caldrien dues setmanes per veure-les totes. Es tracta d’una instal·lació d’Erik Kessels a Amsterdam amb la qual va omplir les sales del centre amb impressions de les imatges pujades en un sol dia a la xarxa Flickr. Fontcuberta comenta, per il·lustrar el que considera una marca significativa i molt rellevant de la nostra època, la hiperinflació fotogràfica sense precedents en la història, la contaminació visual i el capitalisme de les imatges. Aquesta realitat, diu Fontcuberta, ha canviat la nostra relació amb les imatges. I com que les imatges són la nostra via fonamental de relacionar-nos amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos, aquesta novetat està canviant, en realitat, també la nostra relació amb el món, amb els altres o amb nosaltres mateixos.

De fet, Flickr no és pas la xarxa que més imatges conté. A Instagram (i les dades que ara dono quedaran immediatament desbordades) se’n pugen 80 milions al dia; a Facebook, 350 milions; i a Snapchat, 800 milions! Per veure les imatges pujades només en un dia a aquestes xarxes (i me’n deixo moltíssimes d’altres), a segon per foto, ens caldrien trenta-tres anys. Realment, si les fotografies han de ser, com encara ho són, una de les maneres principals de relacionar-nos amb les coses que passen, tenim un problema.

Pensava en tot això a propòsit de les imatges de les guerres, dels conflictes armats i del terrorisme internacional, esdeveniments, tots ells, en què la fotografia ha sigut, durant un segle, el llenguatge essencial amb què els hem conegut. I em preguntava com veurem, en aquest context de producció hiperbòlica d’imatges, els esdeveniments que ens esperen. És difícil endevinar-ho, esclar. Però potser ja tenim matèria per anar pensant en el que ens passa, ara que també cadascun de nosaltres corre el perill de quedar sepultat per aquestes muntanyes de fotografies i d’imatges, encara que siguin digitals, de tots els moments de la nostra vida.