EL VIATGE
Diumenge 26/04/2020

Ovidi Montllor, les seves ‘viudes’ el recorden

Vint-i-cinc anys després de desaparèixer, l’empremta del genial artista d’Alcoi persisteix intensament. Els seus il·lustres admiradors ens expliquen el perquè de la seva vigència

Jordi Garrigós
9 min
Ovidi Montllor, les seves ‘viudes’ el recorden

U n boca-orella que es va anar fent gros. El 15 d’agost del 2004 a la nit, la plaça del Diamant, al barri de Gràcia de Barcelona, s’havia guarnit per retre homenatge a Ovidi Montllor. El públic ballava enmig d’una caldera humana i a l’escenari els Inadaptats interpretaven una cançó de l’alcoià, Va com va. Pràcticament cap dels presents havia vist mai un concert de Montllor, mort el 1995. A uns quants els sonava i a d’altres ni tan sols això. Les preguntes que tocava fer-se eren òbvies: qui era Ovidi Montllor i per què es reivindicava la seva figura amb tanta vehemència? Cantant, poeta, actor i moltes altres coses, va ser víctima de la seva coherència. A diferència d’altres figures més assimilables, la fi del franquisme i la controvertida Transició no van ser una bona època per als que no estaven disposats a renunciar. Comunista impertèrrit i convençut defensor dels Països Catalans, Montllor va formar part del selecte club dels que mai es van rendir. L’obsessió per no deixar de creure i no callar el va portar al bandejament públic i posterior oblit, com a mínim de la cultura oficial.

Montllor va traspassar a conseqüència d’un càncer d’esòfag, però la flama va mantenir-se viva, amb no gaire força però latent. I a poc a poc es va anar fent gran, “des de baix, des dels marges”, recorda la seva filla Jana. Una nova generació, vinculada principalment a l’Esquerra Independentista, llavors extraparlamentària, i als moviments de base, van anar amplificant la seva veu per tot el territori. “No és un rescat per generació espontània. És un rescat resistent i arrelat. Ha tornat, sí, però potser mai va marxar”, diu David Fernàndez. A imatge de Pepe Rubianes i els seus amics, autoanomenats col·lectiu de les Viudes de Pepe Rubianes, parlem amb les de Montllor. La majoria no el van conèixer, però a totes els ha marcat les vides per sempre. Aquest és el seu testimoni.

TOTI SOLER

Guitarrista de llegenda i company d’escenari de Montllor en centenars de concerts. L’exitosa carrera musical de l’Ovidi no s’entén sense la seva genialitat amb les sis cordes

Toti Soler

A l’altura de les grans amistats artístiques de la història de la música. Com Paul Simon i Art Garfunkel però estimant-se per sempre. Així va ser la relació entre Ovidi Montllor i el seu fidel guitarrista, Toti Soler, un dels músics més interessants i talentosos que ha donat el país. En el moment de conèixer-se, Soler era guitarrista d’un deliciós grup d’aires folk i certa psicodèlia, Pic Nic, amb el qual van arribar al número 1 de les llistes amb la cançó Cállate niña. “Vam coincidir per primera vegada en la gravació del seu primer EP, l’any 1968, i ens vam fer molt amics”, recorda el músic de Vilassar de Dalt. Començava un dels binomis més productius de la cançó catalana i una dècada, la dels setanta, hiperactiva creativament per a Ovidi i Toti. Aquest últim recorda el seu company d’escenari com “un home senzill, profund, sensible, intel·ligent, plenament conscient dels problemes socials. No era un intel·lectual: era, i és, la veu del poble”.

De la seva unió en sortirien discos històrics - Un entre tants... (1972), Crònica d’un temps (1973), A Alcoi (1974) o 4.02.42 (1980)- i cançons que van ser banda sonora en temps de lluita i clandestinitat, sobretot pels textos més combatius de l’Ovidi, però també per les adaptacions de poemes de Vicent Andrés Estellés o Joan Salvat-Papasseit. Concerts com els de l’Olympia, l’any 1975, i compartint vetllada amb Maria del Mar Bonet, són memòria escrita amb lletres d’or de la música en català i testimoni d’uns anys en què la cançó va ressonar amb més força que mai.

L’Ovidi ho va deixar degudament explicat a Les meves vacances : ell no morirà mai, farà vacances, i per això un trosset d’ell s’ha quedat amb Soler, que l’ha fet aparèixer en tots els seus recitals d’ençà que va morir. Encara que només sigui en una cançó.

El guitarrista no va cometre mai l’error d’oblidar-lo, cosa que sí que va passar amb les institucions. “L’oblit va ser per a tothom, per a la cultura en general”, remarca Soler, que tampoc és especialment optimista amb el present: “Són temps per a una cultureta imitativa pseudoamericana, més adequada per a una societat inculta i atemorida, que continua ignorant els veritables artistes i oblidant la nostra història”. Sigui com sigui, hi ha una nova generació que ha connectat amb la música que van fer ells dos, especialment amb la figura d’extrema coherència artística i política de Montllor. Per a Toti Soler aquesta recuperació és “natural”, ja que gairebé és “l’únic que parla clar”. ¿Una clarividència que perviurà en el temps? “L’Ovidi seguirà sent vigent d’aquí quaranta anys, o més”.

JANA MONTLLOR

Antropòloga visual i gestora cultural, és la filla petita d’Ovidi Montllor i la seva primera admiradora. Va participar activament en l’homenatge El(s) poeta Ovidi

Antropòloga visual i gestora cultural, és la filla petita d’Ovidi Montllor i la seva primera admiradora. Va participar activament en l’homenatge El(s) poeta Ovidi

Ovidi Montllor, les seves ‘viudes’ el recorden

L’admiració de Jana Montllor per l’obra de l’Ovidi va arribar després que morís. “Se’m va fer absolutament necessari escoltar-lo. Mentre era viu, per a mi simplement era el meu pare”, recorda Montllor, que ha viscut amb felicitat la recuperació de la seva figura dels últims anys, sobretot perquè “no se li pot demanar a res que sigui més real i espontani que quan ve de la gent i no de les institucions”. Activa, participativa i orgullosa de viure els homenatges que rep el seu pare, ressalta la “vigència” de la seva manera de viure i pensar. “De fet, cada dia és més actual”, diu Montllor. “Aquesta vigència és pel seu missatge i per la seva actitud davant la vida. Una voluntat de transformar, de saber-se davant d’un món injustament desigual i voler-lo canviar. Ens deixa aquesta herència de no callar”.

GEMMA HUMET

Cantant i pianista, habitual col·laboradora de Toti Soler, l’antic company de batalles de Montllor, amb qui ha recorregut el país recordant el desaparegut artista alcoià

Gemma Humet

“Sempre va ser fidel als seus ideals i, en un context com l’actual, en què es fan més necessaris que mai referents d’aquest tipus, figures com la seva acaben convertint-se en imprescindibles”. Gemma Humet era molt petita quan l’Ovidi va morir, però la seva figura sempre l’ha rondat, sobretot després de convertir-se en parella artística de Toti Soler. Ningú millor que ell per empènyer-la cap a l’enamorament: “Quan em va posar al davant per primera vegada la lletra del Va com va, em va atrapar completament. Em va semblar molt potent. Per desgràcia, una lletra encara molt actual i punyent”, assegura. Després d’interpretar les seves cançons arreu del país, en destaca la seva presència en l’imaginari col·lectiu: “És una figura que agermana territoris, i sempre ha sigut considerat un músic que no es va vendre ni al poder ni a la indústria”.

DAVID FERNÀNDEZ

Periodista, fa una vintena d’anys que reivindica vida i obra d’Ovidi Montllor des de la política i la cultura de base. És un dels quatre membres del grup Ovidi 4

David Fernández

La relació entre David Fernàndez i Ovidi Montllor comença en un pis del carrer Llibertat, a Gràcia, a principis dels anys noranta. “El primer dia de viure junts, el company de pis em posa el disc de l’Ovidi a l’Olympia. I m’atrapa. I des d’aleshores fins avui”, recorda. Es va obrir una porta que mai es tanca i que sempre et porta a nous indrets: “D’allà passes a la seva passió per la poesia, a entendre el seu compromís social i polític -roig per fora, negre per dins- i a descodificar el seu itinerari vital”, diu. Fernández forma part d’una generació que no el va arribar a conèixer però que “se l’ha fet seu, l’ha recuperat i ha provat de fer-li justícia” explica. ¿El triomf pòstum de l’Ovidi és la seva vigència? “Justa. Vigència rabiüda i radical actualitat”. Dir avui que qui et recorda és la gent i no el poder deu ser dels millors homenatges que et poden fer.

FELIU VENTURA

Cantautor, és un dels grans referents de la cançó en català d’aquest segle. Recull l’herència d’Ovidi Montllor en cançons de gran càrrega política i poètica

Feliu Ventura al Teatre del Conservatori de Manresa

Per entendre l’empremta de l’Ovidi en l’imaginari de Feliu Ventura només cal submergir-se en la seva obra. El primer record que té de l’alcoià és a casa, sonant Un entre tants..., disc del 1972 amb cançons com Sí senyor i Perquè vull. Ventura va poder gaudir-ne en directe, l’any 1983 i amb només set anys, però va ser a la universitat quan el va escoltar amb profunditat: “Amb Ovidi passa, i pose l’exemple de La fera ferotge, que en cada moment de la teua vida pren significats nous i t’hi tornes a deixar seduir, suggerir”, explica. El cantautor reconeix que, tot i conviure-hi sense pausa, amb constància, Montllor “no s’acaba mai”. D’ell li agrada especialment “l’acció, dicció, cançó”. “Són els elements definitoris d’Ovidi com a treballador de l’art: en la cançó, en el teatre, en el cinema...”

NÚRIA CADENES

Escriptora i periodista, acaba de publicar la novel·la Guillem (Ara Llibres). Cadenas ha escrit l’única biografia de Montllor, la imprescindible L’Ovidi (3i4)

Guillem L’Ovidi

Núria Cadenes: “A la València dels 90 l’extrema dreta tenia la impunitat garantida”

Poc es podia imaginar de petita, quan sonaven vells discos de vinil seus a casa dels pares, que anys després n’acabaria escrivint una biografia, l’única que s’ha fet sobre Montllor. Núria Cadenes es va enamorar de seguida de l’obra de l’alcoià. Era “la veu”, una veu que l’acompanya des que té ús de raó. Per a la periodista, l’Ovidi era “molt bo, molt, sempre, i amb pics d’altíssima qualitat, altissimíssima”. Una llista d’atributs entre els quals Cadenes destaca la coherència –“aquest sempre maldar per ser i actuar d’acord amb les idees que et defineixen”–, la mala llet “ovidiana” i la tendresa. L’escriptora no creu que s’hagi de recuperar la figura, perquè el “van intentar invisibilitzar, menystenir, esborrar, sí, però que ha estat sempre en la memòria”.

PERE AGRAMUNT

Músic i un dels grans autors pop dels nostres temps. La seva obra amb La Brigada, grup amb qui ha versionat l’Ovidi, és un dels pics qualitatius de l’escena del país

Pere Agramunt

Compositor pop de sensibilitat desbordant, Agramunt venera l’actitud “punk” de Montllor: “No era tant anar a contracorrent, o fer i dir el que li rotava, que també, sinó allò de dir i fer el que pensava que era just i digne des de la consciència de classe, malgrat els problemes que li pogués comportar”. Profund coneixedor de les seves cançons, en destaca especialment l’obra dels anys setanta: “La seva producció discogràfica és espectacular i fa nou discos en nou anys. Poca broma”, recorda el vilanoví. Tot i impregnar-se de la seva música, la faceta del Montllor cantautor no és la primera que va conèixer: “A l’Ovidi hi arribo a través del Tretze que canten, un llibre del Joan Ramon Mainat amb fotografies de la Colita que corria per casa de sempre. I també a través de les seves pel·lis vuitanteres. Vaig veure’l abans que escoltar-lo conscientment”.

DAVID CAÑO

Poeta, recent guanyador del Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2019 amb Un cos preciós per destruir (Proa). És el rapsode del projecte Ovidi 4

Poeta, recent guanyador del Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2019 amb Un cos preciós per destruir (Proa). És el rapsode del projecte Ovidi 4